LA COLLA VELLA – 21) Sònia Llorens
SÒNIA LLORENS
Alguns no van saber que es deia Sònia Llorens fins molt de temps després de tractar amb ella. Sempre l’havien conegut com Nina, el seu nom de guerra i mai millor dit, perquè n’era i molt, de guerrera.
Membre destacada del grup que protagonitzà la primera escissió de l’independentisme d’esquerres, va tornar a tenir tractes amb els seus antics companys per l’època en que va haver-hi l’acostament que donaria lloc a la creació conjunta del front popular patriòtic. Nina/Sònia s’ocupava de les tasques de solidaritat amb els independentistes empresonats i sovint era qui dirigia les reunions on es muntaven les campanyes.
Assistir a aquelles reunions era sovint un suplici. Contínuament es feien retrets mutus, per part d’uns per un suposat poc interès pels presos i pels altres amb acusacions de sectarisme i manipulació. Com que tenien lloc al local del partit de la Sònia, els de l’altre partit s’hi sentien sovint com si fossin una mena d’intrusos indesitjables. També hi participaven sovint familiars de presoners que portava ella, gaudint així d’una àmplia majoria a l’hora de prendre decisions. Sònia Llorens havia estat uns pocs anys exiliada a la Catalunya Nord, arran d’una de les primeres batudes policíaques contra embrions de grups armats.
Físicament era una dona difícil de classificar. De faccions harmonioses i tipus immillorable, paradoxalment no resultava atractiva. Potser fora pel rictus de la seva boca quan parlava, o per una mirada massa dura. Alguns encara recorden la nefasta experiència que van tenir amb ella arran de la famosa entrevista amb un col·lectiu de treballadors interessats a establir ponts de contacte amb el moviment independentista. Dissortadament, i en bona part per culpa de Sònia, es van frustrar bona part de les expectatives que s’havien posat en aquella trobada, tant acuradament preparada pels advocats.
Els representants del col·lectiu havien començat a explicar les seves activitats; l’any anterior havien organitzat una moguda molt forta en una gran empresa per qüestions salarials, amb moments de molta tensió. També informaven de la plataforma reivindicativa que estaven elaborant. Mentre parlaven, la Sònia mostrava progressius signes d’impaciència, fins que va deixar anar un “Anem al gra!” tant desagradable que va estar a punt d’engegar-ho tot a pastar fang. Malgrat que l’advocat Domènec Garcia va poder reconduir la conversa i es van lligar alguns acords de col·laboració, com ara que un representant del col·lectiu de treballadors parlés aquell any en el míting del Fossar de les Moreres, la sortida de to de la Sònia Llorens fou un obstacle important perquè es consolidessin els lligams entre l’independentisme d’esquerres i un sector significatiu i lluitador del moviment obrer.
Així ho creia també Antoni Velo, l’orador del Fossar en nom del col·lectiu. En una reunió posterior, va explicar que la intervenció de Nina els havia fet un efecte desastrós i que se’n parlà molt en les seves trobades. Molts d’ells no ho interpretaren com un estirabot personal, sinó com un signe de menyspreu de l’independentisme cap a la classe obrera.
El tal Velo tingué posteriorment una evolució significativa de com han anat les coses des d’aleshores. Va resistir a l’empresa on treballava, del Baix Llobregat, fins a mitjans dels noranta. La situació laboral s’anava deteriorant, el seu col·lectiu obrer es va dissoldre i allò fou el campi-qui-pugui. Finalment un petit grup que no volia rendir-se va muntar una vaga salvatge i els van acomiadar en mig del desinterès dels sindicats majoritaris, que els consideraven uns radicals eixelebrats. Amb els diners de la indemnització va obrir un bar i semblava feliç amb la nova vida. El seu petit establiment era ple de cartells d’Herri Batasuna. Ja fa anys que va tancar.
