SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 35) Pere Roure

PERE ROURE

La tasca que Pere Roure desenvolupà durant anys a les Balears, a Mallorca concretament, fou extraordinària. Persona tranquil·la però molt eficient -una característica dels mallorquins, diuen- va aconseguir aixecar el front popular patriòtic del no res. A principis dels anys vuitanta no quedava independentisme a les Illes, com aquell que diu. Els pocs militants històrics que hi restaven d’èpoques anteriors eren completament inoperants. Aleshores fou quan en Pere va escriure una carta a la direcció del moviment demanant d’entrar a l’organització i oferint-se per treballar en l’expansió a ses Illes.

Els primers contactes es feren des de València. Va caldre anar-hi dues o tres vegades, a Palma, però en poc temps hi havia tot de saba nova, gent jove i entusiasta que ell acabava de convèncer per entrar a militar.

Pere Roure era un inconformista i, professionalment, un cul de mal seient. Sense gaires estudis ni cap ofici concret, havia fet una mica de tot: pagès, transportista, paleta, cambrer i, darrerament, locutor de ràdio a Sineu, el seu poble del centre de l’illa. Aquesta activitat li donava prou temps per recórrer Mallorca a la recerca de nous militants. Era tota una experiència, especialment per a barcelonins de vida accelerada, acompanyar-lo en aquells viatges per carreteres de l’interior, en el seu cotxe tronat. Podia arribar a una cita, generalment en un bar de poble, i tres o quatre hores després encara estar xerrant de tot sense haver entrat en matèria, bevent i menjant pa amb sobrassada escalfada a la planxa o a la llar de foc. O bé arribar a un altre lloc cap al tard i reprendre el retorn cap a casa seva quan ja clarejava el nou dia, després d’una nit de conversa animada en la que quasi no s’havia parlat de política, en el marc d’una tertúlia per la que havien passat dotzenes de coneguts d’en Pere.

Semblava impossible que així s’apuntés algú al front, però el sistema funcionava. Pere Roure deixava parlar tothom, pacientment, com si el seu màxim interès fos allò que deien, que tant podia fer referència a la collita com a l’equip local de futbol, al licor d’herbes, al debat sobre el millor xeremier, a les variants dialectals… Quan la conversa començava a decaure ell prenia la paraula i ja no la deixava. També era una manera de posar a prova els futurs militants. Qui aguantava amb interès les seves llargues i barroques reflexions polítiques, segur que seria un bon fitxatge.

Començava recordant-los que ja feia massa anys que vivien sotmesos a un poder estranger, un poder que un mal dia es va instal·lar a casa nostra i encara avui ens continua manant. I que això havia comportat a les Illes i a la resta de les terres catalanes una gran espoliació i genocidi, prepotència i abusos constants…

Dissortadament, la capacitat d’escoltar, parlar i treballar d’en Pere Roure eren inversament proporcionals a les seves dots de lideratge, de manera que quasi simultàniament a construir l’estructura de l’organització a l’illa començava a ser qüestionat per alguns dels companys acabats d’entrar. La situació va arribar a ser tant inestable que va caldre tornar a fer freqüents viatges, des de Barcelona i València, per tal d’asserenar els ànims, desfer malentesos i reconduir situacions difícils. Hi podia influir el fet que els militants de la ciutat de Palma eren majoritàriament intel·lectuals, estudiants i professors, que no acceptaven de gaire bon grat el lideratge d’un de la part forana, a qui consideraven menys dotat que ells mateixos per a la teorització política.

Aquestes diferències continuaren accentuant-se en reaparèixer la concurrent polèmica de l’anomenat “barco de rejilla”. Es tractava d’una frase feta de caràcter despectiu adreçada als espanyols que vivien a l’illa i que, amb evident exageració, era titllada de racista. Ho fos o no, per a Pere Roure resultava evident que no podia fer-se servir políticament, tal com pretenien alguns militants poc assenyats.    

Va haver-hi uns moments, a finals del vuitanta vuit, que la situació del front popular patriòtic a les Illes es podia qualificar de caòtica. Perillava fins i tot l’organització de la tradicional manifestació independentista del 31 de desembre. Finalment es va poder dur a terme, per sort o per dissort, perquè va acabar de mala manera, amb violents enfrontaments amb una trepa de provocadors feixistes que havien intentat rebentar la marxa des del primer moment. A curt termini, això afavorí l’organització, perquè va servir per relegar a un segon terme les disputes internes. Però tingué una seqüela tràgica que repercutí greument en el futur del moviment.

