JO CONFESSO de Jaume Cabré
M’ha costat una setmana de concentració absoluta, sense agafar cap altre llibre, però ha valgut la pena. Avui he acabat la lectura de les 1005 pàgines de JO CONFESSO, inclosos els seus prop de dos-cents dramatis personae, i he de confessar que estic impressionat per la capacitat de l’autor a l’hora de fer una obra total. El llibre parla de les misèries humanes, però sobre tot fa un retrat de les misèries d’Europa (i potser també de les seves grandeses, però aquestes no les he sabut veure gaire). En resum: la nostra història i la nostra cultura.
La narració està feta d’una manera molt original i enrevessada, amb continus canvis d’època i de persones, fins i tot entre mig d’una frase o d’un monòleg. Això dificulta una mica la lectura, sobretot al principi, però li dóna una riquesa enorme i, un cop has entrat en el joc de l’autor, ja no presenta cap dificultat. Un bon exercici de comprensió lectora.
El llibre és com una llarga carta, no gosaria dir d’amor, adreçada a la dona estimada i absent, que repassa tota la vida del protagonista, l’Adrià Ardèvol, des de molt abans de néixer. I m’ha semblat com si la intenció de Jaume Cabré hagués estat de d’escriure la narració dels fets tal com ho faria una persona superdotada intel·lectualment que hagués començat a patir lapsus i confusions de memòria, com a conseqüència de la seva sentència de mort lenta provocada per l’Alzheimer, per l’emperador Alzheimer el Gran, com l’anomena.
Hi ha moments que, per això, l’engegaries a dida, però pot molt més la fascinació de les històries que t’explica i, especialment la de resseguir la trajectòria del violí que en fa de fil conductor. Aquest violí és, juntament amb l’Adrià i la Sara, el veritable protagonista d’una obra coral i complexa sobre el mal que, segons ens explica l’autor, va donar per definitivament INACABADA després de vuit anys d’haver-la començat.
Absolutament recomanable des del meu punt de vista. I amb un català perfecte: ric i entenedor alhora.
La narració està feta d’una manera molt original i enrevessada, amb continus canvis d’època i de persones, fins i tot entre mig d’una frase o d’un monòleg. Això dificulta una mica la lectura, sobretot al principi, però li dóna una riquesa enorme i, un cop has entrat en el joc de l’autor, ja no presenta cap dificultat. Un bon exercici de comprensió lectora.
El llibre és com una llarga carta, no gosaria dir d’amor, adreçada a la dona estimada i absent, que repassa tota la vida del protagonista, l’Adrià Ardèvol, des de molt abans de néixer. I m’ha semblat com si la intenció de Jaume Cabré hagués estat de d’escriure la narració dels fets tal com ho faria una persona superdotada intel·lectualment que hagués començat a patir lapsus i confusions de memòria, com a conseqüència de la seva sentència de mort lenta provocada per l’Alzheimer, per l’emperador Alzheimer el Gran, com l’anomena.
Hi ha moments que, per això, l’engegaries a dida, però pot molt més la fascinació de les històries que t’explica i, especialment la de resseguir la trajectòria del violí que en fa de fil conductor. Aquest violí és, juntament amb l’Adrià i la Sara, el veritable protagonista d’una obra coral i complexa sobre el mal que, segons ens explica l’autor, va donar per definitivament INACABADA després de vuit anys d’haver-la començat.
Absolutament recomanable des del meu punt de vista. I amb un català perfecte: ric i entenedor alhora.