LA COLLA VELLA – 15) Miquel Fontanilles


MIQUEL FONTANILLES
 
Any 1972. Era un 11 de setembre i, aprofitant que queia en dissabte, un Miquel Fontanilles amb vint-i-dos anys acabats de fer, havia anat al centre de Barcelona en companyia d’un amic amb la intenció de participar en els actes de la Diada, aleshores totalment il·legals. El país vivia en una mena d’estat d’excepció permanent. Sabien que a les sis de la tarda hi havia convocada una concentració contra la dictadura i en homenatge a Rafael Casanova a la ronda de Sant Pere. Havien decidit anar-hi i, cosa de joves poc entenimentats, Fontanilles llançà un repte: el primer que s’acollonís davant de la policia pagava la cervesa. 
Només arribar, observaren que la zona estava completament ocupada pels grisos. Una bona estona vam estar recorrent els carrers dels voltants sense gosar acostar-se al lloc on, abans de la guerra, hi havia el monument a Casanova. Es veia força gent a l’expectativa i segurament molts policies de paisà, de manera que calia anar en compte. De cop, sentiren uns crits que venien de la banda del passeig de Sant Joan. Uns quants havien aconseguit iniciar una manifestació. S’hi van incorporar just en el moment que de diferents carrers començaren a sortir policies armats i va iniciar-se una desbandada general. Mentre l’amic corria passeig amunt, mirant que no l’enxampessin, va adonar-me que en Miquel i tres o quatre persones més havien restat quiets, no és clar si en actitud desafiant o fent veure que eren uns vianants casuals. Tant se val. En un tres i no res, alguns grisos arribaven fins on eren i començaven a colpejar-los amb porres i culates. De terra estant es protegien com podien de la pluja de cops. La situació era realment dramàtica. Si finalment se’ls enduien detinguts els podien caure uns quants anys de presó. 
Comentant-ho més tard, en Miquel li confirmà al seu amic que fou aquesta negra perspectiva la que, en mig de la pallissa que estava rebent, li va donar l’empenta necessària per revoltar-se i fugir com un llamp.
Més tard s’arribaren a un bar de la Diagonal on el Miquel i uns companys seus havien concertat la cita de seguretat. 
Miquel Fontanilles militava en el socialisme d’alliberament nacional des de la fundació del primer partit que es definia com a tal, pocs anys abans. Aquesta organització s’havia inspirat en l’independentisme català d’esquerres dels anys vint i trenta, però també en l’esclat revolucionari del maig del 68, en la lluita anticolonialista d’Algèria i en les guerrilles llatinoamericanes. 
Tenia només divuit anys quan hi va entrar. Ho trobava emocionant, però també arriscat. El fet de ser alhora rojos i separatistes els feia encara més perillosos a ulls del sistema i, per tant, més perseguibles. De manera que calia anar molt en compte. En un moment determinat d’aquells primers temps al partit va sentir la necessitat de deixar-ne un testimoni escrit, de manera que durant una temporada ho anotava tot en un diari. Aquesta ingenuïtat de joventut va estar a punt de provocar una catàstrofe.
La cosa va anar així: en ocasió d’unes detencions de companys, van trobar el seu nom i adreça a l’agenda d’un d’ells. La policia anà a casa seva a fer un escorcoll, però sortosament es limitaren a mirar els calaixos del seu dormitori, on no hi havia res de comprometedor. Com feia sovint, aquell dia s’havia endut el diari a la universitat. No cal dir que tot seguit va anar a parar al foc. On sí va tenir problemes fou a casa seva, amb els pares. 
Una cosa que en Miquel no va suportar mai eren aquelles expressions, habituals en els polítics catalans de dreta i d’esquerra, sobre el nostre caràcter col·lectiu, quan coincidien tots ells a dir que sempre hem estat un poble pacífic i pactista. 
–Pacífics de què? –es preguntava sovint. 
I amb una erudició producte d’anys d’estudis històrics deixava anar tota una tirallonga d’exemples d’accions armades dutes a terme al llarg del segle XX, dels deu mil catalans que van participar com a voluntaris a la primera Guerra Mundial, molts d’ells independentistes, fins els grups armats apareguts les darreres dècades, passant per les organitzacions militars dels anys vint, la proclamació de l’Estat Català, la guerra contra el feixisme, la participació a la segona Guerra Mundial, les guerrilles interiors, etcètera.

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA COLLA VELLA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*