SALVADOR BALCELLS

SERGI MARTORELL

La impressió que donava Sergi Martorell als que el coneixien era la mateixa d’aquells estudiants universitaris que, a la facultat, se’ls veu sempre solitaris i només procuren conrear bones relacions amb els professors.

El seu nom començà a sonar amb força arran del sorgiment dels primers conflictes al si de l’independentisme combatiu. La direcció nacional del front popular patriòtic, de la que formava part en representació del sindicat d’estudiants, estava dividida pràcticament al cinquanta per cent i ja s’ensumava un trencament. Sergi Martorell encara no s’havia pronunciat, cosa habitual en ell, per cap dels dos sectors enfrontats.

D’una banda hi havia els partidaris de mantenir el paper dirigent del partit com avanguarda del front ampli; de l’altra els qui preconitzaven què els partits ja no tenien raó de ser i que s’havien de diluir dins l’organització de masses. Entre aquests darrers hi havia fins i tot militants destacats del propi partit implicat, així que al seu si l’enfrontament hi era per partida doble.

Martorell va sorprendre tothom quan es decantà per la postura continuista, de l’avanguarda, en detriment de la que resultaria majoritària al si del propi sindicat d’estudiants. A partir d’aleshores s’hagué de sentir dir de tot: que si era un submarí del partit, que si s’havia venut, etcètera. Fins i tot va patir algun intent d’agressió. Quan, poc temps després, es consumava el trencament de la direcció nacional del front, el seu vot va ser fonamental per donar legitimitat a la majoria encapçalada per la gent del partit. La reorganització posterior d’aquest organisme li adjudicà un important paper polític. No en va fou durant un temps l’únic independent que hi havia a la direcció.

En aquesta època havia acabat la carrera de biologia i començava a fer passos per aconseguir entrar de professor ajudant a la mateixa facultat.

També per les mateixes dates s’havia produït la desarticulació i detenció d’un escamot de l’organització armada, el que segons la policia duia el nom de “Jaume Compte”. Per a sorpresa de tothom resultà que un dels detinguts, a qui s’acusava de ser-ne el cap, no era altre que Carles Guinovart, l’ex militant del partit que pocs anys abans s’havia donat de baixa de mala manera i amb alleujament per part dels companys, ja que era persona conflictiva i busca raons. El fet que ara reaparegués com a element destacat de l’organització armada deia molt poc en favor d’aquesta, però les anàlisis públiques que se’n feren no reflectien la desconfiança i el desencís que havia provocat la notícia. Es vivia encara sota la síndrome del model basc, segons el qual l’organització política estava subordinada a la militar i no se la podia qüestionar sota cap concepte.

Aleshores, Sergi Martorell tornà a sorprendre tothom en voler assumir personalment la direcció de la campanya de solidaritat amb els detinguts, en especial amb Carles Guinovart. Les campanyes de suport als patriotes empresonats acostumaven a tenir un bon rendiment polític, ja que propiciaven l’acostament cap a l’organització de nous sectors i persones independents. Per tal que la campanya fos efectiva calia un contacte fluït entre la gent tancada i la que des de fora es movia per ells. I per aquí va ser on la cosa començà a complicar-se de nou.

Molt aviat, en Guinovart tornà a posar en evidència la seva personalitat, força intrigant. No tenia altra cosa que fer que enviar cartes a tort i a dret, en les que barrejava el seu afany de dirigir l’acció política amb acusacions de tota mena contra companys als que volia desprestigiar o que podien qüestionar el seu pretès lideratge. La immaduresa política de molts dels receptors d’aquelles cartes, en general gent molt jove o de poc criteri, els portava a creure que allò que llegien anava a missa, només pel fet de venir de la presó. A qui sabia que no li farien l’efecte desitjat, ja no li escribia.

Així fou com s’anà generant una nova situació conflictiva, de malestar intern, que a la llarga havia de degenerar en un nou trencament, aquest cop encapçalat per Sergi Martorell i inspirat per Carles Guinovart.