SALVADOR BALCELLS

BARTOMEU MERCADÉ

La primera vegada que va destacar públicament fou a l’ocupació dels Aiguamolls de l’Empordà, l’any 1977. Mercadé duia una bandera anarquista i destacava de la resta d’ocupants no només per això sinó també per l’abundant i arrissat matoll de pèl ros que decorava el seu cap. Aquesta presència tan cridanera va fer que la guàrdia civil, cada cop que intentava desallotjar els ocupants el prengués pel cap de colla i s’adrecés a ell a l’hora d’amenaçar o de negociar. Així fou com esdevingué portaveu de l’acció i com començà a adquirir el carisma que el faria tant popular anys després, ja integrat plenament a l’independentisme.

D’haver anat les coses d’una altra manera, Bartomeu Mercadé probablement hauria arribat molt amunt en la política del país. De formació autodidacta, va esdevenir un bon teòric i els seus escrits foren sovint aportacions fonamentals, sobretot els que enviava des de la presó i durant els primers anys d’exili. Alguns d’ells no han perdut la seva vigència malgrat el pas del temps, com aquell que va adreçar al congrés constituent del front popular patriòtic i que deia, entre altres coses: “…El front que avui neix fa seva l’herència i pren el relleu de tots aquells moviments nacional-populars (des dels Remences, Forans i Agermanats, Maulets i Angelets… fins als Rabassaires, l’anarco-sindicalisme i el marxisme nacionals, la resistència contra el franquisme i el nazisme…) que en cada moment històric han sabut donar una resposta clara i contundent contra l’opressió i la injustícia i que s’aixecaren en armes quan calgué”.

Quan decidí incorporar-se a l’organització armada creà una xarxa de col·laboradors externs, element indispensable, deia, per tal de preparar correctament les accions des de la clandestinitat. Per això va triar els companys que considerava més segurs, però tot i així a alguns d’ells els semblà una temeritat.

No es va tornar a saber res d’ell fins que arribà la notícia de la seva detenció, dos anys després. Aleshores li atribuïren un bon nombre d’accions armades, cosa que li va representar una condemna de més de vint anys de presó.

Arran d’aquest fet i de les notícies de premsa que informaven de la seva militància política -de fet no s’havia donat mai de baixa del seu partit-, el comitè executiu va haver d’aprovar cuita i corrents una resolució d’aquelles que no poden constar en acta. L’acord era que quan un militant decidís passar a l’acció armada hauria d’abandonar prèviament la militància política.

De la presó estant i en resposta a una campanya que havien encetat alguns col·lectius comarcals proclamant la seva innocència, els deia: “…Accepto molt agraït tots els esforços de la gent solidària, però de cap manera puc acceptar que per a la defensa es desprestigiï la lluita. No sóc un pobre noi que, tot i ser innocent, ha patit tortures. Vull una defensa política, no humanitària”.

La sorpresa saltà en ser posat en llibertat quan encara no havia complert ni una quarta part de la condemna. Ningú, començant per ell mateix, n’entenia els motius, però no s’entretingué a esbrinar-los: l’endemà ja era a l’altra banda de la frontera. Quan es va saber que l’havien alliberat per error ja no es trobava a l’abast de les autoritats espanyoles. A partir d’aleshores va portar una vida semi clandestina fins que després d’un parell de curtes estades a presons franceses va obtenir el permís de residència a la Catalunya Nord. Els tres o quatre anys següents va fer acte de presència a la Universitat Catalana d’Estiu, en mig de l’expectació general i d’una vigilància més barroera que discreta per part de la policia francesa.

En aquesta època, a banda de textos polítics va publicar també alguns llibres de divulgació turística i cultural sobre diverses zones dels Països Catalans. Resultava sorprenent, per exemple, el seu coneixement de les Illes o de l’Alguer, tenint en compte el forçat aïllament en què es veia obligat a viure. I és que viatjava sovint per qüestions de feina, fent-se passar alguns cops per turista francès. Ho feia per tot arreu menys pel Principat, on era massa conegut.

A principis dels noranta va donar cobertura teòrica a la disolució de l’organització armada per part d’un sector majoritàri dels seus militants.

Aquell mateix any, els promotors d’aquesta iniciativa van fer-ne un acte informatiu a l’UCE de Prada. En acabar, Bartomeu Mercadé es va sotmetre, en companyia d’uns polítics, a una sessió fotogràfica per a la premsa. Però semblava com si no s’hi trobés gaire a gust, com si no li acabés de fer el pes tot aquell muntatge propagandístic.

La tardor següent, sense que n’hagin trascendit els motius, ho deixà tot, la feina, la militància, la casa on vivia… traslladant-se amb la seva companya a una masia mig perduda del massís del Canigó.