SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

I ARA QUÈ?

Els resultats electorals d’ahir, per a la gent que vàrem votar per Solidaritat Catalana per la Independència, són un bon daltabaix. Però també un motiu de reflexió. Perquè com molt bé diu Vilaweb, el país ha parlat, ho ha fet decantant-se cap a l’esquerra i configurant una majoria independentista sòlida. I això és el què importa.
En el cas de Solidaritat, penso que no es va valorar prou el pes que va tenir l’efecte Laporta en el resultat de fa dos anys. 
En aquell moment, molta gent va veure aquest personatge com una mena de messies (de nou Macià) que ens havia de portar a la independència. 
I la bona tasca que ha fet en López Tena no ha estat suficient per fer oblidar el trauma del trencament posterior. 
Un altre exemple dels desastres que poden provocar els messianismes. 
Per cert, CiU també n’hauria d’aprendre la lliçó.
Si ha de sorgir un líder carismàtic, que per ara no es veu, benvingut sigui. Però, per favor, res de conductors il·luminats cap a la terra promesa!
Crec que la bona gent de Solidaritat, deslliurada de les obligacions parlamentàries, hauria de dedicar els seus esforços i la seva evident empenta patriòtica a una tasca ara més necessària que mai: contribuir a reforçar el vessant cívic i popular del moviment cap a la independència: l’Assemblea Nacional Catalana.

LA COLLA VELLA – i 43) Miquel Varidat

MIQUEL VARIDAT

Hi va haver un temps que la Catalunya del Nord era un bon refugi pels perseguits polítics d’aquesta altra banda. Hi podien fer una estada més o menys tranquil·la els que havien hagut de fugir en acabar la guerra i els nous exiliats de les dècades posteriors. Potser hi contribuïa el fet que la dictadura franquista representà durant anys un bon negoci per a comerciants, restauradors i propietaris de cinemes, especialment de Perpinyà. L’economia anava bé i podien mostrar-se generosos. Aquest era, si més no, el retret que feia Miquel Varidat al sistema conformista establert en aquelles comarques catalanes sota administració francesa.

Varidat és fill d’exiliat de la guerra, havia nascut a Prada i havia mamat catalanisme des de la infantesa. Ell va crear la primera cèl·lula del partit independentista per excel·lència al nord de les Alberes. Molt aviat, amb el seu dinamisme, va aconseguir que esdevingués una opció política a tenir en compte, amb més militants dels que ha tingut posteriorment qualsevol altra organització catalanista en aquelles contrades.

L’any setanta-quatre fou detingut i jutjat sota l’acusació de danys a bens públics i privats, arran d’haver promogut una campanya de pintades i encartellades reclamant que els cinemes de Perpinyà fessin menys pel·lícules pornogràfiques i més amb arguments progressistes i antifeixistes. Havia decidit que calia fer-ho en observar la satisfacció dels exhibidors pel fet de tenir tant pròxima “la reserva de reprimits sexuals més important del planeta” en paraules d’un directiu de la Cambra de Comerç, pronunciades en un acte públic.

A partir d’uns plantejaments polítics inicials molt unitaristes respecte de la nació catalana, Varidat va anar evolucionant cap a formulacions més pròximes a un tractament diferent de realitats diferents. Però això el portà més enllà, cap al pragmatisme ideològic. Deia que allò determinant no eren pas les referències teòriques sinó la pràctica política concreta, justament el contrari del pensament predominant aleshores a la direcció del partit. Tenint en compte, però, els bons resultats que li reportava aquest plantejament, en forma d’increment de la militància, des de Barcelona es procurava mirar cap a un altre costat.

Però poc després les diferències es feren encara més cridaneres. Quan al sud s’atacaven els estatuts d’autonomia titllant-los de paranys de l’estat opressor, ell els defensava en definir públicament els objectius de l’organització al nord: lluita pel socialisme, lluita per la consecució d’un estatut d’autonomia i lluita econòmica centrada en el lema “volem viure i treballar al país”. A això s’afegí un increment de les contradiccions internes, en incorporar-se a la cèl·lula de Perpinyà alguns refugiats recents, gent més dogmàtica que els nord-catalans d’origen o els exiliats del trenta-nou.

Per acabar-ho d’adobar, només va faltar tot l’enrenou provocat per l’exili temporal d’en Conrad Baldó, que va endur-se part de la militància perpinyanesa cap al nou partit que acabava de crear. Aquest fet va enverinar l’ambient, provocant primer una paràlisi i posteriorment un enfonsament de les expectatives polítiques de l’independentisme en aquelles contrades.

