SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

EL GATTOPARDO – Opinions del Grup de Lectura

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada sobre EL GATTOPARDO, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa:
 
Per a molts participants en la trobada, la novel·la és tota una escola de literatura i també de política, part que fou considerada per a alguns la més interessant del llibre. L’obra es va qualificar de molt ben escrita i en general va agradar molt. Es va destacar que Il gattopardo té una riquesa descriptiva que es troba a faltar força en la novel·la actual ique és una obra amb la lectura de la qual aprens moltíssim.
Va comentar-se també la tristor de la història personal de Giuseppe Tomasi i que, durant l’obra, sovint se’t barregen els papers d’autor-narrador-protagonista un cop coneixes la biografia de Lampedusa. També es va fer esment que Tomasi no va deixar l’obra tancada, sinó que d’altres l’acaben per ell, tal com la coneixem avui, en diferents etapes, fet que provoca més d’una confusió a l’hora de parlar-ne, depenent de l’època de l’edició que s’hagi llegit.
Sicília, l’escenari absolut de la novel·la, és sens dubte omnipresent, amb tots els seus contrastos i amb tota riquesa de detalls meteorològics i geogràfics. És Sicília un país que el foraster no comprèn, on moltes cultures han passat arrabassant-ho tot i els sicilians s’han creat un món tancat per immunitzar-se’n. Es va reflexionar sobre el fet que, a partir de la unificació amb Itàlia, el fenomen de la màfia brotés amb una força imparable.
En l’argument de l’obra no hi ha res que quedi deslligat, com es va exemplificar amb l’aparició final del gos, que d’altra banda és el reflex de la decadència del símbol per excel·lència de la novel·la: el Gattopardo.
També es va destacar que el discurs i el debat polític de la novel·la és rabiosament actual. I que l’ariscocràcia sempre ha volgut tenir el poder, però també sempre ha rebutjat entrar en política perquè ho considera una activitat burgesa a l’exercici de la qual no es pot rebaixar.
L’estil de la novel·la exigeix bastant al lector, ja que el seu gran detall demana força concentració. Es van elogiar les descripcions de les coses més insignificants o aparentment marginals, com les formigues, les veus –la d’Angelica, per exemple– o personatges que, de fet, no surten, però que són dibuixats amb precisió.
L’obra, inequívocament, imita amb excel·lència els estils del segle XIX, el naturalisme i els seus mestres russos, francesos o espanyols, i sembla escrita de fet cent anys abans de quan Tomassi la va fer, i potser per això podria explicar-se el rebuig d’alguns editors a publicar-la a mitjan segle XX, quan els gustos per la novel·la ja havien canviat molt.
Es va insistir en el fet que l’obra és molt més descriptiva que narrativa i que, en poques línies, es dibuixen situacions amb una gran habilitat (es va esmentar l’exemple de la mort del conill).

Altres aspectes també destacats van ser la ironia, el to humorístic i la profunditat del vessant històric de l’obra.

Evidentment, el més important de la novel·la, però, és l’extraordinària creació del personatge de Fabrizio Salina, nucli absolut de la història, que enganxa el lector del primer moment per la seva humanitat no exempta de cinisme i sarcasme, amb una gran capacitat de pensar i fer allò correcte, però també de tenir unes penques fora mida quan, per exemple, culpa la seva dona Maria Stella de les seves calaverades. Fabrizio, però, es guanya el lector en tot moment i en són bona prova les reflexions que fa quan es veu a les portes de la mort.
La resta de personatges –Tancredi, Angelica, Calogero Sedara…– són importants, però en cap moment fa una competència clara a Fabrizio, tot i que Concetta, la filla, agafa gran protagonisme al final de l’obra. No obstant això, tot l’elenc, inclosos els secundaris, són personatges descrits amb profusió de matisos i detalls.
Va sortir, és clar, la pel·lícula de Visconti, i les opinions van ser distintes; al costat de grans admiracions també hi van haver crítiques en el sentit que les ampul·loses escenografies viscontianes de fet no hi són a la novel·la; també es va dir que el ritme del llibre és més atractiu que el de la pel·lícula, però també va haver-hi membres del Grup que consideren el film una grandíssima obra d’art. Es va recordar que cal tenir en compte que la versió de Visconti es basa en la primera edició del llibre i, per això, el final de la pel·lícula és previ al final actual del llibre.
Com a conclusió, es va assenyalar que l’obra és un exemple de com costa de pair el canvi de règim per part de la societat que ha tingut el poder i no ha sabut adaptar-se als nous temps. Tot i així,Il Gattopardo descriu una decadència trista, però no pas tràgica.
També es va recordar que les diferents versions de l’obra són la causa d’algunes polèmiques hagudes a les traduccions fetes al català.
Es va coincidir finalment a afirmar que Il Gattopardo és una d’aquelles novel·les que cal rellegir de tant en tant perquè són peces fonamentals de la literatura universal.
Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat. Us esperem a la nostra pròxima cita:
 
