SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 19) Carles Guinovart

CARLES GUINOVART
 

La trajectòria de Carles Guinovart demostrava una gran dedicació, fins i tot capacitat de sacrifici per la causa. El que no quedava clar era quina, de causa.

Va començà a militar al partit independentista per excel·lència a principis dels anys vuitanta i molt aviat demostrà que era un element conflictiu. La cèl·lula de Girona, on vivia i militava, sempre havia estat una bassa d’oli, però tot va ser entrar ell i començaren els problemes interns, que van obligar fins i tot a intervenir la comissió de conflictes. Un d’aquells incidents, que l’involucrà en l’intent de suïcidi d’una companya, es va tancar en fals i provocà que alguns dels elements més vàlids, gent amb anys de militància, es donessin de baixa. Guinovart, en canvi, no en devia sortir gaire tocat, perquè tot i els antecedents, era escollit poc després membre del Comitè Central. Potser perquè quan volia era d’un activisme incansable. Mentre ell milità a Girona, per exemple, no hi havia cap de setmana que no es muntés alguna paradeta de material a la rambla de la Llibertat.

El seu pas per l’organisme de direcció fou inoblidable. No plantejava mai problemes o qüestions de caràcter ideològic o doctrinal, les seves intervencions feien sempre referència a aspectes organitzatius. Quan s’enfadava solia cridar molt. La relliscada definitiva la va protagonitzar un Onze de setembre, a mitjans dels vuitanta. 

Després del míting al Fossar de les Moreres, el partit havia convidat a dinar els membres de les delegacions internacionals, entre les que es trobava la d’Euskadi, que havia enviat una representació de primer ordre. Cada taula del restaurant la ocupava una delegació estrangera i alguns membres de la direcció del partit, adscrits a la mateixa com acompanyants. Guinovart, Neira i dos companys més seien amb els independentistes bascos. De cop, s’encetà una forta discussió entre Guinovart i els d’Euskadi. Tot començà quan Gonçal Neira els presentà una queixa formal, tal com s’havia acordat prèviament, de les actuacions de l’organització armada basca als Països Catalans. La resposta d’ells fou que en prenien bona nota i que ho farien arribar on calia, però alhora feien saber que la queixa no seria ben rebuda, com tampoc no ho havia estat l’editorial en el mateix sentit aparegut al darrer número de la revista del partit.

Semblava que la cosa quedaria així, amb certa tensió però mantenint-se les bones maneres diplomàtiques, fins que en Guinovart va voler dir-hi la seva. I la digué grossa. Tant, que els convidats se’n van anar amb una emprenyada de ca l’ample. Van haver de passar més de dos anys fins que es pogueren reprendre les relacions amistoses entre les respectives organitzacions.

A Carles Guinovart se li va obrir un expedient amb demanda d’expulsió que finalment quedà reduït a la seva exclusió del Comitè Central. A favor seu jugà el fet que la relliscada hagués tingut lloc per excedir-se en la defensa de la postura oficial del partit. Ell, però, no s’ho va prendre gens bé i es donà de baixa de militant entre amenaces que li pagarien la putada.

No se’n va tornar a saber res més fins l’any vuitanta-nou, quan fou detingut sota l’acusació de formar part d’un escamot de l’organització armada. De la presó estant posaria en marxa l’anunciada revenja, tot enviant cartes enverinades als coneguts. D’aquesta manera, va anar creant al seu voltant un cercle de seguidors sense gaire bagatge polític, tot inculcant-los la idea que l’enemic a combatre era el partit. Una línia d’actuació que només podia portar a la destrucció de molta bona feina, com així va ser.

El destí final d’aquell grup, fanatitzat per plantejaments ultra-esquerrans, fou la frustració més absoluta. Perquè poc després de sortir de la presó, Guinovart ho deixà tot per anar a viure a un poblet del Berguedà, on es dedicà a la pràctica d’una mena de neoruralisme contemplatiu.

Els que l’havien conegut, tanmateix, no se’n refiaven. Creien que n’estava preparant alguna altra de les seves. Però mai més se’n tornà a tenir notícies.