En Varidat va patir molt amb aquella situació d’enfrontament. Ell era un romàntic de la política que no suportava les intrigues, les lluites pel poder i els interminables debats ideològics.

Ho deixà córrer molt aviat per retornar a la seva Prada nadiua i dedicar-se només a la Universitat Catalana d’Estiu, de la que havia estat un dels promotors inicials, l’any seixanta vuit. Quan la UCE va entrar també en crisi i es parlava de traslladar-la a Vic, en mig d’un agre debat, va ser un cop molt fort per en Miquel. Ja no va voler saber-ne res més, i fins una dècada després no va tornar a aparèixer pel Liceu Renouvier, on te lloc cada estiu la Universitat.

Durant els anys d’absència de l’UCE es va dedicar a promoure l’escoltisme i el sardanisme.

La seva casa de Prada va estar sempre oberta a acollir refugiats i perseguits, fins i tot en els anys més difícils per a ell, quan s’havia automarginat de tot i de tots. Era una casa molt gran on hi havia també el negoci familiar de fusteria i on, entre altres records interessants, guarda una valuosa col·lecció d’instruments musicals, regal de Pau Casals al seu pare.

Darrerament, ja jubilat, ha retornat a la política. Edita un butlletí de contingut patriòtic on, entre altres coses, ha criticat el catalanisme oficial de l’Ajuntament de Perpinyà tot acusant-lo d’oportunista i mentider. S’ha afiliat a l’Assemblea Nacional Catalana i participà en la gran manifestació de l’Onze de setembre. També dona suport a Solidaritat Catalana per la Independència.

 

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Han estat quaranta-tres ressenyes biogràfiques de gent mítica, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.

 

 

En el centenari de Joan Sales: una humiliació intol·lerable

El centenari de Joan Sales que commemorem avui m’ha fet recordar un fet lamentable que va succeir l’any 1972 al Prat de Llobregat, on jo exercia de llibreter. Aquell any s’havien publicat tres llibres d’autors locals: ‘Les generacions pratenques’, de Jaume Codina, ‘Lar urnas’, de Pere Baltà i ‘Com neixen els catalans’, de Ramona Via, aquest darrer publicat pel Club Editor, l’editorial d’en Sales.

Amb aquest motiu, l’associació Amics del Prat i la meva llibreria, Xarxa, van organitzar un sopar de presentació al restaurant Casas.
Hi van assistir més de cent persones entre les que hi havia Joan Sales i la seva dona, Núria Folch.
Durant els parlaments, Pere Baltà va voler justificar el fet d’haver escrit el seu llibre en castellà tot dient que d’aquesta manera s’integraven els nouvinguts, aleshores majoritàriament d’orígen espanyol. En sentir-lo, Joan Sales va intervenir dient, tot exaltat, que d’aquesta manera no s’integrava ningú, només ens desintegràvem nosaltres.
El rebombori fou majúscul: un sector molt cridaner dels assistents van començar a imprecar Sales amb insults i crits de “fora!”, “imbècil!”…
Ofesos, el matrimoni Sales va abandonar el sopar. Quan marxaven, encara es van sentir algunes rialles, aplaudiments i crits com ara “això, que se’n vagin!”.
Sempre m’ha quedat la recança que, els que no estàvem d’acord amb aquest comportament vergonyós d’una colla de pratencs, no vàrem reaccionar com calia.
 

LA COLLA VELLA – 42) Sebastià Varela

SEBASTIÀ VARELA

Excepcionalment, aquell cap de setmana la reunió del comitè central havia estat convocada a Alacant, per tal que els seus components poguessin participar en la gran manifestació per la unitat de la llengua.

Com solia passar en aquelles ocasions, la major distància havia fet que faltessin a la cita alguns membres de més al nord, de Perpinyà, de Girona i fins i tot algun de Barcelona, però en canvi la sala de reunions era plena de militants de l’Alacantí i comarques properes, que hi havien anat per participar en la manifestació i aprofitaven per veure in situ com era una reunió del central. De sempre es feien obertes i hi podien ser presentes militants de base, amb veu però sense vot.

