LA COLLA VELLA – 5) Raimon Besora

RAIMON BESORA

En Raimon era l’home tranquil per excel·lència. Ja podien passar coses gruixudes, que ell no perdia mai les maneres. El parlar occidental del seu Balaguer nadiu i que no ha perdut malgrat el temps que porta vivint a Barcelona, semblava fet a mida. Li acabava de donar aquell encant que seduïa tothom i per aquí és per on calia anar en compte, ja que podia convèncer els amics de fer coses exposades, com ara que li guardessin un paquet comprometedor.

Havia fet magisteri i va començar a exercir de mestre d’escola, però ho deixà de seguida perquè no li agradava la canalla. Demanà l’excedència i va col·locar-se de comptable en una petita empresa, però tampoc no hi durà gaire. Durant uns quants anys els seus coneguts el perderen de vista: havia tornat al poble per fer-se càrrec de l’explotació agrícola dels pares. Hi va voler introduir mètodes moderns per augmentar-ne la productivitat, però van ser un fracàs que el deixà entrampat per una bona temporada.

De nou a Barcelona, va guanyar unes oposicions al cos administratiu de la Generalitat que li va donar estabilitat laboral i econòmica com a funcionari. En canvi la seva vida afectiva va ser força més inestable. La seva primera dona, la Lluïsa, que havia aguantat molt i amb paciència exemplar, el deixà de manera sobtada. Malgrat els bons oficis dels amics de la parella no hi va haver res a fer. Ella deia que ja n’estava farta i ell que ja tornaria. Però no va tornar. Hi va haver moments que hauria merescut que li donessin un clatallot, per la seva fleuma.

Besora era un dels principals enllaços entre el seu partit i l’organització armada, tot i que és possible que la seva implicació hagués anat encara més enllà.

Els mesos i sobretot les setmanes prèvies a la separació de la parella foren de molta activitat a la Catalunya del Nord, amb reunions pràcticament cada cap de setmana. S’estava covant la ruptura que va portar a la dissolució del grup armat per part d’un sector majoritari dels seus activistes. Tenint en compte que en Raimon i la Lluïsa eren un matrimoni molt ben avingut i que ella devia estar al corrent de tot, no era gens estrany que se li fessin insuportables les absències del marit, sempre amb l’ai al cor per com podia acabar tot. I amb un Raimon que els diumenges tornava de Perpinyà a les tantes de la nit cada cop més depressiu, cosa insòlita en ell.

Després de la reunió definitiva del grup d’enllaç, Raimon Besora trucà els seus companys des de l’altra banda de la frontera per assabentar-los que s’havia acabat tot, que els partidaris de deixar les armes feien en aquells moments una roda de premsa en la qual tenien previst aparèixer amb la cara descoberta, i que en el decurs de la darrera discussió ja ningú havia esgrimit arguments polítics, com si només els interessessin ja les minses promeses d’indult que alguns parlamentaris havien negociat secretament a Madrid.

Aleshores, la seva preocupació no era tant la necessitat o no de la lluita armada d’alliberament, un tema que ja començava a plantejar-se, sinó el descontrol que hi hauria a partir d’aleshores. Estava convençut que apareixerien escamots autònoms, il·luminats solitaris o fonamentalistes de diferent signe, que podien fer molt de mal en diferents sentits amb accions incontrolades. Això, si personatges tant tèrbols com Carles Guinovart no s’apropiaven de l’herència del grup i de la seva evident tirada entre la gent jove, per embolicar encara més la troca.

És probable que aquestes opinions d’en Besora no estiguessin gaire allunyades de les dels seus antagonistes de Perpinyà. En cap moment va pensar, tanmateix, que estigués traint els companys o canviant de bàndol.

Tot plegat contrastava amb altres converses que havia mantingut en l’època que tot els semblava tan clar, quan teoritzaven sobre la lluita armada. Després d’haver exclòs la possibilitat d’un enfrontament directe entès com la lluita d’un exèrcit contra un altre, per la senzilla raó que no podien disposar d’arsenals i de capacitat operacional comparables als de l’estat opressor, arribaven a la conclusió que, amb tot, la lluita armada era necessària i possible. No veien aleshores que aquesta podia ser una manera ben inútil de sacrifici pel país, per part de molta gent valuosa. Més endavant, després d’algunes amargues experiències, Raimon arribà a qualificar la gent que agafava les armes com a egoistes integrals, perquè posaven la satisfacció dels seus impulsos i el seu gust pel risc per davant de l’interès de la pàtria.

També contribuïren a aquestes anàlisis tant crítiques les desafortunades accions armades dels bascos als Països Catalans, tant per la ingerència que representaven en la pròpia lluita d’alliberament com, sobretot, per l’estat d’opinió hostil que van generar en bona part del poble català contra les opcions polítiques independentistes.


Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA COLLA VELLA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*