SALVADOR BALCELLS

MIQUEL VARIDAT

Hi va haver un temps que la Catalunya del Nord era un bon refugi pels perseguits polítics d’aquesta altra banda. Hi podien fer una estada més o menys tranquil·la els que havien hagut de fugir en acabar la guerra i els nous exiliats de les dècades posteriors. Potser hi contribuïa el fet que la dictadura franquista representà durant anys un bon negoci per a comerciants, restauradors i propietaris de cinemes, especialment de Perpinyà. L’economia anava bé i podien mostrar-se generosos. Aquest era, si més no, el retret que feia Miquel Varidat al sistema conformista establert en aquelles comarques catalanes sota administració francesa.

Varidat és fill d’exiliat de la guerra, havia nascut a Prada i havia mamat catalanisme des de la infantesa. Ell va crear la primera cèl·lula del partit independentista per excel·lència al nord de les Alberes. Molt aviat, amb el seu dinamisme, va aconseguir que esdevingués una opció política a tenir en compte, amb més militants dels que ha tingut posteriorment qualsevol altra organització catalanista en aquelles contrades.

L’any setanta-quatre fou detingut i jutjat sota l’acusació de danys a bens públics i privats, arran d’haver promogut una campanya de pintades i encartellades reclamant que els cinemes de Perpinyà fessin menys pel·lícules pornogràfiques i més amb arguments progressistes i antifeixistes. Havia decidit que calia fer-ho en observar la satisfacció dels exhibidors pel fet de tenir tant pròxima “la reserva de reprimits sexuals més important del planeta” en paraules d’un directiu de la Cambra de Comerç, pronunciades en un acte públic.

A partir d’uns plantejaments polítics inicials molt unitaristes respecte de la nació catalana, Varidat va anar evolucionant cap a formulacions més pròximes a un tractament diferent de realitats diferents. Però això el portà més enllà, cap al pragmatisme ideològic. Deia que allò determinant no eren pas les referències teòriques sinó la pràctica política concreta, justament el contrari del pensament predominant aleshores a la direcció del partit. Tenint en compte, però, els bons resultats que li reportava aquest plantejament, en forma d’increment de la militància, des de Barcelona es procurava mirar cap a un altre costat.

Però poc després les diferències es feren encara més cridaneres. Quan al sud s’atacaven els estatuts d’autonomia titllant-los de paranys de l’estat opressor, ell els defensava en definir públicament els objectius de l’organització al nord: lluita pel socialisme, lluita per la consecució d’un estatut d’autonomia i lluita econòmica centrada en el lema “volem viure i treballar al país”. A això s’afegí un increment de les contradiccions internes, en incorporar-se a la cèl·lula de Perpinyà alguns refugiats recents, gent més dogmàtica que els nord-catalans d’origen o els exiliats del trenta-nou.

Per acabar-ho d’adobar, només va faltar tot l’enrenou provocat per l’exili temporal d’en Conrad Baldó, que va endur-se part de la militància perpinyanesa cap al nou partit que acabava de crear. Aquest fet va enverinar l’ambient, provocant primer una paràlisi i posteriorment un enfonsament de les expectatives polítiques de l’independentisme en aquelles contrades.

En Varidat va patir molt amb aquella situació d’enfrontament. Ell era un romàntic de la política que no suportava les intrigues, les lluites pel poder i els interminables debats ideològics.

Ho deixà córrer molt aviat per retornar a la seva Prada nadiua i dedicar-se només a la Universitat Catalana d’Estiu, de la que havia estat un dels promotors inicials, l’any seixanta vuit. Quan la UCE va entrar també en crisi i es parlava de traslladar-la a Vic, en mig d’un agre debat, va ser un cop molt fort per en Miquel. Ja no va voler saber-ne res més, i fins una dècada després no va tornar a aparèixer pel Liceu Renouvier, on te lloc cada estiu la Universitat.

Durant els anys d’absència de l’UCE es va dedicar a promoure l’escoltisme i el sardanisme.