Fou pocs dies després, de matinada, en un revolt de la carretera de Palma a Sineu. Pere Roure tornava a casa seva quan fou víctima d’un “accident” de trànsit que el deixaria cec i amb cremades a diferents parts del cos. No es va poder demostrar que fos un atemptat, però aparegueren indicis que assenyalaven què el cotxe havia estat manipulat. Tot i així, ni la policia ni els jutges s’ho van prendre amb gaire interès. La cosa quedà, oficialment, com a resultat d’una distracció del conductor.

 

LA COLLA VELLA – 34) Wenceslau Roca

WENCESLAU ROCA

 Havien passat deu anys des que Wenceslau Roca deixà el partit independentista que havia ajudat a crear quan, un bon dia de finals dels vuitanta, comunicà la decisió que havia pres de tornar a militar. Aquest era un fet molt poc habitual i va tenir l’acollida que es mereixia. Una delegació del comitè executiu es desplaçà a Mataró, on vivia, per entrevistar-se amb ell i estudiar les millors fórmules d’integració i de treball.

I és que Roca no era un qualsevol. A la capital del Maresme dirigia un prestigiós taller d’arquitectura. El moment del seu reingrés no podia haver estat més oportú: el front popular patriòtic que impulsava el partit no parava de créixer en afiliacions i combativitat, tant que costava seguir-ne el ritme i mantenir-hi el paper de nucli dirigent. En qüestió de pocs dies, Wenceslau passà a desenvolupar tasques de responsabilitat a la comissió de publicacions. I més endavant s’ocuparia de l’organització dels actes del vint-i-cinquè aniversari. La seva intervenció fou decisiva per convertir aquella commemoració en un esdeveniment de primera fila. Gràcies a la vena artística que tenia i a uns contactes privilegiats, s’aconseguí muntar una completa exposició de cartells i documents originals, amb peces úniques i introbables, al voltant de la història del moviment independentista català.

També va convèncer dirigents de totes les etapes perquè participessin en un cicle de taules rodones que tingué molt bona acollida, especialment les més polèmiques, que no van decebre l’expectació creada. Especialment una protagonitzada per Anna Sirvent, Gonçal Neira, Conrad Baldó i Frederic Castells. El debat s’escapà molt aviat de les mans del moderador. Tanmateix, la seva duresa no fou obstacle per l’aprofundiment de les intervencions. Es van dir coses molt important de les quals se’n conservà l’enregistrament, però posteriorment no hi va haver manera de convèncer diversos membres del Comitè Executiu de publicar els debats en forma de llibre. Aquesta visió tancada d’una part significativa de la direcció, davant les idees heterodoxes, era quelcom que feia mal, no només perquè va comportat la decadència de l’editorial del partit sinó que també va contribuir a donar la imatge de ser gent sectària.

Wenceslau Roca, que pertanyia al comitè central però no a l’executiu, també ho lamentà. Aleshores ja començava un altre cop a anar per lliure i com a cap de publicacions havia encetat alguna iniciativa personal, com ara treure una revista de pensament i opinió on tenien cabuda tots els corrents patriòtics, fins i tot alguns de dretans que vorejaven el feixisme. Com que ho feia pel seu compte no havia de passar els filtres “oficials”.

En Wenceslau era una mica com un nen gran. Manegava els que l’envoltaven com si fossin joguines, però en el bon sentit de la paraula. Era  evident que gaudia treballant, organitzant, donant ordres. Era, en poques paraules, un pencaire simpàtic, de manera que resultava difícil enfadar-s’hi o negar-li res.

Tenia molt clar aleshores que el front popular patriòtic necessitava de dues bases potents i consolidades per seguir avançant: el partit i l’organització armada. Altres sectors, teòricament importants per a la resta del partit, com el sindicat o el moviment per la llengua, el preocupaven menys. La seva màxima aspiració era aconseguir que l’independentisme ocupés l’espai polític que li pertocava. Deia sempre que per tenir credibilitat s’havia de començar per creure-s’ho un mateix, anar pel món amb el cap ben alt i viure el patriotisme amb tota naturalitat.

