SALVADOR BALCELLS

Ahir, en un parèntesi de la pluja que va caure amb insistència sobre Barcelona, vaig ser a la redacció del setmanari El Temps, a la Rambla de Catalunya, on m’havia convocat en Lluís Bonada, crític literari i membre de la redacció de la revista, per a una sessió fotogràfica de cara a un proper reportatge que està preparant.
Tractarà dels escriptors que han començat, o reprès, la publicació d’obres de narrativa a edats avançades, quan molta gent ja només pensa en el descans de la jubilació.
Ens vam trobar onze escriptors i escriptores seniors, com se’n diu ara, per fer la fotografia de grup. De la colla en coneixia tres, que admiro: la Lluïsa Forrellat, la Sílvia Alcàntara i el Jordi Bordas. No cal dir l’honor i la satisfacció que em va produïr ser al seu costat.
Fa alguns mesos, en el Grup de Lectura d’Editorial Meteora, on vaig habitualment, vàrem llegir el llibre de la Sílvia Alcàntara ‘Olor de colonia’. En general, vam quedar gratament impressionats per aquesta novel·la, que vam considerar tota una descoberta. Hi ha qui va interpretar la història com una metàfora del país en l’època franquista. Es va valorar positivament la descripció del món fabril i es va comentar la importància del riu Llobregat —un riu treballador, es va dir— en el desenvolupament industrial del país, amb una etapa final de diàspora cap a la gran urbs de Barcelona un cop les fàbriques de les colònies no van resistir la reconversió. També es va dir, entre moltes altres coses, que l’obra tenia tocs de realisme, naturalisme i costumisme.
A la resta de l’article hi trobareu un resum del que es va parlar, recopilat per en Jordi Fernando, de Meteora:

“Es va acordar que la trama argumental enganxa i que descriu perfectament les misèries personals enquistades en un cercle tancat, en un món opressiu que recorda vivament l’estructura d’una societat feudal. S’habita en un ambient de por, tant de l’amo —la por directa— com del què diran, una por més boriosa, però omnipresent. Els personatges de la novel·la pateixen el fet paradoxal de viure protegits per un entorn que no els deixa sortir; un lloc, la colònia, que és alhora castell protector i presó indefugible. És rellevant en l’obra també l’ambient de claustrofòbia, creat expressament i de forma reeixida, aquesta mena de teranyina en què es converteix el modus vivendi dels habitants de la colònia. La novel·la desperta interès perquè en el seu argument hi ha elements d’intriga que aboquen a una solució. L’argumentació es va trobar arrodonida, sense fils sobrers, però també es va dir que el final semblava un pèl forçat. Tot i que l’obra no és biogràfica, està fora de dubtes la inspiració de l’autora en les vivències de gent vinculada a les colònies del Bages. També es va assenyalar la importància donada al control de l’escola a fi i efecte que les generacions que anessin creixent a la colònia tinguessin els paràmetres de la jerarquia ben assumits. La influència i l’acció directa de l’Església catòlica en aquest fet queden sobradament demostrades en la novel·la d’Alcántara.
El text estableix un seguit de jocs formals, com per exemple la coincidència de les frases en el final i el principi de cada capítol, i es presenta amb una literatura acceptable —algunes opinions van parlar de “no tan fluixa com m’esperava”—, amb monòlegs entrellaçats i una estructura narrativa bona. El lector no es perd en les situacions temporals i es va valorar també el registre del llenguatge, que es va trobar encertat.
Sobre l’autora “plana l’ombra” de l’escola d’escriptura d’on va sortir, però els parers van coincidir a dir que Sílvia Alcántara té el do de l’escriptura i que els artificis apresos a l’escola han estat ben traslladats al llibre, tot i que les pautes escolars de vegades sobresurten inevitablement. Una membre del Grup va referir-se als comentaris d’Alcántara sobre la part més simbòlica de l’obra i va esmentar la xemeneia (fermesa), el pont (reconciliació), la sirena, la resclosa i altres referents de l’obra en què el valor del símbol es fa ben palès.
L’obra conté moltes històries i molt personatges diferents. Del Climent que neix a la colònia als que s’hi integren per raons laborals o de parentiu. Els personatges es van trobar pròxims i alguns arriben a commoure el lector, sobretot els casos d’unes vides completament marcades, gairebé sense destí possible, sense marge de maniobra per l’exigència social de la colònia. Entre els personatges hi ha un munt de conflictes personals gairebé sempre fonamentats per la diferència de classe, per una jerarquia ineludible que s’imposa a tota ultrança.
Els membres del Grup van concloure que no era d’estranyar l’èxit de la novel·la i els molts exemplars que se n’han venut, ja que el seu argument ha arribat en un moment en què interessava socialment la recuperació de la memòria del món de les colònies, un entorn sens dubte fascinador per a novel·lar. Es va opinar que l’autora ha pogut rebre influències de Rodoreda o Cabré i també es va comentar l’anècdota segons la qual el llibre primer es referia a “les pudors” de les colònies i, segons sembla, algú relacionat amb el procés d’edició va influir perquè es transformessin en “olors” per poder positivar el títol del llibre i crear un joc de paraules que sens dubte ha beneficiat l’obra en gran manera.”

Per cert, el proper dilluns dia 21, en aquest Grup de Lectura, que es fa el tercer dilluns de cada mes a la seu de l’editorial, toca parlar del meu llibre ‘La taca negra’. La participació és lliure, només cal que vingueu.