SALVADOR BALCELLS

PAU LÓPEZ

Va arribar a l’independentisme fa molts anys procedent d’una organització d’extrema esquerra més aviat espanyolista. Sempre fou un militant fidel, disciplinat i anònim. Probablement no hauria destacat especialment i avui no el recordaria pràcticament ningú si no fos perquè fou protagonista d’un muntatge policíac que quasi li costa la vida.

Estava passant una època de salut delicada, amb problemes respiratoris que el mantenien de baixa laboral a les instal·lacions esportives on treballava en tasques de manteniment. Fou detingut i empresonat sota l’acusació de col·laboració amb banda terrorista. Tot perquè en un escorcoll a la seu del partit havia aparegut un paquet d’exemplars del butlletí de l’organització armada. L’estada a comissaria i als jutjats fou dramàtica. S’ofegava en els interrogatoris i van haver de dur-lo dues vegades a urgències. El fet que li toqués a ell semblava una casualitat. Era sol al local quan la policia va fer la “troballa”. L’afectat podia haver estat qualsevol altre company. En canvi, Pau López no opinava el mateix; estava convençut que fou triat per la seva trajectòria revolucionària. Deia que podien haver entrat en qualsevol altre moment, però que van fer tot el muntatge perquè hi era ell.

Fos com fos, la policia espanyola va voler demostrar dues coses: que la lluita antiterrorista era efectiva i que les organitzacions polítiques estaven implicades directament en accions violentes. D’aquesta manera es pretenia neutralitzar l’independentisme en un moment de màxima efervescència.

Mentre fou als calabossos de la comissaria el tenien en una cel·la individual. Només el treien per interrogar-lo, a crits i a hòsties. Va rebre de valent a base de mètodes que no deixen senyal. Tot i així, ell sempre va restar-li importància: deia que altres, abans i després que ell, havien patit tortures pitjors.

Un cop a Madrid, als soterranis de l’Audiència dita Nacional, en Pau va patir una greu crisi respiratòria. Foren moments molt difícils. Volia demanar ajuda però no podia ni respirar. I molt menys parlar. Afortunadament, en una altra cel·la hi havia tres militants bascos que de seguida s’adonaren del què li passava i començaren a cridar. Finalment va aparèixer un guàrdia amb posat amenaçador i gesticulant perquè callessin. Costà fer-li entendre que hi havia una persona molt malalta que necessitava assistència urgent. Va haver d’avisar encara un altre vigilant abans no obrissin la porta. En Pau no es podia moure i, per tal de no haver-lo d’ajudar ells, ordenaren a un dels bascos que ho fes. Després encara els tocà esperar una bona estona, asseguts tots dos al terra, a la porta d’una mena de dispensari tancat, controlats de prop pels guàrdies fins que arribà una dona que devia ser metgessa o infermera. Un cop a dintre tampoc no fou gaire millor. Aquella dona semblava no creure’s que la cosa anava seriosament. Amb tota la parsimònia i amb to burleta li preguntava al Pau on li feia mal.

Quan, finalment, va veure que se li moria, la dona semblà adonar-se de la situació. Va posar-se molt nerviosa i ordenà que avisessin una ambulància. Poc després en Pau tornava a ser camí d’urgències. El jutge es va haver de traslladar a l’hospital per prendre-li declaració i enviar-lo, poc després, a la presó de Carabanchel.

Un cop al centre penitenciari encara li tocà passar algunes estones més de forta tensió. A  mitja tarda, assegut en un racó de la galeria i amb posat de total desesperació, explicava als bascos, que l’havien reconegut, que els veïns de cel·la volien enviar-lo a la llitera més alta i no tenia forces ni per pujar-hi. Després de moltes gestions d’aquests amics accidentals, van aconseguir que l’enviessin a l’infermería, d’on ja no es va moure fins que ens van deixar en llibertat provisional.

A partir d’aleshores es va haver de medicar de forma permanent. Ha seguit militant com el primer dia, sense dubtes ni defalliments. Mentrestant va aconseguir treball de taxista, un gremi en el que ha tingut més d’una topada dialèctica amb col·legues fatxes i amb algun client malcarat, pel fet que sempre parla en català a tothom. Però aquests disgustos són compensats per les satisfaccions que rep per part de molta més gent, companys que l’aprecien i usuaris que sol·liciten els seus serveis pel mateix motiu.