Paraules de Xavier Graset en la presentació de ‘Dur de pair’

PRESENTACIÓ “DUR DE PAiR” Salvador Balcells.
Editorial Meteora
Llibreria Negra y Criminal
Barcelona, 17.03.2012
___________________________________________________________
És un plaer acompanyar-vos a aquest bateig literari. Està bé que sigui amb els musclos de la Negra y Criminal, més que amb melindros i xocolata, o amb peladilles, perquè l’aigua i fragància dels musclos  permetran que l’efecte duri més. I podem dir amb tots els ets i uts, bateig d’una família que va creixent, d’una nissaga que s’allarga, i que ja arriba al tercer volum de la col·lecció dels casos de l’Emili Espinosa. 
Per tant, plaer com a mínim triple per aquests tres volums. D’entrada perquè els escenaris de les trames de Balcells em són coneguts, també són els meus; perquè el Salvador Balcells és de l’Espluga de Francolí, i en origen la família de ma mare també era d’allà, i l’Ermita de la Santíssima Trinitat era un lloc de peregrinació o d’excursió de cap de setmana quan era petit; i perquè tres ja és família nombrosa.
Família nombrosa de les actuals, però el gènere i Salvador ja les té aquestes coses, s’arrapa al nostre present i ens l’ensenya sense embuts.
Tant sense embuts, que podem dir que aquesta és la primera novel·la de l’època de les retallades, no perquè s’hi rebaixi el sou dels treballadors que hi intervenen, sinó perquè ja en la portada apareix el símbol més representat a les manifestacions que surten al carrer al nostre país: les tisores. Aquestes ja es veu que no són ni de peix, ni de cuina, són de podar i per tant ja ens donen alguna pista de per on correrà la sang a Dur de pair.
 Per cert que amb aquest dibuix ja es veu que estem davant d’una novel·la negra catalana, no només per la llengua i l’espai, sinó perquè com que és aquí, a diferència d’Espanya, on la tisora fa més feina… podem dir que la tisora per ara ens representa tant com la senyera, potser després de les eleccions andaluses la cosa canviarà. 
És cert que potser el primer llibre, allà on va començar a córrer Espinosa, La taca negra, una taca de debò, una fuita de petroli al pantalà del port de Tarragona que arribava fins al Cap de Salou, l’hauria pogut presentar amb més coneixement de causa, o la d’El vi fa sang, la segona, m’hauria traslladat a l’Espluga i a la trama d’aquest marxant de cavalls, i a la URV on tinc força coneguts, però també és cert que gràcies a fer de padrí de Dur de pair, sense ànims d’explicar-ho tot, és clar, la meva realitat de pare i de marit m’ha fet aixecar l’alerta dels riscos que puc tenir de cara al futur, i d’entrada ja sé que a la meva dona no li he de regalar mai títols d’autoajuda com per exemple Estoy casada pero me siento sola. 
Res que us hagi d’alarmar. Ja ho descobrireu.
 El tercer exemplar de les aventures del sotsinspector Espinosa planteja un seguit de línies argumentals que passen per la dificultat de pares i fills i també de la vida en parella, i això amb més d’un dels protagonistes de la novel·la. Que Espinosa té problemes amb les seves filles no és la primera vegada que passa, perquè justament ell, exguardia civil valencià, ja s’ha hagut d’enfrontar a les vides que porten, especialment l’Empar, que fa vida okupa i alternativa a Barcelona i la Núria, que la fa més convencional.
És clar que Salvador també té cura de situar en antecedents al lector que s’incorpori ara a la nissaga, i amb quatre informacions ens situa el protagonista:
PAG 29 … “Quan pertanyia a la Guardia Civil, Emili Espinosa ja tenia una merescuda fama de persona intuïtiva, resolutiva i de fer la feina ben feta. Des que ingressà ala Mossos, el policia valencià ha tingut destins diferents i ha anat passant ràpidament per les categories de caporal i sergent fins a assolir la de sotsinspector, on li sembla que ja es jubilarà, entre altres coses per la seva habitual mala relació amb els caps…”
Una de les gràcies, virtuts o encerts de Salvador Balcells és, d’ençà el primer cas de la Taca Negra, haver bastit el seu personatge en la figura d’un Mosso d’Esquadra. 
No sé si fins i tot va ser ell qui va acabar animant al conseller d’Interior de l’anterior govern a fer un premi de novel·la negra.
Perquè és clar que de policies, lladres i serenos americans, britànics, espanyols, belgues, italians, sud-africans, i darrerament suecs i nòrdics, i grecs en totes les variants tots en sabríem anomenar més d’un, però de catalans ja costa més. Per tant ja és d’elogiar aquest encert de Salvador de pensar en els mossos d’esquadra. I sobretot si pensem que quan es va publicar el primer títol de la col·lecció, La taca negra, el 2007, els mossos d’esquadra encara no s’havien desplegat a totes les comarques del Camp de Tarragona, i Salvador feia policia-ficció. I en el segon, El vi fa sang, el 2010, la comissaria central de Tarragona encara estava en construcció. Però Salvador és pacient i persistent.
