QUI ÉS EMILI ESPINOSA?

Emili Espinosa, nascut a València, al barri del Cabanyal, es va fer guàrdia civil de molt jove perquè li havien dit que tindria un sou segur i per a tota la vida. Casat amb una tortosina i amb dues filles petites, a la casa caserna un vivien els miraven malament perquè parlaven en català entre ells, tot i que l’Emili tenia una certa fama de bon investigador. De manera que, aprofitant una convocatòria dels Mossos d’Esquadra, extensiva a membres d’altres cossos de seguretat, s’hi va apuntar i ja el tenim a l’Escola de Policia de Catalunya fent el curs de reciclatge i posteriorment en diversos destins fins que s’instal·la, per ara, a Tarragona.
Les filles, Núria i Empar, s’han anat fent grans en tot aquest procés de canvis i se li han tornat independentistes. Això, a Espinosa, un home d’idees més aviat conservadores, no li importaria, si no fos perquè cada cop més es fiquen amb la seva feina, considerant-la un servei al poder i no als ciutadans, acusant els Mossos de practicar la repressió contra els moviments socials i populars i recordant-li l’origen tèrbol i botifler del cos al que pertany, que defineixen com a policia d’un govern titella al servei de l’estat opressor. Tot plegat la fa pensar algunes vegades que és com tenir l’enemic a casa. De fet, vol i dol, perquè si li haguessin sortit passotes, punquis o discotequeres, encara se sentiria pitjor.
A mesura que es fan grans, les filles van agafant camins diferents sense renunciar a les seves conviccions. Núria serà professora d’institut i tindrà problemes amb alguns col·legues botiflers per la seva aferrissada defensa del català. En la seva vida privada serà més convencional, aparellant-se amb un company de claustre. Empar, la petita, es tornarà ocupa i es vincularà a moviments antisistema. A Barcelona participarà en mogudes i manifestacions, on és coneguda per cridar l’eslògan: “Sense València, no hi ha independència”.
A la feina, Espinosa és bo, tot i els seus defectes: malparlat, individualista, i amb tendència a l’enfrontament amb els superiors, probablement la causa que no hagi ascendint més enllà de sotsinspector. També és molt intuïtiu, cosa que li ha comportat èxits però també algun fracàs, quan s’ha refiat massa del seu instint. Temps enrere s’havia mig enamorat d’una companya de feina, la caporal Pilar Surroca, però va reprimir l’impuls per evitar un conflicte familiar. 

D’Emili Espinosa s’ha dir que potser li falta un pèl més de cinisme per homologar-lo als models típics de la novel·la negra, tret propi que sembla que ha caigut bé i que l’ha fet un personatge estimat pels que l’han llegit, en els dos llibres que hi ha fins ara al mercat.

Quan parla, li agrada farcir el que diu amb paraules i frases fetes procedents de la saviesa popular que havia mamat de petit al País Valencià.
A qui no pot veure és als polítics professionals. Sempre li han semblat, la majoria d’ells, un aprofitats i una inútils que no serveixen per a res més.
I, pel que fa als seus problemes familiars, confia més en el seny de la Cinta, la seva dona, que no pas en el criteri propi, poc propens als matisos.
La dona és des de sempre la mediadora entre ell i les filles. Els coneix molt bé a tots tres i sap quan ha d’intervenir per evitat mals majors, com ara que ell aixequi la mà (no ho ha fet mai, fora de la feina) o que les nenes se’n vagin de casa. En qualsevol cas, això darrer no ho podran evitar i es quedaran sols, ell i la seva dona, amb la síndrome del niu buit i en un moment difícil per a tots dos. La Cinta, que comença a notar els efectes de la premenopausa, buscarà fora de casa, en una escola d’adults i en un gimnàs, altres al·licients per seguir viva i activa.

Les raons que m’han mogut a donar vida a aquests personatges en novel·les policíaques són, en principi, les de quasi tots els conreadors catalans del gènere. Sempre m’ha agradat llegir-ne i és una manera tan bona com una altra de servir la llengua. Però també, perquè amagar-ho, per la meva formació insuficient en el terreny de l’alta cultura, que no em permet escriure obres de més tonatge literari, com diria Manuel de Pedrolo.
D’altra banda, en un context quasi exclusivament format per autors estrangers, amb escenaris i protagonistes molt allunyats de la nostra quotidianitat, em sembla una aportació necessària que hi hagi personatges propers amb els quals ens puguem sentir identificats, que els preocupin les mateixes coses que a nosaltres i es moguin per paisatges coneguts.
I també em sembla important que en aquest tipus de literatura, o de subliteratura, si voleu, hi aparegui sense complexos tot l’àmbit nacional dels Països Catalans. Per desgràcia, aquest és un aspecte descuidat en altres autors del gènere, de Barcelona, de València o de Palma. En el cas d’Espinosa, sense que ni ell mateix se n’adoni, ho viu de la manera més natural. I ja no diguem les seves filles, que en fan militància activa!

He escrit, fins ara, aquestes tres novel·les:

La taca negra. Aquí Espinosa malda per dur a la presó els caps d’una xarxa de prostitució procedent de l’Europa oriental que opera a la costa tarragonina. També hi estan implicats un magnat rus de les finances i un destacat polític local. La novel·la culmina amb un final obert i sorprenent.

El vi fa sang. Arran d’una mort misteriosa, el nostre policia ha de bregar contra odis acadèmics, complicitats sospitoses i malfactors infiltrats en empreses de seguretat, en un context en el que el conreu ecològic i l’estudi del vi xoquen amb la poderosa indústria química tarragonina.

Dur de pair. En aquesta obra, que sortirà molt aviat també editada per Meteora, es veu embolicat en una història familiar d’abusos sexuals que acaba dramàticament, mentre ha de resoldre un cas de tràfic de drogues també amb seqüela tràgica, alhora que la seva pròpia família fa aigües per tot arreu.

(Considereu aquest escrit la meva modesta aportació a la setmana de la BCNegra)

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*