Va ser gràcies a la seva insistència que el partit l’anomenà com un dels representants en les reunions de la “mesa”, una plataforma des d’on s’exercia la direcció estratègica de tot el moviment. Allí fou on entrà en contacte amb militants de l’organització armada que proposaven una treva, inicialment, i més tard l’abandó de les accions violentes, tot recolzant-se en arguments com ara el canvi de punts referencials en funció de la nova realitat europea i la voluntat pacifista majoritària de l’independentisme sociològic, que segons asseguraven es detectava a Catalunya. Molt aviat en Roca va fer seus aquells punts de vista.

No fou gens estrany, per tant, que quan va tenir lloc la teatral roda de premsa en què els militants del grup armat es van presentar a cara descoberta i van lliurar les armes, ell fos al darrera en qualitat d’organitzador de l’acte.

Després d’aquells fets, i de plegar de nou del partit, es va dedicar a crear i consolidar una colla castellera a Mataró. Durant molt de temps, quan coincidia amb antics companys procurava no parlar de política.

Però darrerament torna a sonar el seu nom com a destacat dirigent d’una organització assembleària protagonista de l’actual nou esclat de l’independentisme.

 

SORTIDES DES DE BELLVER DE CERDANYA

Una part de les vacances d’estiu les hem passat a Bellver de Cerdanya. És un lloc ideal per sortir d’excursió. Pels encontorns hi ha paisatges i racons meravellosos. A molt pocs quilòmetres, el Cadí i el Moixeró. I una miqueta més lluny, el Carlit, el Puigmal i tota la resta. Una delícia!


Pel voltants de Bellver


Prat de Cadí 


Esclat de natura a Planés 


Ruta del Carlit per Lanós


Amb la Maite camí del Puigmal


Església de Talló a l’estiu


Església de Talló a la primavera


Detall de l’església de Sant Serni de Coborriu (també coneguda com Misserpí)


Assajant un concert a l’església de Sant Serni (Misserpí)


Bellver de Cerdanya 

LA COLLA VELLA – 33) Valerià Rabella

VALERIÀ RABELLA

Llicenciat universitari en pedagogia i poeta reconegut amb només vint-i-tres anys, Valerià Rabella va haver de deixar-ho tot i fugir a un exili incert arran d’una operació policial, l’any setanta-sis, després de la qual el govern espanyol anuncià l’avortament d’un nou projecte d’organització armada catalana. Quan algun temps després es va saber que no hi havia proves contra ell ni la resta d’incriminats i el cas fou sobresseït, Rabella decidí quedar-se a l’estranger, concretament a París, on havia trobat feina de lector de català a la universitat, alhora que feia de periodista enviant cròniques per a alguns mitjans d’aquí. Coneguts seus que de feia temps no en sabien res, el van retrobar l’any vuitanta-quatre, a Còrcega, amb motiu d’una reunió de nacions sense estat d’Europa. Hi era com a enviat especial de premsa per un mitjà francès.

És tractava d’una persona introvertida i d’una exquisida amabilitat. Però al darrere d’aquesta aparença reposada s’amagava una gran capacitat de decisió i una sana intransigència, especialment a l’hora de defensar les pròpies posicions o de considerar les dels altres. Això sí, sempre amb gest amable, sense molestar.

Pel que feia al físic no era precisament la perfecció. D’aspecte malaltís, arrossegava una malformació d’infantesa que l’obligava a caminar una mica coix i de gairell.

Va tornar definitivament a Catalunya a finals dels anys vuitanta i des d’aleshores s’havia especialitzat en grups independentistes radicals, una branca del periodisme polític d’allò més complicada de tractar, per les particulars característiques d’aquests grups, molts d’ells semi-clandestins, però també pel boicot i la manipulació informativa a que eren sotmesos sovint per part dels grans mitjans, cosa que provocava, amb raó o sense, acusacions de connivència amb la repressió contra els informadors que hi treballaven.

