SALVADOR BALCELLS

SALVADOR BONET

En Salvador era hiperactiu, però tenia un caràcter fort i amb una considerable mala bava. El seu esperit crític es manifestava sobre tot a l’hora de qualificar el treball dels altres. Solia carregar-se amb duresa ponències i escrits i, en canvi, no acceptava que ningú li critiqués els seus treballs. Això feia que no tingués gaires amics entre els companys de militància independentista. També presumia de les seves relacions, com si conegués tothom i hagués estat a tot arreu. Se l’havia vist els estius a Canet de Mar, a les sis hores de cançó, fent ostentació de les seves activitats polítiques amb la clara intenció de lligar-se alguna noia.

Havia estudiat filologia catalana i li havien premiat un llibre de poemes als Jocs Florals.

Uns fets succeïts arran d’un viatge a València el retrataven a la perfecció. Fou una expedició de barcelonins que s’havia organitzat amb motiu d’un important acte polític i musical que havia de tenir lloc a la plaça de bous. Quan l’autocar enfilava els primers carrers de la capital valenciana una part dels viatgers experimentaren, i no era el primer cop, una certa sensació de neguit. Eren els anys durs de la batalla de València i miraven de passar desapercebuts, que no se’ls notés gaire d’on venien. No acabaven d’entendre el gust que sentien altres companys de viatge a cridar l’atenció i provocar els vianants, cada cop que veien una bandera espanyola o una senyera amb el blau. En un viatge anterior, amb motiu de l’aplec del Puig, un vianant va respondre tirant una pedra i trencant un vidre de l’autocar. Va anar de poc que no passés quelcom de pitjor.

Doncs bé, en aquella ocasió semblava com si els eixelebrats encara cridessin més, tot mostrant per les finestres les senyeres estelades. En Bonet, tot i no ser ja una criatura –tindria aleshores trenta anys– era qui més incitava els ànims. Després de passar el viatge explicant acudits i anècdotes en veu alta, dirigia el grup dels més cridaners. Així era ell.

Durant uns anys fou membre destacat del comitè executiu del partit independentista per excel·lència. Aleshores era conegut per la seva posició contrària a qualsevol col·laboració amb el que anomenava la burgesia clerical, referint-se al pujolisme primerenc. En canvi no feia fàstics als calerons que indirectament els feien arribar.

Anys després de deixar la militància independentista, va arribar a ostentar una direcció general del Departament de Cultura de la Generalitat pujolista. Aquí, la seva funció principal semblava consistir a denegar subvencions.

Quan va cessar en el càrrec, es traslladà a viure a Mallorca. Sempre havia estat molt enamoradís i acabava de casar-se per tercera o quarta vegada, aquest cop amb una al·lota de Manacor, que se l’endugué a ses Illes. Al poc de ser-hi, feu públic el seu projecte de muntar una empresa de comunicació que cobrís la part forana, és a dir, tota l’illa menys la capital. Argumentava que a Palma hi havia poc a fer per la saturació del mercat. Volia crear un periòdic i una emissora de ràdio i necessitava, a més de finançament, corresponsals arreu dels Països Catalans.

No feia gaire temps que algun antic company li havia anat a cercar diners sense resultat. I ara era ell qui en demanava, perquè va escriure a tothom exposant el seu projecte comunicatiu. La crida no va tenir gaire èxit. Probablement molts van pensar que, sortint d’ell, el projecte tindrà poc futur. I no anaven errats. No va arribar a l’any. I és que Salvador Bonet tenia aquella manera de ser tan particular que feia que li creixessin els enemics com bolets. Si volia, podia ser una persona encisadora, però generalment resultava pesat i cregut.

Després de l’aventura illenca, retornat a Barcelona, li va donar per publicar articles d’opinió als diaris. No passava setmana que no aparegués alguna cosa seva. Sempre signava ‘Salvador Bonet periodista i escriptor’, tot i que pròpiament no és ni una cosa ni l’altra. Tan aviat comentava la situació del tercer món com la crisi de l’olivera o el que ell anomenava idees obsoletes, tot referint-se a les d’alliberament nacional i social que abans havien estat les seves.

No importava que sovint la realitat se li resistís o fins i tot li portés la contrària, com quan va assegurar que a Europa les fronteres eren immutables… i a les poques setmanes començaven a trontollar per la banda de l’est. O un altre cop que afirmà que calia deixar de banda per inútil la identificació entre llengua, cultura i país.

També va arribar a ser habitual de les tertúlies a la ràdio, compartint sovint micròfon amb un director adjunt de La Vanguardia i un diputat socialista. Si s’ha de fer cas de les prèdiques que feia, al seu costat els altres dos semblaven extremistes d’esquerra.

Sembla que darrerament està moderant el seu discurs i vol aproximar-se als nous corrents sobiranistes.