• Entre dos palaus / Entre dos palacios, de Naguib Mahfuz (Edicions 62 / Martínez Roca, 2010)
(Dilluns, 27 de maig de 2013, a les 7 de la tarda)

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (3)

EL MANIFEST GENERAL

Els Secretariats general i locals van consensuar un Manifest que es llegiria públicament en els tots els actes d’arribada de la Marxa a cada població del recorregut. També se’n repartien còpies per a la premsa i les autoritats.
Deia així:

El riu Llobregat a complert a partir dels inicis de la industrialització de la seva conca dues funcions molt definides: la de font de subministrament d’aigua per a l’ús domèstic, industrial i agrícola, i la de conducte per l’eliminació de residus de tota mena.

Aquesta doble utilització, si bé fins fa pocs anys no presentava problemes greus,
actualment s’està demostrant incompatible, perquè s’ha trencat l’equilibri a favor dels residus i la contaminació.
Això és així perquè es busca a tot preu el màxim benefici immediat i perquè els
interessos privats passen per davant dels col·lectius.
Aquestes raons han provocat als Països Catalans i especialment a la conca del
Llobregat, atemptats al paisatge, aigües enverinades, caos urbanístics, degradació i reculada de l’agricultura, tallades massives d’arbres, contaminació atmosfèrica, industrialització caòtica, creixement monstruós d’algunes ciutats i desintegració d’algunes zones rurals.
Molt sovint, quan l’economia privada no hi arriba és el mateix estat el que provoca aquest desgavell. Qui pateix més directament les conseqüències d’aquest estat de coses són les classes populars (obrers, pagesos, etc.).
 
PER TOT AIXÒ: perquè la conca del Llobregat recuperi l’equilibri ecològic i perquè els que hi vivim puguem assolir unes condicions de vida dignes, en un ambient sa i no degradat,
 
EXIGIM:
·La depuració prèvia de tots els residus urbans i industrials que van a parar al riu.
·Una administració correcte dels recursos hidràulics de la conca del Llobregat.
·La democratització de la comissaria d’aigües del Pirineu Oriental, per tal que els
pobles riberencs tinguin veu i vot en les qüestions que els afecten.
·La creació de zones agrícoles permanents i protegides, que, tot respectant les terres de conreu permetin la recuperació social i econòmica de les comunitats rurals.
·Una ordenació racional del territori que posi fre als desequilibris entre la ciutat i el camp, i entre la franja litoral i les comarques interiors del Principat.
·Una industrialització basada únicament en les necessitats reals del poble.
·Una atenció preferent als serveis col·lectius, sobre tot a les zones rurals i a les
barriades obreres.
·Una delimitació d’espais protegits, tant els d’interès científic i cultural com els
d’interès econòmic i social.
·Incorporació efectiva del coneixement directe de la natura a tots els graus de
l’ensenyament.
·Repoblació forestal immediata amb espècies autòctones arreu on sigui necessari i principalment a prop de les zones industrialitzades.
·Respectar el curs natural del riu, sense desviar-lo, i fer una canalització racional del tram final que permeti la implantació de zones verdes i d’esbarjo.
·El control per part del poble, a través d’ajuntaments democràtics, de la utilització privada dels recursos col·lectius, sobretot l’aire i l’aigua.
·Una limitació estricta de les explotacions d’àrids (sorres i graves), les quals han
provocat la contaminació de les aigües subterrànies, l’empobriment de les millors
terres agrícoles i l’ensorrament i destrucció del pont de Molins de Rei.
·La retirada del projecte de fer canals paral·lels al llarg del riu, tant per a l’aigua
potable com per a les aigües residuals, pels costos socials que comportaria, perquè dificultaria el control del abocaments i els legalitzaria i perquè permetria l’increment de la contaminació.
·La protecció del mar Mediterrani, actualment en perill de mort, per tal que les seves aigües, sobretot a les zones litorals, recuperin l’equilibri perdut a causa dels abocaments incontrolats, que posen en perill l’economia i la vida de milions
d’habitants de les seves conques.

EL CAMÍ DE VILADRAU A ARBÚCIES – COLLA D’AMICS GR

Ahir diumenge vam fer la caminada de Viladrau fins a Arbúcies tot seguint les senyalitzacions d’EL CAMÍ, una ruta de senderisme cultural en procés de senyalització de forma participativa, per fer a peu i que recorre totes les comarques i illes de parla catalana. Un recorregut per la cultura, la història, el paisatge i l’esperit de la nostra terra.