 

 


IMATGES DE TÒQUIO EN FLOR

La sakura (? o ???, sakura?) o flor del cirerer japonès és un dels símbols més coneguts de la cultura japonesa. Quan, a la primavera, floreixen aquests arbres ornamentals, familiars i amics es reuneixen sota la seva ombra i, a manera de pícnic, comparteixen aliments mentre celebren l’aparició de les flors.
Aquesta tradició mou cada anys milions de persones amunt i avall del país tot seguint la floració.
En alguns dels nombrosos parcs de la ciutat de Tòquio és on estan preses aquestes fotografies, que culminen amb un detall de la muralla del palau imperial i en un carrer qualsevol.

 

LA COLLA VELLA – 18) Jaume Genovès

 JAUME GENOVÈS

En Jaume era un home lliurat a la seva família i als seus ideals. Transmetia als que l’envoltaven entusiasme i ganes de treballar. Mentre fou membre dels organismes de direcció de la organització independentista a la que pertanyia les reunions eren realment trobades de treball, sense distraccions alienes ni concessions a la frivolitat. No se’l veia mai fent tabola o participant en sortides nocturnes posteriors.

Professionalment feia d’ensenyant a Benihorta, a la comarca de la Ribera Baixa, una vocació que li venia per tradició familiar ja que els seus pares també eren mestres. La militància li havia comportat algun problema menor amb determinats pares d’alumnes, però ell la practicava amb tota naturalitat i per coherència amb unes fermes conviccions nacionalistes i progressistes.

Tal com li va succeir a molta altra gent afectada, la vida de Genovés va fer un tomb sobtat per culpa de la pantanada, quan la presa de Tous es va desfer com un terròs de sucre i l’aigua ho arrossegà tot. Poc després de la catàstrofe va dimitir dels seus càrrecs polítics per poder dedicar tots els esforços a la recuperació, primer, de les zones devastades i més tard a l’organització de les comissions d’afectats.

En la darrera reunió que assistí, després de la pantanada, va explicar als companys, amb pèls i senyals, els moments dramàtics que li havia tocat viure. Quan l’aigua arribà al poble amb força impetuosa i en plena nit, no feia ni mitja hora que els havien avisat del perill. No hi hagué temps ni de vestir-se i menys encara de salvar res de les cases. Tothom va haver de córrer, amb bata o pijama, fins una muntanyeta pròxima, mentre Genovés i alguns veïns, amb risc evident de no ser-hi a temps, comprovaven casa per casa que ja no quedava ningú. El resultat d’aquella expedició a la desesperada foren dos morts, a un dels quals va veure com se l’emportava la riuada sense poder fer-hi res. Després, per si no n’hi havia prou, van haver de contemplar plorant d’impotència i tremolant de fred com la força de l’aigua rebentava les cases i s’ho enduia tot.

Fins que es va fer de dia no els arribarien els primers socors. La seva família –té dona i cinc fills, tres d’ells bessons –s’havia salvat, però a part de la vida no els quedava res. Van haver de traslladar-se a viure al poble d’ella, a casa dels pares, on romandrien més de tres anys fins que Benihorta fou reconstruïda dalt del turó que els havia servit de refugi. A baix al pla han quedat les restes de l’antic poble com a recordatori de la catàstrofe.

Passà el temps i Jaume Genovés va tornar a ser aquell mestre estimat i una mica extremista, segons els veïns, però res no era com abans, començant per ell mateix, que havia envellit prematurament a causa dels fets d’aquella nit i dels disgustos i frustracions dels anys següents, quan hagueren de suportat la humiliació afegida de veure que les indemnitzacions no arribaven, que els successius governs no assumien les seves responsabilitats i que els tribunals eternitzaven les causes contra els responsables directes de la tragèdia.

La impotència, la ràbia de moltes persones afectades començà a manifestar-se, en alguns casos de manera dramàtica; amb suïcidis, malalties mentals i actes de sabotatge. Jaume Genovés fou dels que intentaren encarrilar el malestar cap a respostes col·lectives, convençut que altres opcions només conduirien a més desesperació. Es van crear les comissions d’afectats que van organitzar moltes accions informatives i de protesta i que van exercir l’acusació en les causes judicials. Tot plegat per veure finalment com els culpables se’n sortien sense càrrecs o amb sentències ridícules i com el govern seguia sense pagar moltes indemnitzacions.