Un bon nombre d’independentistes compromesos podrien donar testimoni de la professionalitat d’en Valerià. No va publicar mai una informació esbiaixada o sense haver-la contrastat prèviament, tot i que sovint no els agradés ni afavorís allò que escrivia. De feia temps s’havia acostumat a trucar-los quan li arribava alguna informació interessant, per tal de conèixer “off the record” el seu punt de vista al respecte. Tot i mantenir les seves conviccions, professionalment es mantenia neutral.

Fou cap a finals dels vuitanta que la feina se li feu feixuga: havia arribat al convenciment que cada cop costaven més de destriar els fets reals de les xafarderies. D’aquí el seu abandó de la primera línia informativa sobre independentisme. Però per desgràcia, deixat en mans de joves acabats de llicenciar, sense idea de res, perfectament integrats al sistema vigent, se’n ressentí la qualitat, la veracitat i la imparcialitat de les informacions.

Aleshores, entre la laxitud militant que arrossegava de feia temps i les dificultats per seguir practicant un periodisme d’investigació decent, es proposà tornar a l’ensenyament, que havia exercit de molt jove. Començà a donar classes de redacció periodística en una de les noves universitats.

Estava preparant un llibre sobre l’evolució de l’independentisme català des de la dècada del seixanta fins a mitjans dels noranta, quan es van formar els dos grans corrents, el “tranquil” i el “combatiu”, per emprar la terminologia més usual aleshores. Però aquesta obra ja no veuria la llum.

Perquè Valerià Rabella es llevà la vida. El suïcidi, en una persona com ell, resultà del tot incomprensible. Tot i els anys transcorreguts, molts encara no s’ho poden treure del cap. Què podia portar-lo a fer una cosa així quan s’havia forjat una estabilitat de la que no va gaudir en molt de temps?. La carta que va deixar tampoc no ho aclaria…

 

 

LA COLLA VELLA – 32) Roc Perramon

ROC PERRAMON

L’assemblea nacional del front popular patriòtic es reunia a Benicarló. Les setmanes anteriors havien estat molt mogudes, sovintejant les reunions locals i comarcals. Els militants més despenjats eren avisats a casa seva per tal que no hi faltessin, originant-se, en alguns casos de gent molt jove, veritables conflictes familiars pel fet que els pares desconeixien la pertinença del fill o la filla a l’organització.

Els dos sectors enfrontats havien esmolat les seves “armes”. A Benicarló, aquell ventós i fred diumenge de febrer, s’havien de veure les cares a partir d’unes posicions que d’antuvi semblaven irreconciliables i que la premsa dels dies anteriors s’havia ocupat d’esbombar amb morbositat. Mai els diaris no n’havien parlat tant, de l’independentisme revolucionari!

A les nou del matí ja hi havia bastant de gent que anava formant grupets per afinitats. Al carrer, cosa mai vista en reunions anteriors, alguns periodistes i, probablement, policies de paisà. Una mica més lluny, la guàrdia civil igualment havia fet acte de presència. Aquell desplegament provocava entre els reunits comentaris reprobatoris de tota mena. La presència de policia i premsa fou comparada sarcàsticament per Roc Perramón a un documental sobre animals salvatges, on els corbs esperen que les feres es destrossin entre elles per després llançar-se damunt les restes.           

En Roc era així. En els moments de tensió deixava anar algun comentari dels seus, que sovint podia provocar somriures còmplices, però que en altres ocasions només contribuïa a incrementar la mala llet ambiental.

Perramón es donà a conèixer l’any vuitanta-dos amb motiu d’una xerrada de presentació a Andorra, feta per a un reduït grup de persones a instàncies d’ell mateix. S’havia vinculat a l’independentisme durant la seva estada a Barcelona quan estudiava enginyeria, activitat que no ha exercit mai, ja que només tornar al petit país dels Pirineus va començar a fer de periodista, concretament de corresponsal per a diversos mitjans barcelonins. Pertanyia a una de les famílies andorranes més conegudes, propietària d’hotels i botigues a l’avinguda principal de les Escaldes. En aquella època en Roc era dels convençuts que per a la construcció política dels Països Catalans s’havia de comptar amb Andorra, al marge de la ideologia socialista revolucionària predominant en aquella època, que mai no va compartir. Per aquest darrer motiu fou un dels més aferrissats defensors de la idea de promoure un front més ampli, un moviment de masses sense tanta rigidesa ideològica i en el qual el més esquerranosos serien només la punta de llança, el pal de paller o, com es deia aleshores, l’avantguarda.