Una policia de plenes competències, integral, deu voler dir això també: Poder fer lliscar la imaginació a través de la feina de la policia catalana, dels mossos.
Imaginació i realitat, des de la festa de les esquadres al GEI, a una estructura que passa pel intendent Cabana, Brufau, Garcia, inspectors, sots-inspectors, gelosies professionals,  sergents com el Torres, o caporals com la Sumarroca…la petjada del vi, o dels noms del vi que segueixen fent sang. Sort del Siurana, que és un oli que és com un bàlsam. 
Però és que a més ens expliquen les dificultats per ser una policia integral, quan els casos travessen fronteres, ja sigui Rússia, ja sigui Mèxic com aquest cas:
PAG.90 … “I tot i que ja ho mig sabien, quan la caporal Surroca explica als seus companys el procediment seguit, que l‘accés a bases de dades o qualsevol altre tràmit operatiu dels Mossos amb organitzacions policials internacionals s‘ha de fer obligatoriament a través d‘Espanya i sota la supervisió dels Ministeri de l‘Interior, Espinosa no pot estar-se de dir-hi la seva: 
-Me cague en la puta misèria! Quan serem una policia normal amb relacions normals, si es pot saber?
-Doncs això no és res -burxa la caporal-. Ni tan sols podem treballar directament amb els serveis centrals del Cuerpo Nacional de Policia  i de la Guardia Civil. Hem de passar necesariament per les unitats territorials de Catalunya d‘aquests cossos. Fa temps que es demana, però de moment el ministeri no en vol ni sentir a parlar. És a dir, no tenim relacions operatives directes fora de Catalunya ni, per suposat, fora de l‘Estat”
I a més, amb aquest bon coneixement de causa, amb detalls de funcionament orgànic, i amb una amplitud de mires que fa que agermani la policia catalana no sé si amb un cosí de Butxana, però en tot cas amb el País Valencià, incorporant l’expressió i la parla de l’Emili, i també de la seva dona de Tortosa, la Cinta.
PAG. 148 … “…-En eixe cas parlem -diu- A vostè, a més de reconèixer haver escrit aquella carta, el van vore rondant la seua casa poc abans del crim. I tot açò, després que Abadal l‘amenaçara, l‘insultara i el denunciara. No em dirà que no tenia motius per voler-li mal!”
És clar que Balcells no és de la Catalunya catalunyera, que diria Pedrolo, sinó que el seu marc mental va més enllà de les divisions administratives de la llengua. Com diu Empar: Sense València no hi ha independència!
És clar que fa reivindicació del seu petit país, que coneix tant bé com ningú. La novel.la està dedicada a Tarragona, a la de la Rambla Vella, la Via Augusta, el balcó del Mediterrani, però encara més a la de Torreforta, que és on viu Espinosa i la seva dona. I la de Bonavista, barri perifèric i més humil, escenari d’una de les trames, la de la droga, la cocaïna, i que permet a la caporal Pilar Surroca començar a despuntar en el camp de la investigació i desfer-se per hores de la feina d’auxiliar, i també en el de la reivindicació feminista de les Bruixes de l’Heura. Fins i tot de la Canonja, quan s’esmenta que és un poble nou, que ha recuperat la sobirania municipal que havia tingut abans que la xuclés Tarragona.
És la Tarragona de Torres Cavades, allà on exercita la passió per l’hortet el nostre heroi, però també Reus i el Pere Mata, La Pineda, Salou, Cambrils, Montblanc, o Barcelona, i la Barceloneta, on venen a dinar pare i filla.
Per cert que ja veieu que Salvador juga amb la toponímia i els noms, en aquest exercici divertit de transformar Terres Cavades, en Torres, o Mas Calbó, en Mas Calbet (encara que l’un és a tocar de Vila-seca i l’altre a Riudoms, o la discoteca Caress de Salou, que podria ser La Cage… i molts jocs més.
El potencial de tots aquests escenaris és infinit, i aquesta proximitat, que ens presenta el costat fosc al costat de casa, el trobem als mitjans cada dia. Diríem que tot és versemblant no només per la ubicació sinó perquè allò que hi passa, desaparicions, morts, homicidis, això és a tocar. Encara aquesta setmana hi havia un segrest a Salou per motius de deutes. I quin any portem de crims i morts! Amb tot podem dir que Salvador va completant la carta de delictes que tenim al Camp de Tarragona, que ja veieu que tenim de tot, màfia russa, sud-americana, blanqueig de diners, explosius, tràfic de blanques, taques negres, Química i Enologia, drogues i desaparicions. I fins radars i excessos de velocitat que amb això de lluitar contra el dèficit fiscal és el més sensible que tenim al carrer i a les carreteres.
