SALVADOR BALCELLS

Era apreciat, l’Agustí, tot i la seva incomprensible vocació de buròcrata i el tuf que feien els seus cigars. Sempre havia semblat un xicot feble, físicament parlant, amb predisposició a les malalties més terribles, tot i que ningú no recordava haver-lo vist mai malalt. Devia ser el seu aspecte, tant pàl·lid i escanyolit, el que produïa aquesta sensació.
A mitjans anys setanta va participar en alguns festivals de música folc. Militava a les joventuts del partit independentista per excel·lència d’aleshores, tocava molt bé la guitarra i cantava de forma força digna. Després es va pelar quasi al zero, però en aquella època lluïa una bona mata de cabell. I sempre rodejat de noietes que l’idolatraven.
El cas és que no va seguir amb la música, on podia haver florit, tot i que abans de deixar-ho gravaria, a instància dels companys, una maqueta amb cançons revolucionàries i patriòtiques, còpies de la qual es venien a les parades. No era el que es podria dir un teòric, però en canvi escrivia força bé sobre qüestions de política quotidiana i per això s’encarregà, durant bastants anys, de coordinar la revista del seu partit, on feia també la crònica d’actualitat. Això succeïa poc després que molts dels militants que eren escriptors professionals haguessin començat a trobar-li gust a la ficció literària i s’anessin deslliurant del pes de la teorització política, quan no de la militància, deixant les tasques intel·lectuals de l’organització en mans més inexpertes. També va coincidir amb el decantament del partit cap a posicions més radicals, com ara l’acceptació teòrica de la legitimitat de la lluita armada d’alliberament, posició que aleshores l’Agustí també defensava.
Així com políticament no era gaire brillant, com a persona es feia estimar, potser per aquella imatge de xicot desemparat, accentuada pel fet de viure tot sol. Al llarg dels anys de militància no va faltar mai qui li posés el plat a taula o li rentés la roba, generalment famílies benestants properes al partit.
A principis dels anys vuitanta ja havia escrit força sobre el món casteller, esdevenint amb el temps un dels seus millors divulgadors. D’ell fou la idea de fer de la difícil construcció castellera anomenada “cinc de vuit amb l’agulla” el símbol del moviment independentista català. Les raons d’aquesta pensada, que no es cansava mai de repetir, eren les següents: “La base o pinya, formada per molta gent, com més millor, representa el poble català conscient, el qual fa possible la construcció, li dóna estabilitat i fa de coixí en cas de caiguda. Els diferents pisos (dosos, terços, quarts,…) són els grups organitzats (partits, sindicats, …) que aixequen el castell des de posicions cada cop més compromeses, recolzats en la pinya, però també entre ells, en un difícil equilibri fet a base de sacrificis i renúncies, esforços i recolzaments mutus en bé del projecte global. L’arribada al cim de l’acotxador i l’anxeneta representa la culminació dels ideals que han fet possible tot aquest esforç col·lectiu, però també és el símbol de la joventut, de les immenses possibilitats de futur que s’obren amb la independència”. Finalment hi havia l’agulla, també anomenada pilar al mig. Segons l’Agustí d’aleshores, representava l’organització armada, una construcció independent sorgida directament de la base, però protegida en el seu ascens pels sectors polítics organitzats. (Arran de la seva marxa del partit i d’haver assumit uns plantejaments de caràcter més pacifista, l’agulla va desaparèixer del seu model simbòlic, restant només el cinc de vuit).
També, producte de la imaginació desbordant de l’Agustí, fou la versió independentista del monument barceloní a Francesc Macià, el de la plaça de Catalunya. El considerava una imatge perfecta del tou nacionalisme que governava i encara governa Catalunya. La interpretació que feia d’aquella escultura de Subirats, que representa el Principat en forma d’escala invertida, és que amb la política oficial de la Generalitat, els catalans vivim una situació esquizofrènica: ens han volgut fer creure que anem cap amunt, nacionalment parlant, quan en realitat baixem, davallem en quasi tots els terrenys.
L’Agustí Amell va sorprendre tothom quan aprofità l’escissió de l’any noranta per deixar el seu partit de sempre, ell que semblava immune a aquestes sotragades. Sembla que el seu abandó fou degut en gran part a la tensió psicològica que va patir en adonar-se, abans que ningú, de les activitats econòmiques fraudulentes d’en Guillem Deulofeu, aleshores tresorer de l’organització, a qui probablement no va denunciar per l’amistat que els unia, però també per la seva situació personal de dependència respecte de la família Deulofeu, que el tractava com un fill. Potser també hi contribuïren altres factors, com ara el famós desencís o el cansament personal, o qui sap si voler prosperar políticament… com així va ser en apuntar-se a un partit dels grans i arribar pocs anys després a diputat.
Fins i tot podria haver-hi contribuït el procés de construcció de la unió europea, que en un moment determinat va fascinar molts nacionalistes catalans fent-los creure que seria una manera de reduir el pes dels estats, fins que s’adonaren que no era així i que la tenalla espanyola ens seguiria estrenyent com sempre.