I PERQUÈ NO ANDORRANS?

Està més que demostrat, al contrari dels que deia Francesc Pujols, que el fet de ser catalans no ens surt a compte. No només és mentida que ho tinguem tot pagat, sinó que sóm els que paguem més i per tot: impostos, taxes, peatges, etc.
Ja sabem, d’altra banda, que amb la independència aquest problema no existiria, que un cop superada la complicada etapa inicial, podríem esdevenir una de les economies més pròsperes d’Europa. Això està demostrat pels experts i és el motiu que cada cop hi hagi entre nosaltres més independentistes circumstancials, que només ho són per la butxaca, no pas pel cor.
Amb un personal així potser es podria guanyar un referendum, però molt difícilment s’assoliria el nivell de patriotisme i de cohesió que permetés la formació, sense tensions internes, de l’estat propi. I molt menys si, des de la Catalunya estricta, no volem deixar abandonats a la seva sort, espanyola o francesa, els nostres germans de la resta dels Països Catalans.
Una possible fórmula per tal d’evitar aquests problemes podria passar per relativitzar alguns símbols que ara per ara ens poden semblar sagrats, com són el nom i la bandera de la nació, i demanar directament la integració a l’estat d’Andorra.
Hi veig molts avantatges i pocs inconvenients.
Entre els primers, que es podria fer a títol individual o col·lectiu, amb la qual cosa s’hi podrien afegir persones, pobles, ciutats o comarques, en cas que un país sencer no fos possible. Ens estalviaríem tot l’enrenou internacional que comporta sempre la constitució d’un nou estat. Amb la voluntat de sortir d’Espanya o França demostrariem al món el nostre malestar amb aquests estats opressors. Convertiríem Andorra en un país de dimensions normals i, un cop a dins, només caldria negociar el seu nou estatus polític. Incorporaríem a una economia basada només en el comerç i els serveis, una indústria activa i dinàmica que només necessita que la deixin fer i li proporcionin bones infraestructures per esdevenir capdavantera.
Entre les possibles dificultats hi hauria l’oposició de molts andorrans que ja els està bé la situació actual. També, lògicament, l’oposició d’Espanya i França a perdre part dels seus residents i territoris. Però davant la perspectiva d’un estat català independent avalat internacionalment, crec que preferirien aquesta solució, amb l’esperança de seguir controlant un estat andorrà ampliat.
Si aquesta proposta ha de servir per facilitar el procés, a mi no em faria res.

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en CADA TERRA FA SA GUERRA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a I PERQUÈ NO ANDORRANS?

  1. josep_blesa diu:
    quan era xiquet pensava que ens caldria fer-nos andorrans. Aleshores sols tenia el problema que no sabia ni un mot en català. Però havia sovintejat l’Andorra dels anys setantes , els seus productes tan diferents, els seu nivell de qulitat de vida. I tornaves per la Seu i veies la duana amb aquells policies de gris registrant-te tot i quedant-se molt del que baixàvem. Ací, a València estiujava, llavors, amb tot l’establishment franquista madrileny i donava classes particulars al seus fills a bon preu. Fou aleshores quan vaig ‘percebre’ que ‘ellos’ eren un poble diferent del nostre. I que volia esdevindre andorrà. Esdevindre per la conveniència tampoc és cap mal. La sensació de pertinença ja pot vindre després amb el pas del temps i la benaurança del viure. Àdhuc la llengua pròpia encara que no siga mamada directament, com els primitius estadounidencs.

    HO ACONSEGUIREM SEGUR !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*