La seva casa de Prada va estar sempre oberta a acollir refugiats i perseguits, fins i tot en els anys més difícils per a ell, quan s’havia automarginat de tot i de tots. Era una casa molt gran on hi havia també el negoci familiar de fusteria i on, entre altres records interessants, guarda una valuosa col·lecció d’instruments musicals, regal de Pau Casals al seu pare.

Darrerament, ja jubilat, ha retornat a la política. Edita un butlletí de contingut patriòtic on, entre altres coses, ha criticat el catalanisme oficial de l’Ajuntament de Perpinyà tot acusant-lo d’oportunista i mentider. S’ha afiliat a l’Assemblea Nacional Catalana i participà en la gran manifestació de l’Onze de setembre. També dona suport a Solidaritat Catalana per la Independència.

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Han estat quaranta-tres ressenyes biogràfiques de gent mítica, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.

SEBASTIÀ VARELA

Excepcionalment, aquell cap de setmana la reunió del comitè central havia estat convocada a Alacant, per tal que els seus components poguessin participar en la gran manifestació per la unitat de la llengua.

Com solia passar en aquelles ocasions, la major distància havia fet que faltessin a la cita alguns membres de més al nord, de Perpinyà, de Girona i fins i tot algun de Barcelona, però en canvi la sala de reunions era plena de militants de l’Alacantí i comarques properes, que hi havien anat per participar en la manifestació i aprofitaven per veure in situ com era una reunió del central. De sempre es feien obertes i hi podien ser presentes militants de base, amb veu però sense vot.

Sebastià Varela n’era un. De modals extremadament correctes i parlar suau, prim i baix d’estatura, costava d’imaginar que fos una persona tant enèrgica com es va demostrar unes hores més tard en l’incident de la manifestació. Sebastià era mestre de primària en un centre públic dels afores d’Alcoi i vivia com un eremita en una caseta de camp on conreava sense química les verdures que constituïen la base de la seva dieta vegetariana. En les reunions del partit s’havien fet famoses les seves sessions personals de ioga, que practicava aprofitant els moments de descans. Mentre la resta de gent aprofità per anar a donar un tomb o prendre alguna cosa, ell feu servir l’estona de tranquil·litat per adoptar la posició del lotus o fer la vertical de cap per avall.

Aquella vesprada d’Alacant ha passat a formar part de la història de la ciutat i del país per l’esclat de catalanitat que s’hi va produir, una catalanitat sinònim de cultura i progressisme, com ha estat sempre en aquestes terres. Aquest fet fou més excepcional encara per haver tingut lloc en una zona tant castigada per l’espanyolisme i la reacció. Milers i milers de persones del mateix Alacantí, dels Vinalopós, de l’Alcoià, de la Vall d’Albaida… omplien els carrers i avingudes principals en un ambient d’expectació i alegria continguda.   

El bloc del partit destacava per la gran quantitat de gent i per la claredat expositiva de les pancartes i eslògans. Sebastià Varela anava comentant als companys, amb el seu estil didàctic, que la mala fama d’espanyolisme de la ciutat, tot i tenir molt de real, amagava una altra realitat ben diferent: el fort sentiment de país de molts dels seus habitants i especialment de les comarques dels voltants, cosa que, sovint, des de València i Barcelona no sabien apreciar.

Mentre anava parlant i es congratulava de l’èxit de la convocatòria, en un indret pròxim al cap de la multitudinària marxa tenia lloc una provocació feixista en forma d’un grup d’energúmens que exhibien banderes espanyoles i insultaven els manifestants. El moment de més tensió fou quan passava la gent del partit. A diferència dels blocs anteriors que passaren de llarg sense dir-los res, els militants independentistes van voler respondre, arribant-se a alguna agressió física per ambdues parts. L’enfrontament fou tallat de soca arrel per la policia, que estava a l’aguait, tot carregant contra els manifestants.

