LA COLLA VELLA – 3) Conrad Baldó

CONRAD BALDÓ

Ningú no entenia com un home gris i tant poc engrescador podia haver estat líder de res. En canvi, Conrad Baldó portava anys encapçalant una destacable fracció del moviment independentista. Professionalment va començar de bancari, però ben aviat ho deixà per dedicar-se al periodisme. Va treballar a diversos mitjans fins la seva fugida a l’exili, l’any setanta dos, perseguit per la policia franquista arran de veure’s implicat en l’intent de creació d’un grup armat que no arribà a quallar. Es pot qualificar de temptativa romàntica, ja que tenia molt d’aventura personal, es feu a esquenes de la direcció política i responia més que res al gust per l’acció d’alguns elements poc reflexius.

De la Catalunya Nord estant, encapçalà la primera de les escissions que patí al llarg de la seva història el partit independentista per excel·lència, i va fundar una nova organització feta a la seva mida, ideològicament poc definida i amb una estructura organitzativa de caire més militar que no pas polític. Cal dir que en el context de l’obligada clandestinitat que en aquells anys havia de moure’s tothom i tot plegat, aquestes matisacions tenien escassa o nul·la repercussió exterior. En canvi, de dins estant, uns i altres les vivien amb extraordinari apassionament. Aquell trencament va representà d’alguna manera la pèrdua de la innocència per als homes i dones que havien iniciat l’excitant aventura de crear un partit modern inspirat en els moviments revolucionaris mundials de l’època, però que alhora feia seva l’herència del separatisme històric català.

 El bateig de foc en relació a aquella ruptura traumàtica va ser, per a molts joves militants, en un recital de Lluís Llach. Hi anaren una bona colla i, com era d’esperar, s’hi trobaren molta altra gent coneguda. Un dels tals, jove i fatxenda, que militava al nou grup d’en Baldó, va començar a malparlar davant d’ells d’en Miquel Fontanillas, un dels “pares” fundadors del partit. En sentir les coses que sobre ell deixava anar, no van poder estar-se de preguntar-li de què el coneixia, a Fontanillas, i què li havia fet. Resultà que no l’havia vist mai, només n’havia sentit a parlar. Vet aquí el resultat de l’obra d’en Conrad.

Uns quants anys després, tornat ja d’un exili no gaire llarg, els mateixos joves militants van haver de tractar-lo força, en una època d’acostament i de projectes comuns entre els dos partits -que finalment també acabaria de mala manera-. Per a molts, tot fou conèixer-lo personalment i trencar-se la imatge idealitzada que se n’havien fet, generalment en sentit negatiu, però idealitzada, al cap i a la fi. En veure’l imperfecte van trobar-lo més humà. En aquests casos, la relació que es conreà posteriorment potser no es podria definir com d’amistat, però sí de respecte mutu.

Els contactes entre els dos partits havien començat a principis dels vuitanta, quan els  independentistes tancats en presons espanyoles reclamaven insistentment la unitat de les forces polítiques que els donàvem suport. Al mateix temps, alguns col·lectius obrers radicalitzats, enfrontats als sindicats majoritaris, havien iniciat un apropament a l’independentisme i també demanaven més unitat. Tot plegat va fer que es formessin coordinadores i es comencessin a programar activitats conjuntes, superant reticències històriques i velles rancúnies personals. En aquest procés hi jugà també un paper important el col·lectiu d’advocats defensors dels presos, alguns dels quals eren alhora laboralistes i estaven vinculats als esmentats col·lectius obrers.

Aleshores tocà establir converses conjuntes amb un d’aquells grups, que feia poc havia protagonitzat una vaga molt dura en una coneguda empresa metal·lúrgica i que havia demanat l’entrevista. El resultat d’aquella trobada no fou tant bo com esperaven per culpa d’unes frases inoportunes deixades anar per un membre de la delegació dels dos partits, que no fou el mateix Baldó, però si un dels seus.

Un temps després tornaven a partir peres, entre mig d’una veritable trifulga que va tenir àmplia repercussió als diaris de l’època, sempre atents a tot el que fossin informacions negatives del moviment català d’alliberament nacional. Cal dir, de totes maneres, que es van donar situacions que sí que mereixien sortir a la premsa, però no a les pàgines de política, sinó a les de successos, com ara les agressions físiques que van patir alguns militant. Els governadors civils de torn es devien fregar les mans de satisfacció.

Quan s’enfadava tenia molt males puces i no controlava les paraules, s’embarbussa i se li posava la cara tota vermella. Això el feia una persona molt previsible pels que seguien de prop la seva trajectòria. Hi hagué una època que per tal de mantenir viva la flama de l’enfrontament entre els dos partits escrivia molts pamflets, on tergiversava les posicions contràries tot fent-ne una caricatura rebutjable per després, carregar-se-la. Un joc brut que no contribuïa precisament a l’entesa. I això en els temps de les bones relacions i dels intents de col·laboració.

 El principal mèrit de Conrad Baldó era alhora l’origen dels seus fracassos: la seva gran capacitat de fer coses. Si hagués estat un home menys actiu, potser hores d’ara l’independentisme encara no hagués triomfat, però si que probablement estaria més ben situat. Perquè en Baldó portava malastrugança. Tots els seus projectes i preses de posició fracassaven de manera estrepitosa. Tant era així que durant molts anys, quan destacava en alguna cosa o en algun sector, polític o no, començava a córrer la veu que allò no podia durar, que havent-hi en Baldó pel mig tard o d’hora havia de petar o fer figa.

Devia ser per això que cada cop se’n sentís parlar menys com a líder polític. Les darreres notícies d’ell com a figura pública el situaven de cap de redacció d’una nova revista d’història que era a punt de sortir. El sorprenent és que la revista encara s’aguanta.

 

 

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA COLLA VELLA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*