Violència / no-violéncia
La veritat és que quan hom es troba amb un
comentari que raona una posició diferent
a la que un exposa, i fa amb un to dialogant, justifica bandejar aquells
pensaments que de vegades et venen de si val la pena seguir sortint a la
pissarra per exposar les pròpies inquietuds, a risc de rebre a la befa pública
o a constatar l’indiferència amb que són rebudes.
Ho dic a propòsit del
comentari que fa A.M.G. al meu post que titulava “Hamas”.
Parlar de la violència, de
la seva justificació o no i de qui en tot cas està legitimat per fer-la servir,
és tan perillós com ho era a l’edat mitjana discrepar dels dogmes de fe. Les nostres adhesions i les nostres pors
col·lectives han canviat poc d’ençà a ara. Han canviat d’objecte i de discurs,
però en el fons, la sacralitat del dogma ha passat del diví a l’humà.
Ara és un dogma que s’ha
de renegar de la violència (de la violència dels que no tenen el poder i el
voldrien tenir) però s’ha de considerar com a inevitable que s’exerceixi des
del poder perquè, per principi, li hem cedit el nostre dret individual perquè
ho faci en nom nostre. En el meu cas no recordo haver fet aquesta cessió, però
no importa, perquè m’hi compten igual.
La no-violéncia és
l’alternativa a aquesta dicotomia de uns sí i els altres no? És una alternativa personal que comparteixo,
i admiro a qui te la virtut de posar-la en pràctica, però mentre el Regne dels
Cels (versió teísta) o la Llibertat, Igualtat i Fraternitat (versió laica)
d’aquesta aspiració elogiable de evitar resoldre les diferències a pinyes, no
es consolidi en una part prou significativa de la humanitat, la no-violéncia
seguirà essent exemplar i testimonial, però invàlida per impulsar un canvi a
nivell global. Tal és la trista realitat. Lluis Mª Xirinacs , que ha mantingut
un comportament no-violent admirable,
crec que també ho ha dit així, i li ha costat conflictes amb l’aparell judicial dels que tenen el
dipòsit de la violència
La democràcia a l’estil de
com ens la donen a entendre avui dia a occident no és exportable arreu del mon.
Vull dir en el sentit de que ens la comprin a bon preu i no que les hi fiquem
per les orelles tan si volen com no, com tampoc ens compren de bon grat els
nostres valors irrenunciables de llibertat d’expressió.
Ens quedem parats de la
violència amb que rebutgen que fem broma sobre Mahoma, però en canvi ens sembla
normal envair violentament països governats per dèspotes a l’estil de Saddam
Hussein per exportar la nostra
democràcia – és per això que ho hem fet oi? – .
La violència és intrínseca
a la condició humana i no cal que ni jo ni ningú la justifiqui, hi és per la
nostra incapacitat a identificar-nos amb el sentir de l’altre (versió laica) o
a estimar-lo (versió cristiana). La trampa és justificar la violència de segons
qui i no rebutjar qualsevol violència. Ser no-violent no vol dir ser un
calçasses, només vol dir esgotar totes les maneres de resoldre pacíficament els
conflictes abans de que l’oponent ens
confongui amb messells i ens perdi el respecte. Per posar un exemple: jo no
aniria mai, i no vaig anar, a una manifestació on Aznar i els peperos anessin a
primera fila encara que fos per protestar d’un crim tan execrable com el de que
va ser víctima l’Ernest Lluch. Hem de ser prou lúcids com perquè no ens
utilitzin.
Pel que he sentit a parlar
de Hamas, aquesta és una organització islàmica radical que pretén fer fora com
sigui als israelians d’un territori que consideren seu. Com sigui vol dir
matant i morint, i no tenen la mateixa consideració a ulls occidentals que el
que fa l’exercit americà a Iraq.
La diferència és que ells
són radicals i fonamentalistes i els occidentals som lliberals i utilitaristes.
De tu a tu, i amb les mateixes armes, no hi tindríem res a pelar. Els
occidentals sortiríem per cames i els fonamentalistes ens perseguirien fins i
tot sense cames. On és la diferencia?. La diferència és la convicció
No hi ha cap cabdill
militar a qui admiri, cap conqueridor (ni el nostre nostrat rei en Jaume, ni
l’almogàver Roger de Flor), si jo mateix hagués d’usar la violència em
detestaria, no n’estaria satisfet en absolut, seria un fracassat.
Espero que un dia, – que no veuré- un Gandhi dirigeixi un país
on els ciutadans no siguin súbdits, sinó deixebles seus, que la filosofia d’un
Buda o d’un Jesús, despullada de tot argument sobrenatural, impregni l’ideari
de la Cort Suprema de Justícia d’aquell país, i que aquest país dediqui tots
els seus recursos a un Ministeri de Turisme totpoderós que faci unes ofertes de
vacances a preus imbatibles, per tal que un allau de turistes envaeixi pacíficament aquesta República i s’hi estableixi, o torni
als seus països d’origen i importi les
costums adquirides durant les vacances.
Fins aleshores anirem
passant com podrem, o sigui, mes aviat malament.