En Jaume, que ara té els cabells completament blancs, comentava recentment, a l’aplec del Puig, que a la vista dels resultats no tenia gaire clar si aquells esforços per reconduir la protesta no havien estat un error i un engany, si no haurien fet més per resoldre la situació accions més radicals. No especificà a quin tipus d’accions es referia, i ningú no gosà preguntar-li.

Resultava clar, en qualsevol cas que, amb la seva baixa, l’independentisme militant va perdre un element molt valuós i insubstituïble. I, en aquest sentit, també fou greument perjudicat per la pantanada de Tous.



IMATGES DE KOYASAN

Koyasan, és el centre mes important del budisme shingon al Japó. Es troba a les muntanyes de la prefectura de Wakayama, al sud d’Osaka, en una vall rodejada dels vuit cims de la muntanya del mateix nom, en un lloc que antigament es creia sembrat de lotus. K?yasan deriva de Kongobuji, nom del temple mes important del lloc, que vol dir “Temple de la Muntanya del Diamant”.

L’assentament original fou escollit pel monjo Kukai l’any 819 com a centre del budisme shingon japonès, a uns 800 metres d’alçada. Allí es van contruïr els 120 temples que ocupen la vall i una universitat dedicada a estudis religiosos.

Els llocs més destacats de la muntanya son:

  • Okunoi, el mausoleu de Kukai, rodejat d’un inmens cementiri, el mes gran de Japó.
  • Kongobuji, el temple mes important del budisme shingon, construit l’any 1593.
  • Konpon Daito, pagoda que d’acord amb la doctrina shingon representa el punt central d’un mandala que cobreix tot Japó.
  • Koyasan choishi-michi, un sender de 24 km amb una fita de pedra cada 109 m. Les fites s’anomenen choisi y están numerades.

 

IMATGES DE SHIRAKAWA-GO

El poble de Shirakawa-go (???, Shirakawa?) de la prefectura de Gifu, fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 1995. És conegut per les seves cases típiques, d’un estil arquitectònic anomenat, en japonès, Gassho-Zukuri, o construcció amb les mans juntes. Són cases amb la teulada vegetal i molt inclinada per tal de suportar la neu abundant de l’hivern en aquesta regió tan muntanyosa.

 

 

LA COLLA VELLA – 17) Domènec Garcia

DOMÈNEC GARCIA

D’entre el nombrós col·lectiu d’advocats que al llarg dels anys es van ocupar de la defensa jurídica dels independentistes detinguts, empresonats, torturats, condemnats… hi havia de tot, des d’autèntics militants de la causa fins pesseters sense cap ideal o fins i tot sense escrúpols. Que no s’interpreti malament; aquests darrers foren l’excepció i quasi sempre van coincidir amb lletrats triats per la família, no pel mateix detingut.

Allò que més abundava era l’advocat de tarannà progressista, generalment adscrit a despatxos col·lectius, que sense estat pròpiament vinculat a l’independentisme i no dedicant-se només a defensar independentistes, feia d’aquestes causes objectiu preferent, tot i que les garrofes les guanyés més aviat pel vessant del dret laboral, en competència amb les potents assessories jurídiques dels sindicats majoritaris.

A Domènec Garcia se’l podia situar en primera fila d’aquest sector, tot i que el seu despatx no rebutjava cap causa per molt que s’allunyés de l’especialització preferent. Des de l’època universitària que tenia estrets lligams amb les organitzacions independentistes, tot i no haver militat mai a cap. Per això fou sempre l’advocat més sol·licitat quan va caldre nomenar-ne un de comissaria estant, o quan calia una consulta o assessorament.

Com era de suposar, les forces d’ocupació el coneixien bé i li tenien jurada. Era tan popular que s’havia donat el cas de detinguts que no gosaven triar-lo per por que els afectés negativament durant l’estada a les dependències policíaques. Això s’acabà, tanmateix, quan començà a portar policies al banc dels acusats. La mania que li tenien s’encomanà aleshores a alguns jutges, però aconseguí fer-se respectar pels funcionaris de la seguretat de l’estat. 