Un cop posat en marxa aquell front popular, va dedicar-s’hi de ple. De fet, si a Andorra va arribar a quallar aquells anys un nucli independentista català va ser quasi exclusivament gràcies als seus esforços. L’opinió pública andorrana semblava majoritàriament contrària a vincular-se a organitzacions catalanes. Aparentment en tenia prou amb els lligams culturals. En Roc deia que això era degut a l’obsessió malaltissa dels andorrans per mantenir els seus privilegis tradicionals i al rebuig de qualsevol novetat que fes perillar els profitosos negocis muntats per les grans famílies, entre les que incloïa la seva.

De fet, tota l’activitat política que van portar a terme els membres andorrans del front va haver de fer-se en la més estricta clandestinitat i tot i així les autoritats d’aleshores, dels coprínceps als comuns, ja havien fet sonar els senyals d’alarma, alertats sens dubte per la policia espanyola. Cap a finals dels vuitanta les persones sospitoses de simpatitzar amb el front popular patriòtic van ser objecte de vigilància i com que la majoria eren molt joves se’ls va pressionar per mitjà de llurs famílies. Fou una operació oficial discreta i eficaç que no transcendí als mitjans de comunicació. Roc Perramón ja era massa gran, independent i experimentat perquè l’afectés personalment, però va quedar-se un altre cop tot sol, com els primers temps, aquest vegada, però, amb moltes més dificultats per a poder reconstruir l’organització.

Els mesos següents va haver de renunciar a fer proselitisme entre els seus conciutadans i es dedicava només a col·laborar amb els companys de l’Alt Urgell i la Cerdanya. Finalment la pressió psicològica a que era sotmès se li va fer insuportable i es traslladà a viure a Barcelona, on va seguir exercint de periodista i participant, tot i que cada cop menys, en les activitats del front.

 Havia tingut sempre una especial predisposició cap a les noves tecnologies, afavorida pel fet de disposar des de petit dels darrers avenços en aparells, no en va un dels negocis familiars era la importació de novetats electròniques i informàtiques. Això unit a la seva admiració per la cultura nord-americana, el van convertir en un dels introductors a Barcelona del periodisme electrònic, l’imfografisme i les autopistes de la informació. Fa anys passava per ser un dels primers experts en Internet del nostre país, quan aquesta xarxa de xarxes amb prou feines era coneguda en cercles especialitzats. Això li va servir per crear la que és avui una de les més importants empreses d’accés a Internet, cobejada per grans multinacionals.

Formalment no es va donar mai de baixa de la militància, però des que tornà a Barcelona va anar-se distanciant de la política per dedicar-se només als seus negocis. Però ha continuat col·laborant econòmicament. No cal dir que s’ha reconciliat amb la seva família. Fa poc s’ha sabut que el govern d’Andorra li ha ofert la direcció d’una institució per a la recerca i les noves tecnologies que vol crear.

 

 

CAP DE SETMANA DE MARXA CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Aquest passat cap de setmana ha estat per a mi especialment emocionant. El dissabte vaig poder assistir al final de la Marxa de la Llibertat. Es tractava d’un acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana de la Conca de Barberà, en el marc de la Marxa cap a la Independència, consistent en anar caminant des de Montblanc fins al monestir de Poblet, passant pel meu poble, l’Espluga de Francolí. Així s’acabava, simbòlicament la Marxa que l’any 1976 va prohibir el govern espanyol. Fórem més de mil persones les que férem la caminada.


La Marxa sortint de l’Espluga, amb els bastoners al davant 


La Marxa arribant a Poblet

I el diumenge vaig participar i parlar a l’acte final de la Marxa pel riu Llobregat, també en el marc de la Marxa cap a la Independència, aquest cop organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana del Baix Llobregat. La meva intervenció feia referència a la Marxa del Llobregat de 1978. L’acte tingué lloc al centre d’informació del Parc Agrari del Delta del Llobregat. Aquí érem unes cinc-centes persones, procedents de diverses poblacions de la comarca.


Un moment de la meva intervenció

Tot plegat com a actes previs a la històrica Diada del proper Onze de setembre.