EL CONTE DEL SENYOR MERCAT I EL SEU SERVEI DOMÈSTIC

Les crisis li proven, al senyor Mercat. Cada dia que passa se’l veu més saludable, si per salut entenem lluïssor de cara i panxa prominent. No se li coneix cap treball productiu, només especulació pura i dura, aprofitant totes les oportunitats per continuar engreixant el cos i la cartera. Que això ho aconsegueixi a costa de deixar en la misèria milions de persones no li treu la son. Pensa que s’ho té ben guanyat després que, fa més de tres dècades, va eliminar del tot la competència.
En canvi, en el que no acaba de trobar la solució definitiva és en els afers domèstics. Les criades no li duren gaire.
La primera que va tenir, la Dictadura, era tan lletja que quan tenia visites l’havia d’amagar. Però feia bon servei. No li importava gens de fer les feines més brutes. Fins i tot semblava que s’ho passés bé. Però la realitat era que deixava molta porqueria a sota de les catifes. Algun cop el senyor Mercat havia cardat amb ella, a les fosques o tapant-li la cara, això sí. Perquè resulta que al llit tenien els mateixos gustos, més aviat sadomasoquistes.
Però va arribar un dia que va haver de prescindir-ne. Perquè a la llarga tot se sap. I, d’altra banda, en els nous temps que corrien li convenia donar una millor imatge. Així que va contractar una nova criada, la Democràcia, bonica i eficient però una mica bleda, per al seu gust. I també perapunyetes: per recomanació de la Constitució, una amiga seva, la Democràcia va exigir al senyor Mercat un contracte de treball.
La feina la feia bé. Tot estava net i endreçat i tothom en deia excel·lències. Però al senyor Mercat no li va fer gaire gràcia quan algú li va dir que era tan bona que no se la mereixia.
La cosa va començar a anar de mal borràs quan ell va intentar grapejar-la i ella hi va oposar resistència. I la relació s’ha espatllat definitivament quan la noia li ha retret que per culpa de les seves pràctiques mercantils (males arts, n’ha dit) hi hagi tanta gent a l’atur i que s’ho està passant malament.
Una amiga i consellera del senyor Mercat, la senyora Agència de Qualificació de Riscs, fa algun temps que es troba al cim de la popularitat. S’ha fet un nom gràcies a una petita trampa, que encara contribueix a fer-la més famosa: es dedica a fer prediccions econòmiques fen servir l’efecte Pigmalió, el de la profecia autocomplerta. Aquell que diu que una expectativa incita a actuar en forma que fa que l’expectativa es torni certa.
Gràcies a la seva amistat amb aquesta senyora, el senyor Mercat n’ha tret grans beneficis, de les profecies tramposes. Saber prèviament quines seran li dóna grans avantatges.
Ara, però, ell té el problema del servei domèstic i li demana consell a la seva amiga.
–Què puc fer? Ja no sé on buscar. Tampoc no puc tornar a contractar la Dictadura, estaria mal vist…
–No pateixis –li diu ella – Jo tinc la persona que necessites. Qualsevol dels germans Govern Tècnic, pot ser el criat perfecte. Són molt espavilats i disposats a tot per servir-te…
I efectivament, la família Govern Tècnic, recomanada per la senyora Agència de Qualificació de Riscs, està resultant una mina per al Sr. Mercat. Són tres germans bessons que s’acaben d’incorporar a la vida laboral amb ganes de menjar-se el món. Els seus pares, l’Economista i la Borsa, els han preparat a consciència per a qualsevol feina que se’ls presenti. Ja n’han col·locat dos, Karolos i Giorgio, com a majordoms en sengles palaus de l’altra banda del mar, propietat també del Sr. Mercat. El petit, Juan Carlos, és el més justet dels tres, però sembla que també té el futur assegurat.
Però quan la Democràcia ha sabut que el Sr. Mercat la volia fer fora per substituir-la pel petit de la família Govern Tècnic, s’ha posat a plorar i li ha demanat una altra oportunitat. Està disposada a deixar-se palpejar i magrejar, sempre que no li’n quedin senyals.
Un oferiment així no pot rebutjar-lo un mascle tan afamat com el Sr. Mercat. Ella és bufona de cara i té un cos desitjable. De manera que, fent-se pregar encara una mica, finalment accepta mantenir-la un temps més a prova.
Com que qualsevol cosa és millor que l’atur, ara la Democràcia fa veure que està contenta. Per demostrar-li el seu agraïment per la confiança, en un moment de descans al llit, li explica al Sr. Mercat intimitats de la seva nombrosa família:
–Alguns parents s’havien indignat molt per com van les coses, però ara sembla que estan una mica més tranquils. I és perquè fa poc temps, un cap de setmana de novembre, vam fer una gran festa familiar. Jugarem a un joc que ens agrada molt a tots. Es diu l’alternança al poder, i consisteix en que el que guanya dona ordres i els altres les obeïm. Ens ho passem d’allò més bé!
El Sr. Mercat ha de fer un esforç per no petar-se de riure.
“Que innocent, la Democràcia! –pensa– Si sabés que ara aquestes festes també les controlo jo… El més bo de tot és aquest joc de l’alternança. Molt millor que el dels trilers! He creat un curiós efecte òptic, de manera que la gent es pensa que juga amb boles de colors diferents quan en realitat son totes iguals, del meu color. I també tenen unes altres coses bones, les festes de la Democràcia. Durant un temps, fan que la gent s’oblidi de les retallades i, a més, fomenten el consum. Tot això és molt profitós per a mi. Clar que també en trec bons rèdits de les crisis, però posats a triar, i guany per guany, prefereixo que la gent estigui contenta. No sóc tant dolent, jo”.

Ara, mentre ell pensa coses com aquestes, s’ho passa bé abusant –amb cura– de la innocent Democràcia. Fins i tot comença a sentir un cert sentiment d’afecte cap a aquesta noia.
Però poc després li arriba al Sr. Mercat una notícia inesperada que ho pot capgirar tot. La seva anterior criada per a tot, la Dictadura, va quedar prenyada d’ell i acaba d’infantar una nena. Podria desentendre-se’n i no passaria absolutament res. També podria casar-se amb ella, però és massa basta i lletjota. La nena, en canvi, resulta que no té cap defecte visible. El Sr. Mercat pensa que amb una bona formació…
I és aleshores que pren una decisió de futur: adoptarà aquesta nena, sang de la seva sang, li donarà el seu nom i serà la seva successora. L’únic premi de consolació per a la mare és que li posarà també el seu nom a la xiqueta: es dirà Dictadura del Mercat.

Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en DE TOT I SENSE MANIES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.