SALVADOR BALCELLS

CARLES GUINOVART
 

La trajectòria de Carles Guinovart demostrava una gran dedicació, fins i tot capacitat de sacrifici per la causa. El que no quedava clar era quina, de causa.

Va començà a militar al partit independentista per excel·lència a principis dels anys vuitanta i molt aviat demostrà que era un element conflictiu. La cèl·lula de Girona, on vivia i militava, sempre havia estat una bassa d’oli, però tot va ser entrar ell i començaren els problemes interns, que van obligar fins i tot a intervenir la comissió de conflictes. Un d’aquells incidents, que l’involucrà en l’intent de suïcidi d’una companya, es va tancar en fals i provocà que alguns dels elements més vàlids, gent amb anys de militància, es donessin de baixa. Guinovart, en canvi, no en devia sortir gaire tocat, perquè tot i els antecedents, era escollit poc després membre del Comitè Central. Potser perquè quan volia era d’un activisme incansable. Mentre ell milità a Girona, per exemple, no hi havia cap de setmana que no es muntés alguna paradeta de material a la rambla de la Llibertat.

El seu pas per l’organisme de direcció fou inoblidable. No plantejava mai problemes o qüestions de caràcter ideològic o doctrinal, les seves intervencions feien sempre referència a aspectes organitzatius. Quan s’enfadava solia cridar molt. La relliscada definitiva la va protagonitzar un Onze de setembre, a mitjans dels vuitanta. 

Després del míting al Fossar de les Moreres, el partit havia convidat a dinar els membres de les delegacions internacionals, entre les que es trobava la d’Euskadi, que havia enviat una representació de primer ordre. Cada taula del restaurant la ocupava una delegació estrangera i alguns membres de la direcció del partit, adscrits a la mateixa com acompanyants. Guinovart, Neira i dos companys més seien amb els independentistes bascos. De cop, s’encetà una forta discussió entre Guinovart i els d’Euskadi. Tot començà quan Gonçal Neira els presentà una queixa formal, tal com s’havia acordat prèviament, de les actuacions de l’organització armada basca als Països Catalans. La resposta d’ells fou que en prenien bona nota i que ho farien arribar on calia, però alhora feien saber que la queixa no seria ben rebuda, com tampoc no ho havia estat l’editorial en el mateix sentit aparegut al darrer número de la revista del partit.

Semblava que la cosa quedaria així, amb certa tensió però mantenint-se les bones maneres diplomàtiques, fins que en Guinovart va voler dir-hi la seva. I la digué grossa. Tant, que els convidats se’n van anar amb una emprenyada de ca l’ample. Van haver de passar més de dos anys fins que es pogueren reprendre les relacions amistoses entre les respectives organitzacions.

A Carles Guinovart se li va obrir un expedient amb demanda d’expulsió que finalment quedà reduït a la seva exclusió del Comitè Central. A favor seu jugà el fet que la relliscada hagués tingut lloc per excedir-se en la defensa de la postura oficial del partit. Ell, però, no s’ho va prendre gens bé i es donà de baixa de militant entre amenaces que li pagarien la putada.

No se’n va tornar a saber res més fins l’any vuitanta-nou, quan fou detingut sota l’acusació de formar part d’un escamot de l’organització armada. De la presó estant posaria en marxa l’anunciada revenja, tot enviant cartes enverinades als coneguts. D’aquesta manera, va anar creant al seu voltant un cercle de seguidors sense gaire bagatge polític, tot inculcant-los la idea que l’enemic a combatre era el partit. Una línia d’actuació que només podia portar a la destrucció de molta bona feina, com així va ser.

El destí final d’aquell grup, fanatitzat per plantejaments ultra-esquerrans, fou la frustració més absoluta. Perquè poc després de sortir de la presó, Guinovart ho deixà tot per anar a viure a un poblet del Berguedà, on es dedicà a la pràctica d’una mena de neoruralisme contemplatiu.

Els que l’havien conegut, tanmateix, no se’n refiaven. Creien que n’estava preparant alguna altra de les seves. Però mai més se’n tornà a tenir notícies.