A més de fer de defensor en judicis polítics, havia col·laborat també molt en la problemàtica de les lluites veïnals. Tot just acabat de llicenciar, ja va tenir el primer enfrontament seriós amb les autoritats. L’associació de veïns del seu barri, on feia d’assessor jurídic, fou suspesa durant sis mesos pel governador civil de torn per haver organitzat una campanya de suport als obrers en vaga de la Seat.

En els judicis per causes de les dites de terrorisme, primer al TOP i després a l’anomenada Audiència Nacional, va tenir sempre actuacions destacades, defensant alguns dels casos més cridaners contra catalans. També va ser el principal promotor, a principis dels vuitanta, de les trobades entre col·lectius obrers de grans empreses del cinturó barceloní i partits independentistes, quan es començava a configurar un front popular patriòtic. D’aquella temptativa, que no durà gaire temps, en sortí força tocat i a partir d’aleshores es desinteressà de qüestions polítiques que no tinguessin relació directa amb causes judicials. 

Una fita en la seva trajectòria fou la d’haver aconseguit la coordinació de diversos advocats d’arreu del país per tal de crear una macro-assessoria amb despatxos a Barcelona, València i Palma. Li van posar moltes traves administratives, però se’n va sortir.

Ha mantingut sempre una molt bona relació amb tothom del món independentista, fins i tot en època d’escissions i ruptures traumàtiques. La seva imparcialitat, en aquests casos, era característica. 


 

 

LA COLLA VELLA – 16) Àngel Garcia

ÀNGEL GARCIA 
 
Cal dir d’entrada, quan ens referim a Àngel Garcia, que no es tracta d’una persona sinó de dues, pare i fill, que a més de dir-se igual també pensaven igual pel que feia a la política. Tots dos militaven activament a l’independentisme català, el gran des de feia molt de temps –fou un fervent seguidor de Joan Fuster– i el fill des que tenia us de raó, com aquell que diu.
L’Àngel pare era una persona encisadora, amb una alegria vital que no va aconseguir doblegar el seguit de desgràcies que s’abateren sobre la seva família. Vivia a Sedaví, a l’Horta sud, on els Garcia eren molt coneguts gràcies a l’activitat que exerceixen des de feia generacions: fusters ebenistes, especialistes en portes artístiques, amb clientela repartida per tot el país. És correcte dir que la exercien perquè l’Àngel fill no va voler seguir la tradició familiar. Va fer estudis universitaris i aconseguí una plaça de professor de matemàtiques. Actualment exerceix en un institut de Reus.
Hi havia un jove, l’Albert, nebot i cosí dels Garcia, que havia començat d’aprenent a la fusteria i semblava que li podria donar la continuïtat desitjada. Dissortadament, va perdre la vida fa molts anys en circumstàncies  tràgiques: mentre enganxava cartells en una paret anunciant un aplec nacionalista, un feixista que vivia a la casa li tirà, des d’una finestra, una teula al cap que el deixà mort a l’acte. L’impacte emocional d’aquell assassinat i el fet de veure que el taller s’acabava amb ell, foren la causa que Garcia pare sorprengués tothom, començant per la pròpia família, amb una decisió dràstica: traspassar el negoci i auto concedir-se la jubilació anticipada. 
Així fou com es pogué dedicar de ple al partit independentista on militava, un dels amors de la seva vida. Els anys següents, l’organització a les comarques del sud, especialment en els aspectes econòmic i logístic, es va veure clarament beneficiada d’aquella decisió. S’acabaren els patiments a l’hora de cobrar les quotes o de pagar factures, el material per a les parades estava garantit, als aplecs i trobades no hi mancava de res, de senyeres a megafonia, de traques a paella gegant…
L’Àngel va ser sempre un home extravertit i comunicatiu, amic dels amics, que no va amagar mai la seva militància radicalment catalanista, cosa que li hauria costat més d’un disgust si no fos perquè a Sedaví tothom l’apreciava molt i fins i tot els més contraris políticament el temien i el respectaven. 
D’ençà de la mort de seu nebot Albert, altres problemes, en aquest cas de salut, havien fet estralls entre la seva família, però ell no va perdre mai la presència d’ànim i sorprenia tothom amb la seva vitalitat i simpatia. 
Molts cops havia ofert casa seva per allotjar companys i amics del Principat, amb motiu de reunions, trobades, l’Aplec del Puig o els premis Octubre. En aquestes ocasions exhibia les seves arts culinàries, especialment la fideuà, que brodava.
A més de la cuina dominava el teatre, com actor afeccionat. Fou durant molts anys un dels impulsors de la secció teatral de la societat coral El Micalet, de València. Ell inicià també allí els coneguts sopars-tertúlia a base d’entrepans —el bar no donava per a més— que després altres van copiar amb resultat desigual. A aquells sopars hi assistia fins i tot gent vinguda expressament de la Safor i la Ribera, només perquè ho organitzava l’Àngel, sense ni tan sols saber el tema del dia.
Poc abans de morir se li va fer un homenatge per iniciativa de cercles propers a Acció Cultural del País Valencià. Fou una bona idea, perquè s’ho mereixia i perquè si el promotor hagués estat el seu partit de sempre, molts nacionalistes tous no s’hi haurien volgut adherir. Els d’Acció van recopilar totes les iniciatives cíviques i culturals en què Àngel Garcia havia tingut una actuació destacada des dels anys seixanta. Tingueren feina!.
 


