Des de la Plana

Josep Usó

26 de juny de 2017
0 comentaris

La solució educativa.

Des de fa molts anys, a l’Estat Espanyol, de l’Ensenyament en diuen Educació. I la paraula és important. Perquè en aquest estat nostre, els alumnes van els mateixos anys (o més) a l’escola que a la resta dels països europeus. Però en acabar el seu període “educatiu” cada vegada estan menys preparats. I no només per a poder treballar. Per a res.

D’una banda, des de fa anys, estem envaïts per una pesta de “sabuts” que ens expliquen, i ens volen fer creure, que qualsevol xiquet ho pot aprendre tot, que aprendre, quan s’ensenya bé, no suposa cap esforç per a l’alumne, que cal motivar els alumnes, que no se val a tallar-los les expectatives i que qualsevol pot arribar allà on es propose. Fins i tot han arribat a afirmar que, per a ensenyar qualsevol cosa, el que cal és saber ensenyar, però no cal entendre allò que s’ensenya. Explicar no, que això ja no es porta. Cal només estimular les capacitats innates de qualsevol alumne, que segur que les té, i aleshores tot és bufar i fer ampolles.

Tots aquests “sabuts” comparteixen dues característiques. A saber: Mai donen classe a alumnes de veritat. Els seus coneixements sobre qualsevol tema, amb massa freqüència, són perillosament escassos. Molt sovint, no saben ni fer una senzilla divisió. Aquestes mancances, però, no els priven de donar lliçons a qualsevol sobre com ensenyar temes veritablement complexos. Com sabem, la ignorància és molt agosarada.

Els pares, amb el discurs dels experts aquests, solen estar encantats. Perquè els seus fills és segur que tenen un doll de capacitats que els permetrà arribar allà on es proposen. Tan és que vulguen ser metges, ser com Leo Messi, com totes dues coses a la vegada. Segur que poden. I no cal tampoc que s’esforcen. Des de fa anys, cal que a l’escola es valore “l’actitud”. I si un alumne és bon xiquet, això se li ha de puntuar. Tant és, que no sàpiga fer la o amb un canut. Ell es porta bé.

I, d’altra banda, com que als xiquets no se’ls ha de decebre i a l’escola se’ls ha d’educar, els pares no cal que s’escarrassen massa. Ja els educaran els fills a l’escola. I els ensenyaran a menjar bé, a comportar-se, a creuar un carrer després de mirar si ve un cotxe, se’ls donarà educació sexual (quan siga menester, abans no) i tot allò que puguen necessitar per a ser feliços.

Per contra, de matèries com les Matemàtiques o les Ciències Naturals no cal que n’estudien massa, perquè a més a més de difícils, solen ser ciències “dogmàtiques”. Veges tu; a un xiquet que pensa que 3/2 + 5/3 = 8/5 no se li pot respectar la seua creativitat, encara que siga matemàtica. Com pot ser que això, si es suma, done un nombre tan estrany com 19/6. Al capdavall, la història està farcida d’històries de genis (gairebé totes falses) que a l’escola fracassaven i després van triomfar i eren els més sabuts del món.

De manera que, quan els alumnes aconseguisquen demostrar una ignorància total, el que cal és reconduir-los i donar-los una altra oportunitat. Que, si ens deixem aconsellar pels “experts”, sol consistir en aprovar-los, que passen de curs i “la vida ja els jutjarà”. Així, en vista de la dificultat d’alguns estudis universitaris, hem creat una bona colla d’universitats privades que, previ pagament, ens garanteixen que els nostres fills tindran un títol d’allò que vulguen. I els professors han d’elaborar unes “programacions” on han d’explicar fil per randa tot allò que faran a cada classe, com, quan i de quina manera. I on han de figurar conceptes buits que van canviant periòdicament. Tan bon punt es fa evident que no volen dir res. Així, a “l’aprenentatge significatiu” el van seguir les “educacions per competències”, a aquestes les “competències bàsiques” que darrerament han mutat en “competències clau”. Segurament, d’ací a un any, seran “competències pany” o “competències martell”. dependrà de l’enteniment, o no, del proper “expert”.

La trista realitat és que Espanya té un percentatge d’aturats joves insuportable. I per evitar que tota aquesta gent estiga al carrer, els tenim als instituts o a les universitats. i com hi han de ser gairebé tots, cal un entreteniment poc complicat. A l’alçada del més endarrerit. El resultat final no pot ser altre que una degradació terrible de totes les institucions de coneixement del país. I, de passada, un endarreriment del propi país. Perquè les elits, duen els seus fills a escoles, instituts i universitats privades. Però això, en aquest estat, només garanteix un títol, però no coneixements. Segurament, per això tenim unes elits (els fills dels rics, per entendre’ns) tan mal preparades i que ens guien, amb pas ferm, cap al tercer món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!