Quan Sebastià va veure aquella descarada parcialitat policial va saltar com impulsat per una molla i, encarant-se al cap dels uniformats, li va clavar una esbroncada de tal calibre que l’home semblava com acoquinat, tot i que en feia dos com ell. El cas va ser que després d’una breu conversa sense que en Varela baixés el seu to enèrgic i enfadat, com de mestre de l’antiga escola esbroncant un alumne agafat en falta, la policia es retirà i va fer callar -amistosament, això sí- el grup de feixistes. D’aquesta manera la manifestació pogué continuar i acabar sense més incidents.

Algun temps després d’aquella històrica jornada, uns companys de Barcelona van ser a Alcoi amb motiu d’un aplec excursionista i en Sebastiá va insistir que anessin a casa seva. Era un lloc deliciós, d’aquells que et fan venir ganes de quedar-t’hi. Allunyat del casc urbà però no tant com perquè no s’hi pogués anar a peu o en bicicleta.

Arran d’aquella visita havia preparat una mena de berenar col·lectiu, convidant-hi tot d’amics, alguns de comuns i altres que volia que coneguessin. Allí va presentar-los David Payà, simpatitzant del partit i un dels màxims impulsors de les festes de Sant Jordi, els famosos Moros i Cristians. Des d’aleshores, amb David i Sebastià els uneix una bona amistat i no els perdonarien una absència per festes. La veritat és que els barcelonins tampoc no se les deixarien perdre, perquè quan hi són, es fan sentir com uns alcoians més.

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Son prop de cinquanta ressenyes biogràfiques de gent mítica que apareixeran setmanalment, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.

ROBERT SORTS

Hi va haver uns anys, a la dècada dels vuitanta, que semblava com si el partit independentista per excel·lència hagués trepitjat merda. I quasi sempre el mes de març. Aquell mes, invariablement, succeïa una desgràcia que afectava la militància, de tal manera que, quan s’apropaven les dates fatídiques, ja es començaven a angoixar amb el temor de quina seria la pròxima sotragada.

La mala astrugància es va iniciar el març del vuitanta-tres, amb l’accident de trànsit d’en Robert Sorts. Tornava a Martorell, on vivia, després d’una reunió del comitè executiu i  va topar amb un camió que feia un avançament. Quan el van treure d’entre la ferralla tothom el donava per mort. Se’n va sortir, però potser hauria estat millor que s’hi hagués quedat, ja que des d’aleshores va portar una vida quasi vegetativa. A banda d’haver d’anar per sempre més amb cadira de rodes, la capacitat del seu cervell quedà reduïda a la d’un nen petit. Ell que havia estat un dels actius intel·lectuals més importants!.

Home compromès amb el seu país fins a la medul·la, havia sacrificat el que podia ser una brillant carrera política en un partit majoritari per mantenir-se fidel a l’independentisme dels anys de joventut. A la universitat, on les opcions polítiques personals no condicionen tant, començava a destacar com un dels més brillants professors de literatura catalana.

Anar-lo a visitar després de l’accident era per als companys una experiència dura i amarga. Olga, la seva companya sentimental des de feia molts anys, havia de tenir cura d’ell com si fos un nen. Explicava que en Robert havia deixat pràcticament enllestida la redacció d’un diccionari ideològic i que tenia un parell de llibres més sense publicar, un treball d’investigació sobre els parlars de la comarca del Baix Vinalopó i un recull d’escrits de joventut.

Tot i que l’editorial del partit ja no tenia el pes que havia tingut, sobretot des que el responsable, Germà Torrents, s’instal·là pel seu compte, es va acordar encetar una col·lecció dedicada en exclusiva a publicar els seus escrits, que començaria amb aquelles obres inèdites i seguiria amb la reedició dels llibres anteriors.

 Com si no n’hi hagués hagut prou amb aquell accident, el març de l’any següent el partit va patir una nova escissió, la més dura de totes, amb agressions físiques, pintades insultants a les parets de la seu central i, fins i tot, un intent de calar-hi foc.   