IMATGES DE KIOTO

El nom de Kioto (???) significa ciutat capital. Té al voltant d’un miliò i mig d’habitants i entre els anys 794 i 1868 va ser la capital de Japó. El seu important patrimoni històric i monumental converteixen la ciutat en un important centre receptor de turisme, japonès i internacional. Entre els seus monuments més representatius hi ha el santuari Heian, el castell Nijö i el Palau Imperial.
A prop de Kioto hi he el poble d’Inari. El seu santuari shintoista s’enfila per la muntanya per diversos camins i escales coberts per milers de portes votives.

 

LA COLLA VELLA – 15) Miquel Fontanilles


MIQUEL FONTANILLES
 
Any 1972. Era un 11 de setembre i, aprofitant que queia en dissabte, un Miquel Fontanilles amb vint-i-dos anys acabats de fer, havia anat al centre de Barcelona en companyia d’un amic amb la intenció de participar en els actes de la Diada, aleshores totalment il·legals. El país vivia en una mena d’estat d’excepció permanent. Sabien que a les sis de la tarda hi havia convocada una concentració contra la dictadura i en homenatge a Rafael Casanova a la ronda de Sant Pere. Havien decidit anar-hi i, cosa de joves poc entenimentats, Fontanilles llançà un repte: el primer que s’acollonís davant de la policia pagava la cervesa. 
Només arribar, observaren que la zona estava completament ocupada pels grisos. Una bona estona vam estar recorrent els carrers dels voltants sense gosar acostar-se al lloc on, abans de la guerra, hi havia el monument a Casanova. Es veia força gent a l’expectativa i segurament molts policies de paisà, de manera que calia anar en compte. De cop, sentiren uns crits que venien de la banda del passeig de Sant Joan. Uns quants havien aconseguit iniciar una manifestació. S’hi van incorporar just en el moment que de diferents carrers començaren a sortir policies armats i va iniciar-se una desbandada general. Mentre l’amic corria passeig amunt, mirant que no l’enxampessin, va adonar-me que en Miquel i tres o quatre persones més havien restat quiets, no és clar si en actitud desafiant o fent veure que eren uns vianants casuals. Tant se val. En un tres i no res, alguns grisos arribaven fins on eren i començaven a colpejar-los amb porres i culates. De terra estant es protegien com podien de la pluja de cops. La situació era realment dramàtica. Si finalment se’ls enduien detinguts els podien caure uns quants anys de presó. 
Comentant-ho més tard, en Miquel li confirmà al seu amic que fou aquesta negra perspectiva la que, en mig de la pallissa que estava rebent, li va donar l’empenta necessària per revoltar-se i fugir com un llamp.
Més tard s’arribaren a un bar de la Diagonal on el Miquel i uns companys seus havien concertat la cita de seguretat. 
Miquel Fontanilles militava en el socialisme d’alliberament nacional des de la fundació del primer partit que es definia com a tal, pocs anys abans. Aquesta organització s’havia inspirat en l’independentisme català d’esquerres dels anys vint i trenta, però també en l’esclat revolucionari del maig del 68, en la lluita anticolonialista d’Algèria i en les guerrilles llatinoamericanes. 