Sebastià Varela n’era un. De modals extremadament correctes i parlar suau, prim i baix d’estatura, costava d’imaginar que fos una persona tant enèrgica com es va demostrar unes hores més tard en l’incident de la manifestació. Sebastià era mestre de primària en un centre públic dels afores d’Alcoi i vivia com un eremita en una caseta de camp on conreava sense química les verdures que constituïen la base de la seva dieta vegetariana. En les reunions del partit s’havien fet famoses les seves sessions personals de ioga, que practicava aprofitant els moments de descans. Mentre la resta de gent aprofità per anar a donar un tomb o prendre alguna cosa, ell feu servir l’estona de tranquil·litat per adoptar la posició del lotus o fer la vertical de cap per avall.

Aquella vesprada d’Alacant ha passat a formar part de la història de la ciutat i del país per l’esclat de catalanitat que s’hi va produir, una catalanitat sinònim de cultura i progressisme, com ha estat sempre en aquestes terres. Aquest fet fou més excepcional encara per haver tingut lloc en una zona tant castigada per l’espanyolisme i la reacció. Milers i milers de persones del mateix Alacantí, dels Vinalopós, de l’Alcoià, de la Vall d’Albaida… omplien els carrers i avingudes principals en un ambient d’expectació i alegria continguda.   

El bloc del partit destacava per la gran quantitat de gent i per la claredat expositiva de les pancartes i eslògans. Sebastià Varela anava comentant als companys, amb el seu estil didàctic, que la mala fama d’espanyolisme de la ciutat, tot i tenir molt de real, amagava una altra realitat ben diferent: el fort sentiment de país de molts dels seus habitants i especialment de les comarques dels voltants, cosa que, sovint, des de València i Barcelona no sabien apreciar.

Mentre anava parlant i es congratulava de l’èxit de la convocatòria, en un indret pròxim al cap de la multitudinària marxa tenia lloc una provocació feixista en forma d’un grup d’energúmens que exhibien banderes espanyoles i insultaven els manifestants. El moment de més tensió fou quan passava la gent del partit. A diferència dels blocs anteriors que passaren de llarg sense dir-los res, els militants independentistes van voler respondre, arribant-se a alguna agressió física per ambdues parts. L’enfrontament fou tallat de soca arrel per la policia, que estava a l’aguait, tot carregant contra els manifestants.

Quan Sebastià va veure aquella descarada parcialitat policial va saltar com impulsat per una molla i, encarant-se al cap dels uniformats, li va clavar una esbroncada de tal calibre que l’home semblava com acoquinat, tot i que en feia dos com ell. El cas va ser que després d’una breu conversa sense que en Varela baixés el seu to enèrgic i enfadat, com de mestre de l’antiga escola esbroncant un alumne agafat en falta, la policia es retirà i va fer callar -amistosament, això sí- el grup de feixistes. D’aquesta manera la manifestació pogué continuar i acabar sense més incidents.

Algun temps després d’aquella històrica jornada, uns companys de Barcelona van ser a Alcoi amb motiu d’un aplec excursionista i en Sebastiá va insistir que anessin a casa seva. Era un lloc deliciós, d’aquells que et fan venir ganes de quedar-t’hi. Allunyat del casc urbà però no tant com perquè no s’hi pogués anar a peu o en bicicleta.

Arran d’aquella visita havia preparat una mena de berenar col·lectiu, convidant-hi tot d’amics, alguns de comuns i altres que volia que coneguessin. Allí va presentar-los David Payà, simpatitzant del partit i un dels màxims impulsors de les festes de Sant Jordi, els famosos Moros i Cristians. Des d’aleshores, amb David i Sebastià els uneix una bona amistat i no els perdonarien una absència per festes. La veritat és que els barcelonins tampoc no se les deixarien perdre, perquè quan hi són, es fan sentir com uns alcoians més.

 

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Son prop de cinquanta ressenyes biogràfiques de gent mítica que apareixeran setmanalment, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.

 

 

REPÚBLICA I NO MONARQUIA

No crec que tots els espanyols siguin tan estúpids com els que estem sentint aquests dies dient bajanades i apelant a la por sobre la viabilitat de la Catalunya independent. Segur que n’hi ha que ja estan preparant propostes noves i imaginatives per a després del 25N, propostes que vagin més enllà de les rucades que s’han dit fins ara. 
Una d’aquestes propostes pot ser la de proposar la derogació el Decret de Nova Planta.
Abans de la Guerra de Successió i del Decret esmentat, Catalunya i la resta de territoris de l’anomenada Corona d’Aragó teníem totes les estructures d’estats independents. Només compartíem amb la Corona de Castella, des del Compromís de Casp, la figura del rei.
Probablement, la majoria de catalans haurien acceptat encantats aquesta proposta fa només uns quants mesos. Però ara es queda curta. Després dels escàndols recents i del darrer pronunciament de la Casa Reial, ho tenim clar: la futura Catalunya inependent ha de ser una república.