Està pensat per a tots els públics i edats, amb un nivell de dificultat majoritàriament baix, si bé hi ha trams de nivell mig i, fins i tot, algun d’alt. El nivell també se’l pot incrementar cadascú al seu gust incrementant o reduint la llargària de les etapes.

Va enllaçant els pobles, que és on es troba principalment la realitat social, la cultura, l’art,… Uneix tots els caps de comarca de parla catalana, prenent una forma de 8 irregular.

Són les entitats, veïns i institucions de cada municipi i comarca els qui defineixen el seu tram de Camí, els continguts de la guia i els recursos i serveis que inclou.


DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (2)

INTRODUCCIÓ

Salvador Balcells i Vilà
 
El mes d’abril de 1976 aparegué el llibre ‘Natura, us o abús: Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans’, coordinat per Ramon Folch i Guillen. La seva lectura contribuí a despertar moltes consciències ecològiques i ecologistes. El 17 de setembre del mateix any, la població del Prat de Llobregat es manifestava en massa contra el projecte de desviament del tram final del riu. I dos mesos després, al novembre, s’inicià la Campanya de Salvaguarda del Patrimoni Natural en el marc del Congrés de Cultura Catalana.
Aquests tres esdeveniments foren la inspiració del Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, la gestació i origen del qual s’esdevingué a primers de 1977. Un any després, aquest grup tingué la idea d’organitzar la Marxa del Llobregat.
L’agost de 1977, dos membres del Grup, Núria Codina i Salvador Balcells, havíem
participat en l’ocupació i defensa dels Aiguamolls de l’Empordà, una mobilització que aconseguí, després d’una batalla dura i desproporcionada contra bancs, immobiliàries i algun economista de “prestigi”, aturar les màquines que anaven a convertir aquest patrimoni natural excepcional en una zona residencial a l’estil de la veïna Empuriabrava.
També l’any 1977 tingué lloc el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la Generalitat provisional. El mateix any es produí la legalització del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), que jugà un paper important en l’inici i desenvolupament de la Marxa del Llobregat.
El Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat va tenir, ja des dels seus inicis, un triple vessant: exercir de consciència crítica enfront de les agressions que patia el medi natural i humà del Baix Llobregat, fer aportacions positives adreçades a donar a conèixer la riquesa natural del Delta i col·laborar activament en les mogudes ecologistes d’arreu dels Països Catalans.
En el primer d’aquests objectius s’han d’incloure des d’innombrables escrits públics de denúncia fins a murals pintats en parets del poble, passant per exposicions i cicles de conferències.
En el segon vessant, les aportacions més importants del Grup foren la publicació de l’Itinerari per l’Estany de la Ricarda, una guia pensada per a escolars i públic en general, realitzada amb la col·laboració d’un equip de biòlegs, així com la publicació de la primera edició del llibre ‘Visca la terra’, escrit per Salvador Balcells.
I la participació en altres activitats ecologistes d’arreu es concretà, a banda de
l’ocupació dels Aiguamolls de l’Empordà ja citada, en la presència activa a
manifestacions i a coordinadores ecologistes i antinuclears. També en qualitat de conferenciants i col·laboradors en programes de ràdio.
La idea de fer la Marxa del Llobregat sota el lema “Lluitem per un riu viu”, sorgí de forma natural en constatar que els problemes de degradació i contaminació del riu eren comuns a tota la conca i s’anaven acumulant ja des del seu naixement a Castellar de N’Hug. Però una cosa era tenir la idea i una altra dur-la a la pràctica. Com que no es podia fer tot des del Prat es van haver de cercar complicitats i col·laboracions. I es van trobar en primer lloc en els militants del PSAN de les diverses poblacions de la conca del Llobregat.
Els mesos previs foren d’una activitat frenètica. Després de constituir el Secretariat general, bàsicament amb gent del Prat, de Sant Boi i de Gavà, es va elaborar l’itinerari de la Marxa en paral·lel a l’establiment dels Secretariats locals a moltes poblacions del llarg del riu, cosa que obligà a fer innombrables desplaçaments per tal d’engrescar la gent en el projecte. L’equip tècnic i artístic del Secretariat, encapçalat per l’arquitecte santboià Pere Pugès, s’encarregà de la realització del material gràfic i de promoció (cartelleria, mapes dels itineraris, adhesius, samarretes…), mentre que d’altres membres elaboraven el Manifest General, que s’hauria de llegir al llarg de la Marxa junt amb els respectius manifestos locals redactats pels diferents secretariats. També es cercaren estudis i treballs tècnics i científics sobre l’estat del riu, no només de l’aigua
sinó també dels seu entorn.
Amb tot aquest bagatge en marxa, arribà el moment de sol·licitar els permisos
corresponents i aquí van començar els problemes. A finals de juliol es demanà
l’autorització al Govern Civil per part de l’entitat impulsora, el Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat. Però el 12 d’agost se’ls comunicà que la sol·licitud no havia estat admesa a tràmit perquè l’esmentat Grup no estava inscrit en el registre d’associacions del mateix Govern Civil.
Immediatament, el dia 14 d’agost, es tornà a demanar el permís, aquest cop per part del PSAN. Signaven la petició dos membres del seu Comitè Executiu, Jordi Moners i Sinyol, del Prat de Llobregat, i Josep Huguet i Biosca, de Manresa.
La petició fou de nou rebutjada. Aquest cop el Govern Civil al·legà que havia estat presentada fora de termini.
Reunits d’urgència els secretariats general i locals s’acordà, malgrat tot, seguir amb els preparatius de la Marxa, donat que les traves burocràtiques no podien frenar un projecte tant necessari, que havia despertat tanta expectació i en el que hi havia tanta gent implicada. Si de cas, una assemblea a Castellar de N’Hug, el primer dia, decidiria si se seguia endavant.
A partit d’aquí, el ‘Diari de la Marxa del Llobregat’, escrit per Jordi Moners, explica, dia a dia, com va anar tot. Només afegir que, en la nostra entrevista del 22 d’agost amb el governador civil José Maria Belloch Puig, amb la Marxa ja iniciada, aquest, amb un aire que qualificaríem de paternalista, després d’esbroncar-nos per organitzar mobilitzacions sense permís, acabà autoritzant-la i, fins i tot, ens donà un número de telèfon directe per si de cas teníem problemes (?). És de suposar que algú el devia aconsellar bé ja que, d’haver-se mantingut la prohibició, probablement encara hauria tingut més ressò.
Entre les diverses personalitats i col·lectius que van donar suport a la Marxa cal
destacar, en lloc preferent, l’aleshores senador Lluís Maria Xirinacs. I, en el terreny de la comunicació, el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya (Santi Vilanova, Jaume Reixac, Xavier Garcia, Josep Català, etc.).
El 9 de setembre de 1978, en el context dels actes finals de la Marxa del Llobregat, va tenir lloc al Prat de Llobregat la 2ª Assemblea dels Ecologistes Catalans, amb la participació de més de 25 grups. Com a cloenda de la Marxa, al capvespre es celebrà una festa a la desembocadura del riu, amb música, ball, fogueres i llançament simbòlic al mar d’una ampolla d’aigua neta recollida a les Fonts del Llobregat.

