LA COLLA VELLA – 13) Claudi Creus

 
CLAUDI CREUS 
Heus aquí un escriptor total. Va desenvolupar amb rigor allò que fa més complert un home de lletres: tocar tots els estils i tocar-los bé.
Quan, fa molta anys, entrà al partit independentista per excel·lència, ho feu arrossegant tot un col·lectiu de gent que es movia al voltant seu. Aleshores ja semblava un home vell, almenys si ens hem de refiar del seu aspecte venerable, com de profeta. Això va ser a principis dels anys vuitanta, poc després del primer congrés del partit al qual havia assistit com a convidat d’honor.
Com a teòric, va fer pujar força el nivell del debat polític a l’interior de l’organització i de l’independentisme en general. I com a escriptor va veure publicades moltes obres, des de novel·les a poesia, història, teatre, assaig… algunes d’elles de forma anònima, en l’època de la clandestinitat.
Pel que fa a la seva vida privada, el cas d’en Creus és un dels que demostren amb més claredat que no podem refiar-nos de les aparences. Tot i l’aspecte i el tarannà de “patriarca”, va tenir una vida amorosa d’allò més agitada, fins i tot amb aventures poc edificants.
Hi ha fotografies seves dels anys cinquanta on ja porta la mateixa barba blanquinosa. En aquella època, a més d’escriure per pura militància, donat que tenia molt poques possibilitats de publicar, es dedicava a donar classes de català a casa seva. Si no fos pel seu compromís polític tant clar de ben segur que hauria rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un membre del jurat, que per la seva trajectòria és quasi segur que el rebrà ben aviat, ho comentava així: 
—S’ho mereixia més que ningú. Llàstima que no deixés de banda quan tocava l’activisme extremista.
Tenia raó. Per gaudir dels avantatges de la situació calia haver traspassat a temps la tanca que separa l’antisistema del sistema, com van fer els més espavilats. En qualsevol cas, Claudi Creus tampoc no ho va necessitar. Amb premi d’honor o sense el seu mestratge fou prou reconegut.
Va aixecar molta polseguera el cas de la seva detenció, la dècada dels setanta. Tota la premsa es feu ressò de la notícia: l’escriptor Claudi Creus havia estat detingut a Sabadell per funcionaris de la “brigada político social”. Aleshores ja era força conegut no sols en mitjans intel·lectuals sinó també en altres de més populars. A més d’haver publicat nombrosos llibres havia pronunciat conferències arreu dels Països Catalans, era col·laborador habitual de les revistes Canigó i Presència, membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i director del centre d’estudis comarcals del Vallès. Era fàcil d’imaginar la reacció dels més diversos sectors en tenir coneixement de la notícia.
Les informacions periodístiques deien què la detenció havia estat motivada per activitats subversives, sense especificar més.
En poques hores es van recollir centenars de firmes de suport, a Sabadell i a Terrassa hi va haver intents de manifestació i prestigiosos juristes i industrials s’adreçaren al governador civil interessant-se pel detingut. Mentrestant, Creus era als soterranis de la comissaria de policia, on va patir una crisi cardíaca que obligà a internar-lo a l’hospital Clínic. Poc després era posat en llibertat, però continuà hospitalitzat uns quants dies més. Finalment es va saber el motiu de la detenció. L’acusaven d’haver insultat les autoritats durant una conferència pronunciada a l’escola d’estiu de Rosa Sensat.
Va ser un dels més aferrissats defensors de la unitat dels Països Catalans. Cal dir que predicava amb l’exemple: quan pràcticament ningú no ho feia, els anys quaranta i cinquanta, ell va reprendre els contactes culturals amb el País Valencià i les Illes, contactes que mantingué i conreà amb molta cura fins a la seva mort als vuitanta-cinc anys.
Abans que el català comencés el seu llarg i inacabat procés de normalització, quan començava només a aixecar el cap a mitjans de la dècada dels setanta i els cercles de poder espanyols i francesos canviaven la tàctica directament repressiva per la més subtil de presentar la nostra llengua com no apta per a segons què, i la circumscrivien a l’àmbit casolà, Claudi Creus va engrescar un nombrós grup de coneguts homes de ciència a signar i difondre, des de la Universitat Catalana d’Estiu, l’anomenat Manifest de Prada, que va tenir una forta repercussió en mitjans intel·lectuals i científics. Entre altres consideracions, s’hi deia: “…entenem que l’ús de la pròpia llengua –ultra un dret inalienable– constitueix, per dignitat, un imperatiu indefugible. L’ús del català en el treball científic quotidià és irrenunciable per als homes de ciència de la nostra comunitat cultural”

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA COLLA VELLA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*