L'ameba digital
Bloc sobre viatges, periodisme, internet i d'altres obsessions
Alço la vista del mapa del metro de Washington i veig un cartell cridaner que ja havia vist a Nova York: “If you see something, say something” (Si veus alguna cosa, digues-ho). Demana als passatgers que avisin a les autoritats del metro o a la policia si veuen algú amb un comportament sospitós. No aclareix què és sospitós i què no. Penso en un altre cartell que he vist a l’estació amb l’eslògan “Hey, is that your bag?” (Ei, aquesta bossa és teva?). Diu als passatgers que facin aquesta pregunta si veuen que algú es deixa una bossa i que avisin a la policia si no l’agafa o si veuen un paquet abandonat.
Quan arribo a Union Station per agafar el tren que m’ha de tornar a Nova York no m’espero a l’andana, m’haig de quedar a la sala d’espera, l’accés és tancat. Un vídeo de la companyia ferroviària Amtrak m’entreté amb imatges d’escorcolls respectuosos. M’avisa de que, per la meva seguretat, es fan escorcolls aleatoris als passatgers abans d’entrar al tren i que les unitats K9 (policia canina) revisen tots els trens. Quan arriba el tren de Nova York i obren les portes perquè puguem pujar-hi sense aturar-nos a l’andana, compto vuit policies metralladora en mà, amb l’armilla antibales posada, i dos pastors alemanys quiets com estàtues.
Dalt del tren penso en ahir, en l’acte d’Obama i en com em van regirar la motxilla abans de poder entrar a la sala. Vaig haver de fer una fotografia per demostrar-los que la càmera era una càmera i engegar l’ordinador perquè no es creien que un aparell tan petit ho fos. Em pensava que als Estats Units tindrien més vist l’Asus eee.
Ara, dins del tren, miro per la finestra mentre travesso Philadelphia i no paro de veure tanques i reixes, totes coronades amb filferro espinós. Combinen les dues menes que conec: el que té nusos de filferro escapçat, perquè s’hi enganxi l’intrús, i el que té petites fulles que tallen com si fossin d’afaitar. A Washington i a Nova York també n’he vist, en aquest país sense monarquia sembla que cada reixa és reina, a cap no li falta corona.
A la fotografia, una estació del metro de Washington.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Així com ho descrius, sembla que visquem en un estat policial. Aquí a Nova York, però, almenys dins de la ciutat no en fa gens la pinta. Suposo que a Washington, amb la profusió d’edificis federals que hi ha, les coses són ben diferents. I, evidentment, les mesures a l’entorn d’Obama han de ser extremadament estrictes, en un país que compta amb els precedents del Reverend King i els germans Kennedy. Molts vents de canvi han estat estroncats abans d’hora per una bala.
A Brooklyn, però, podràs fer vida de barri, amb més tranquil·litat, fins i tot, que a Barcelona.
I quan vas agafar l’autocar, al viatge d’anada a Washington, també hi havia tanta parafernàlia de seguretat? O potser als ferrocarrils hi ha un altre protocol?
Aquesta frase ‘Per la teva seguretat’, però afegint-hi ‘per la nostra’ és la que em van dir en un trajecte de Donostia a Gasteiz els passatgers de l’autocar en el qual viatjava. M’ho van dir després que la Guàrdia Civil parés el vehicle, m’obligués a baixar i em tingués 40 minuts retinguda…
Res cunyauuuuu!!! A portar-se bé, que ja saps que no pots anar en biquini cap a la piscina!!! 🙂
No havia pogut veure el teu bloc fins avui :P. M’agrada molt el nom del bloc ;). La veritat és que estas fent articles molt interessant sobre els EUA. La veritat és que amb el que estàs explicant fa una “mica de cosa” anar aquest país…Quina ansietat que ha de tenir els habitants d’aquesta terra…
Sóc l’Alícia, la cosina de la teva mare. M’agrada tot el que escrius i estic d’acord amb tot. Crec que descrius un país que viu en un estat paranoic des de l’once de septembre, no ho han pait. Es creien totpoderosos i s’han adonat que no ho són. Diuen que és un país democrátic, però jo ho dubto molt. Només ens hem de fixar en tot el que estàn fent a Irak, a Guantànamo, etc. Espero que la censura no borri el meu comentari. Seguiré lleigint tot el que escrius amb molt d’interés. Petons, Alícia.