DIETARI DE LA MARXA DEL LLOBREGAT 1978 (1)

Enguany en fa trenta-cinc de la Marxa del Llobregat, una caminada popular, ecologista i reivindicativa al llarg del riu, des del seu naixement a Castellar de N’Hug fins la desembocadura al Prat de Llobregat.
La Marxa pròpiament dita va començar el diumenge 20 d’agost i va acabar el dissabte 9 de setembre. Però la preparació s’havia iniciat mesos abans.
La idea de fer una Marxa fou del Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, un col·lectiu ecologista vinculat al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).
Al llarg del mes d’abril es van fer els primers contactes, primer al Baix Llobregat i tot seguit al Bages i Berguedà. Posteriorment també es va intentar engrescar, amb més o menys èxit, col·lectius i persones de la resta de comarques que formen la conca del riu: Anoia, Solsonès, Lluçanès, Alt Penedès i Vallès Occidental.
La Marxa s’havia proposat la sensibilització dels habitants de la conca del Llobregat sobre l’estat de degradació del riu i el seu entorn. El Llobregat era aleshores una veritable claveguera a cel obert. Però també es cercava la coordinació de les accions reivindicatives que es duien a terme en molts pobles. 
La segona quinzena del mes de maig ja hi havia Secretariats locals de la Marxa a Sallent, Avinyó, Manresa, Sant Fuitós de Bages, Sant Boi, Gavà i el Prat; i eren en període de constitució a la Pobla de Lillet, Berga, Martorell, el Papiol i Cornellà.
Un Secretariat General, format inicialment per persones del Prat, Sant Boi i Gavà, va configurar el calendari i l’itinerari i s’encarregà de cercar els primers estudis i treballs tècnics i científics sobre l’estat del riu.
Finalment, un dels promotors de la Marxa, el pratenc Jordi Moners i Sinyol, fou dels pocs que van fer a peu tot el recorregut i va encarregar-se de redactar un dietari completíssim de cada una de les etapes. Aquest dietari l’anirem reproduint aquí coincidint, dia per dia, amb el trenta cinquè aniversari dels fets que s’hi expliquen.
Abans, però, d’avui fins el 19 d’agost, aniran apareixent tot de documents, notícies de premsa, fotografies i la resta de materials que configuren el dossier complert d’aquest esdeveniment, que figura, amb lletres d’or, en la història del moviment ecologista català.