Tenia només divuit anys quan hi va entrar. Ho trobava emocionant, però també arriscat. El fet de ser alhora rojos i separatistes els feia encara més perillosos a ulls del sistema i, per tant, més perseguibles. De manera que calia anar molt en compte. En un moment determinat d’aquells primers temps al partit va sentir la necessitat de deixar-ne un testimoni escrit, de manera que durant una temporada ho anotava tot en un diari. Aquesta ingenuïtat de joventut va estar a punt de provocar una catàstrofe.
La cosa va anar així: en ocasió d’unes detencions de companys, van trobar el seu nom i adreça a l’agenda d’un d’ells. La policia anà a casa seva a fer un escorcoll, però sortosament es limitaren a mirar els calaixos del seu dormitori, on no hi havia res de comprometedor. Com feia sovint, aquell dia s’havia endut el diari a la universitat. No cal dir que tot seguit va anar a parar al foc. On sí va tenir problemes fou a casa seva, amb els pares. 
Una cosa que en Miquel no va suportar mai eren aquelles expressions, habituals en els polítics catalans de dreta i d’esquerra, sobre el nostre caràcter col·lectiu, quan coincidien tots ells a dir que sempre hem estat un poble pacífic i pactista. 
–Pacífics de què? –es preguntava sovint. 
I amb una erudició producte d’anys d’estudis històrics deixava anar tota una tirallonga d’exemples d’accions armades dutes a terme al llarg del segle XX, dels deu mil catalans que van participar com a voluntaris a la primera Guerra Mundial, molts d’ells independentistes, fins els grups armats apareguts les darreres dècades, passant per les organitzacions militars dels anys vint, la proclamació de l’Estat Català, la guerra contra el feixisme, la participació a la segona Guerra Mundial, les guerrilles interiors, etcètera.

QUI TÉ LA COMPETÈNCIA?

Quan la Unió Europea parla de que l’estat espanyol ha de reduïr la despesa autonòmica, com ho ha fet avui, se li hauria de preguntar si es refereix a les despeses que comporta el fet que hi hagi competències traspassades a les comunitats autònomes, però de les quals es conserven, a Madrid, ministeris amb milers de funcionaris, com ara Ensenyament, Sanitat i Cultura.

En cas que sigui així, cal, urgentment, que Europa aclareixi si hem de retornar aquestes competències a Madrid per tal de donar feina als funcionaris o bé que se suprimeixin d’una vegada els esmentats ministeris, per inútils i costosos.
 
Mentre no declarem unilateralment la independència ens trobarem constantment amb situacions absurdes com aquesta. 

Amb la independència, a més d’evitar-les, esdevindriem un dels països més pròspers del continent. 

IMATGES DE KANAZAWA

Kanazawa (???) es una ciutat de l’illa de Honshu, capital de la prefectura de Ishikawa. La creuen dos rius: l’Asano y el Sai.
Es troba molt a prop dels Alps Japonesos i dels parcs nacionals d’Hakusan y de la Península de Noto.
Els dos indrets més emblemàtica d’aquesta zona són el Castell de Kanazawa i el Jardí Kenroku, un dels sis jardins mes bonics de Japó.
En aquesta ciutat es conserva un estil molt tradicional japonès i no és estrany trobar-hi geishes. També hi ha el típic barri dels samurais.
Hi vàrem ser, a principis d’abril, la Maite i jo acompanyats de dos bons amics, el Toni i la Rosa.

