LA COLLA VELLA – 14) Guillem Deulofeu

 
GUILLEM DEULOFEU
 
Ja fa un parell de dècades que va sortir de la presó. Fou condemnat a sis anys per estafa continuada, però les reduccions li van deixar en tres. Quina sorpresa van tenir tots els que el coneixien!. Bé, alguns potser no tanta, perquè ja feia temps que observaven coses poc clares en els seus tripijocs econòmics, tot i que no obrien boca, perquè semblava que no podia passar res… fins que va passar.
Guillem Deulofeu, primer des del seu Priorat natal i després ja a Barcelona, feia compatible de tal manera la militància política amb els negocis privats, que sovint resultava difícil destriar una cosa de l’altra, com quan va començar a llogar o a comprar locals arreu del país, posant-los a nom seu, per instal·lar-hi les seus de l’organització unitària independentista a la qual pertanyia. Al cap de poc es va veure que la cosa no donava per a tantes seus, que no tenia massa sentit mantenir locals oberts allí on amb prou feines hi havia militància. Així doncs, els treballs de condicionament que s’havien fet entre els militants els aprofitava després per augmentar-ne el valor del traspàs o per muntar-hi negocis propis. Per exemple, havia creat una xarxa d’agències de viatges per a la tercera edat.
En Deulofeu era un personatge contradictori, cap novetat, certament, ja que n’hi ha molts com ell i no només en cercles independentistes. D’una banda era un patriota de pedra picada, disposat a qualsevol esforç o sacrifici per la causa de Catalunya. De l’altra, era un home de negocis a l’estil clàssic, sense gaires escrúpols a l’hora de fer diners. Els problemes de debò començaren quan va barrejar les dues vocacions…
—Estic passant una mala ratxa —deia en to de disculpa quan va començar a fer operacions d’enginyeria financera, descapitalitzant unes empreses per intentar salvar-ne d’altres. Així és com es van volatilitzar els estalvis de molts jubilats que havien confiat en les seves promeses de guany fàcil. A tot aquell merder s’hi afegí un expedient d’Hisenda per frau fiscal, arran del descobriment d’una bossa de diner negre que involucrava, a més d’ell, alguns cognoms coneguts de les comarques tarragonines.
Tot plegat succeïa mentre Deulofeu era el responsable econòmic de l’organització independentista. Aquesta ja va poder donar-se per satisfeta de no haver sortit esquitxada de l’escàndol. A darrera hora, quan ja es veia venir que acabaria malament, tingué la delicadesa de deixar les seves responsabilitats polítiques i aclarir que el front popular patriòtic no tenien res a veure amb els seus negocis privats, cosa que no era del tot certa, però va ser un detall per part seva.
Naturalment no es va fer cap gest públic de solidaritat amb la seva persona, sinó tot el contrari. Quan es demostraren certes les denúncies dels jubilats, fou expulsat sense contemplacions. L’única concessió que va fer-se, en record dels seus anys de servei, fou no donar a la decisió més transcendència externa que la mínima indispensable, és a dir, que no es va fer campanya pública de l’afer. Millor, perquè remenant la merda podien haver arribat la pudor i els esquitxos.

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA COLLA VELLA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*