I també una aparició del final d’ETA i els que no volen acabar de deixar del tot la violència, encara que això és a Barcelona.
 És la crisi, que també guaita a Dur de pair, la protesta que fan els treballadors dels Abadal, amb el sindicalista Joan Martínez al capdavant, a qui la policia més endavant enxamparà llegint  Kropotkin i Memorias de un revolucionario. 
Ells són de fet l’eix del principal cas de Dur de pair, els Abadal, un empresari, l’Eduard, que veu desaparèixer la seva filla Laia de casa en estranyes circumstàncies, encara que aquesta desaparició deixa fred al pare i desespera la mare, la Isabel, o al germà de la Laia, l’Antoni. Una situació que t’ha de desesperar, lògicament, que altera nervis i personalitats. I si al Vi fa sang i a la Taca negra hi havia bones observacions sobre el medi ambient i l’impacte de la petroquímica, que ve directament del passat bibliogràfic de l’autor, que havia escrit Visca la terra, Manual de l’ecologista català, o Energia i societat. Una perspectiva catalana, si a més ell s’ha documentat sobre el funcionament de la justícia o del cos, aquí Salvador, s’ha interessat per com funcionem els humans davant d’un dels mals dels nostres dies, l’ansietat:
PAG 166 … “–L’ansietat és un dels punts centrals de la psiquiatria i com molts dels grans conceptes d’aquesta ciència es presta a interpretacions diverses. Hi ha experts que opinen que davant d’una amenaça, la reacció normal és la por. En aquest cas, l’ansietat seria una reacció anormal. En canvi n’hi ha d’altres que consideren l’ansietat una reacció, o una emoció, completament normal, que forma part de les reaccions evolutives, d’allò que en diem lluita per la supervivència. La meva opinió personal, si li serveix d’alguna cosa, s’acosta més a aquesta segona consideració. L’ansietat es pot manifestar de diferents formes. Psíquicament, en forma d’inquietud, intolerància, etc. I físicament, en forma de taquicàrdia, tremolors, rigidesa, suoració, etc. I és pot tornar patològica o crònica. Això succeeix en el cas de la fòbia social, per exemple. Un cas extrem de crisi d’ansietat serien els trastorns de pànic, que comporten crisis d’angoixa breus però molt intenses, amb por de mort imminent. També hi ha el trastorn per estrès post traumàtic, que es pot donar fins i tot en casos de persones aparentment normals, quan se’ls activa la memòria intrusiva d’un fet traumàtic succeït potser fa anys i que havia quedat gravat en algun racó del cervell.”
La font en la ficció és el Dr. Domènech, del psiquiàtric Pere Mata de Reus, recomanat per Murgades, no el filòleg reusenc, sinó aquí un forense. Es clar que ens documenten a fons. La cosa va a més:  transtorn post-traumàtic, desesperança, xoc, ressentiment, confusió, depressió.. i és que és veritat 
que el present actual és negre, negre, i que a més el mal no ens abandona, amb tots els seus graus i àmbits. El de Dur de pair ens presenta el més cru, el material base de tota novel·la negra, crims, assassinats, trets, màfies, cocaïna, acció a dojo, policies i delinqüents i, en aquest cas, Salvador Balcells ha volgut avançar cap a l’interior de les nostres angoixes, cap aquest cas de l’ansietat, però també cap a les dificultats de les relacions, com us deia en començar. Dificultats entre pares i fills, de convivència, de relació, d’aprenentatge, de creixement. Segur que tots els lectors també miraran endins. Ja veig el difícil futur que m’espera!
I també el dificil que és això de l’amor i la parella. De fet per molt que s’abomina dels llibres d’autoajuda i de si acaben fent més mal que bé, com que l’ocasió fa el lladre, Salvador no se’n pot estar i també explica la fórmula de l’amor:
PAG 221 … “…Tot ho provoca la dopamina del cervell, un neurotransmissor del plaer, el benestar i l’excitació sexual. Això és en circumstàncies normals, perquè la dopamina també té a veure amb les obsessions i les addiccions. Per això l’amor és addictiu i possessiu, no en tenim mai prou i a la mínima apareix la gelosia…”
I parlant de fórmules, i de l’ocasió que fa el lladre, em sembla que podem certificar, i felicitar que de la seva antiga experiència de llibreter, de les seves passions, dels seus neguits, i del seu coneixement i curiositat de la vida, en Salvador Balcells ha sabut trobar la fórmula perquè l’Espinosa ens tingui enganxats a la seva acció, les seves trames, els seus luxes i misèries, i ens deixi amb l’ansietat d’un nou relat. 
Sort que gràcies a Dur de pair gairebé ens podrem diagnosticar!
Xavier Graset
 

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*