LA COLLA VELLA – 41) Germà Torrents


GERMÀ TORRENTS

A mitjans de l’any 1977 Germà Torrents va preguntar a alguns companys què els semblaria de crear una editorial. La proposta va sorprendre força, entre altres coses perquè no hi havia diners per dur-la a la pràctica. En canvi ell ho veia molt fàcil. Va dir que es podia començar publicant tres o quatre llibres a l’any, que així la inversió seria mínima.
Molts encara no ho tenien gens clar i en preguntar-li perquè volia una editorial, va exclamar que era prou evident, que si funcionava tal com ell preveia podia ser una bona font d’ingressos pel partit, a més de permetre’ls publicar els textos que interessava llegir o divulgar, com ara les obres dels grans teòrics marxistes i nacionalistes i fins i tot llibres no polítics. No debades hi havia aleshores uns quants militants escriptors, algun d’ells força bo.
El tema es discutí al comitè executiu. Era el que tocava fer, tot i que l’èxit del projecte depenia del fet que no transcendís gaire. Formalment no havia de ser una editorial de partit, era la millor manera d’entrar al mercat i probablement d’estalviar-se traves legals.
Tal com era de preveure, la direcció ho autoritzà i en Torrents i dos companys més van rebre l’encàrrec de tirar-ho endavant. El partit va posar cent mil pessetes d’aleshores a la seva disposició. Si necessitaven més diners s’haurien d’espavilar.
Germà Torrents ja estava vinculat al món del llibre. Havia començat d’aprenent a una llibreria del centre de Barcelona i posteriorment treballà de venedor per a una editorial de textos mèdics.
Una de les primeres coses que calia fer era posar-li nom a la nova empresa editora. Com que no en trobaren cap que els fes el pes s’organitzà una mena de concurs restringit entre la gent que havia manifestat més interès pel projecte. Hi va haver propostes de tota mena i finalment es decantaren per “Edicions El Puny”.
El primer èxit de vendes no es va produir fins al cap de dos anys, amb el llançament de la col·lecció de narrativa. S’inicià amb una obra del conegut escriptor Francesc Pascual, una novel·la negra amb rerafons polític.
En Pascual, que també militava al partit, s’havia compromès amb l’editorial el dia de la festa inaugural, i ho va complir lliurant-los l’obra acabada al cap de pocs mesos. En canvi, no es va poder publicar fins un any i mig més tard. Abans de començar a treure novel·les es van haver d’editar uns quants manuals de temàtica política, que formaven part del compromís inicial amb la direcció del partit.
En Torrents aviat li agafà gust a això de fer d’editor. De fet, la feina més específicament editorial, com ara triar els originals per publicar, encetar noves col·leccions, etc. la feia quasi tota ell tot sol, des del seu pis de Barcelona. La tasca dels altres socis era de control i assessorament en la gestió econòmica, però dels aspectes literaris se n’ocupava en exclusiva.
No fou estrany, per tant, que quan va allunyar-se del partit s’emportés, com aquell que diu, l’editorial. Fou una mica desagradable haver d’arribar als tribunals, però es van veure obligats a fer-ho perquè es volia quedar amb el logotip, tot el fons editat i els contractes amb escriptors. Per un excés de confiança s’havía deixat que quasi tot anés a nom seu.
Finalment es pogué recuperar el nom i els drets sobre algun dels autors més coneguts. La major part, però, va decidir quedar-se amb ell, influenciats per la campanya que encetà presentant-se com l’opció professional independent de partits i d’altres lligams ideològics. De fet, no deixava de tenir raó, però va fer bé la punyeta a la gent que s’havia embarcat amb ell en aquella aventura, entre altres coses perquè això passava quan els llibres començaven a donar beneficis i a representar un ajut important per a les finances de l’organització.
Cal dir que al cap d’un temps, passat l’empipament inicial, es reprenien els contactes i fins i tot es feu alguna edició conjunta, com ara la publicació de les actes del simposi “L’independentisme català al llindar del segle XXI”.
La fortuna personal de Germà Torrents l’ha feu, tanmateix, editant novel·la negra, eròtica i de ciència ficció, gèneres que s’havien iniciat conjuntament i que s’endugué en la deserció.