 

LA COLLA VELLA – 14) Guillem Deulofeu

 
GUILLEM DEULOFEU
 
Ja fa un parell de dècades que va sortir de la presó. Fou condemnat a sis anys per estafa continuada, però les reduccions li van deixar en tres. Quina sorpresa van tenir tots els que el coneixien!. Bé, alguns potser no tanta, perquè ja feia temps que observaven coses poc clares en els seus tripijocs econòmics, tot i que no obrien boca, perquè semblava que no podia passar res… fins que va passar.
Guillem Deulofeu, primer des del seu Priorat natal i després ja a Barcelona, feia compatible de tal manera la militància política amb els negocis privats, que sovint resultava difícil destriar una cosa de l’altra, com quan va començar a llogar o a comprar locals arreu del país, posant-los a nom seu, per instal·lar-hi les seus de l’organització unitària independentista a la qual pertanyia. Al cap de poc es va veure que la cosa no donava per a tantes seus, que no tenia massa sentit mantenir locals oberts allí on amb prou feines hi havia militància. Així doncs, els treballs de condicionament que s’havien fet entre els militants els aprofitava després per augmentar-ne el valor del traspàs o per muntar-hi negocis propis. Per exemple, havia creat una xarxa d’agències de viatges per a la tercera edat.
En Deulofeu era un personatge contradictori, cap novetat, certament, ja que n’hi ha molts com ell i no només en cercles independentistes. D’una banda era un patriota de pedra picada, disposat a qualsevol esforç o sacrifici per la causa de Catalunya. De l’altra, era un home de negocis a l’estil clàssic, sense gaires escrúpols a l’hora de fer diners. Els problemes de debò començaren quan va barrejar les dues vocacions…
—Estic passant una mala ratxa —deia en to de disculpa quan va començar a fer operacions d’enginyeria financera, descapitalitzant unes empreses per intentar salvar-ne d’altres. Així és com es van volatilitzar els estalvis de molts jubilats que havien confiat en les seves promeses de guany fàcil. A tot aquell merder s’hi afegí un expedient d’Hisenda per frau fiscal, arran del descobriment d’una bossa de diner negre que involucrava, a més d’ell, alguns cognoms coneguts de les comarques tarragonines.
Tot plegat succeïa mentre Deulofeu era el responsable econòmic de l’organització independentista. Aquesta ja va poder donar-se per satisfeta de no haver sortit esquitxada de l’escàndol. A darrera hora, quan ja es veia venir que acabaria malament, tingué la delicadesa de deixar les seves responsabilitats polítiques i aclarir que el front popular patriòtic no tenien res a veure amb els seus negocis privats, cosa que no era del tot certa, però va ser un detall per part seva.
Naturalment no es va fer cap gest públic de solidaritat amb la seva persona, sinó tot el contrari. Quan es demostraren certes les denúncies dels jubilats, fou expulsat sense contemplacions. L’única concessió que va fer-se, en record dels seus anys de servei, fou no donar a la decisió més transcendència externa que la mínima indispensable, és a dir, que no es va fer campanya pública de l’afer. Millor, perquè remenant la merda podien haver arribat la pudor i els esquitxos.

BANQUERS ANTISISTEMA

Fins ara ens havien dit que per sortir de la crisi calia dèficit zero. I que per aconseguir-lo no hi havia més remei que fer retallades dràstiques en els pressupostos (o pujar impostos, és clar) tot i que això darrer costava més de fer per impopular.
Com que es pensen que som idiotes, ens havien arribat a assegurar que amb aquestes mesures, acompanyades d’una reforma laboral que facilita els acomiadaments, s’activaria l’economia i la creació de llocs de treball.
Lògicament, ha passat tot el contrari.
Per això, ara ens diuen que el que cal és fomentar el creixement, cosa impossible sense inversions. 
En què quedem? O una cosa o l’altra, perquè les dues alhora és impossible.
La realitat és que els anomenats experts i els polítics que els fan cas no saben què fer. Per això van donant pals de cec. 
Tal com esta les coses, em semblen més antisistema els directius i experts del Banc Central Europeu que es reuniran d’aquí a pocs dies a Barcelona que no pas els que els esbroncaran en les mobilitzacions del carrer.
I per cert, què hi vénen a fer a la capital de Catalunya? Fins quan aguantarem que se’ns pixin a sobre? No és el moment, ja, de declarar la independència? Pitjor seria impossible que ens anés.