L’altre març, el del vuitanta-cinc, un nou accident de circulació va estar a punt de deixar-los sense mig comitè executiu. Cinc membres tornaven d’una reunió a València i a la una de la matinada el que conduïa es va adormir. Després de donar una volta de campana, van anar a parar a un camp de vinya al costat de l’autopista. Encara van estar de sort, ja que se’n van sortir amb ferides múltiples però superficials i només una cama trencada. Els va salvar el fet que els del davant duien cordat el cinturó de seguretat, que el cotxe disposés d’un xassís resistent i no es calés foc a la benzina.

Quan va arribar el següent març i la fama de nefast d’aquell mes ja s’havia estès arreu del partit, va resultar que no n’hi havia per tant, perquè no va passar res de remarcable.

L’Olga, la companya d’en Sorts, era una dona admirable que mereixia un destí millor. Va sacrificar una brillant carrera musical com a violinista per estar al seu costat. Per tal de fer més suportable la travessa del desert que representava l’estat d’en Robert, tocava cada dia, quan estaven sols, un mínim de dues hores. Segons els metges, el violí va esdevenir la millor teràpia pel cervell malalt, que va recuperar un percentatge significatiu, es deia què un quinze per cent, de la capacitat perduda. Dissortadament, no va passar d’aquí.

ANNA SIRVENT

Es tracta d’un exemple vivent de militant històrica. Té setanta cinc anys, pertany des de sempre a l’independentisme revolucionari i no l’abandonarà mai. Menys ara, que veu la independència tan a prop i no se la vol perdre!           

Va néixer en plena guerra, a Barcelona, i quan tenia dos anys se la van endur, amb la resta de la família, a l’exili mexicà. El seu pare havia estat un destacat dirigent polític de l’època republicana. A principis dels seixanta, mort el pare, va retornar a Catalunya i de seguida s’incorporà a la lluita antifranquista. Va formar part del nucli fundador del partit independentista per excel·lència.

Durant molts anys, els nous militants que s’incorporaven a la lluita en sentien a parlar sovint, de l’Anna. Clar que en aquella època no l’anomenaven així, sinó “Laia”. Quasi tota la gent compromesa usava noms en clau.

L’agost del setanta-cinc, poc abans de la mort del dictador, diversos militants tenien previst anar la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Dos d’ells, aprofitarien el viatge per ajudar un company buscat per la policia a passar la frontera cap a la Catalunya Nord.

Només un tenia experiència en passos clandestins. L’altre, més novell, estava completament desorientat perquè tot es feia amb molt de secretisme i ni li van explicar els detalls de l’operació ni va gosar preguntar-ho. De fet, ni va arribar a saber mai qui era aquell que fugia, que no coneixia de res.

Van anar a raure a l’Alt Empordà, a una masia prop de la ratlla fronterera on s’havien de trobar amb la persona en qüestió. Va resultar que aquella masia era la casa pairal de l’Anna Sirvent i era ella mateixa qui dirigia l’operació, tal com havia fet en ocasions anteriors. Per aquella zona de les Alberes, prop del castell de Requesens, hi ha tota una xarxa de camins i senderons que, malgrat la vigilància policial -o més aviat amb la complicitat dels agents- eren recorreguts sovint sense gaires problemes pels contrabandistes, circumstància que també afavoria els combatents catalans.

Ja de nit, tots quatre van emprendre la ruta guiats per l’enèrgica i experta Anna. Després de caminar en silenci més d’una hora, ella els va informar que ja eren a l’altra banda i que els calia esperar una estona mentre anava a inspeccionar el terreny. Va tornar al cap de pocs minuts. No hi havia cap novetat i podien seguir la marxa. Finalment van arribar a una pista forestal més ampla on els esperaven dos homes al costat d’un cotxe amb els llums apagats.

La persona a qui havien ajudat a passar els saludà efusivament i, després d’acomiadar-se dels que l’havien acompanyat, entrà al vehicle i se n’anaren. Aleshores fou quan l’Anna assenyalà dues motxilles recolzades en un arbre, indicant que se les havien d’emportar. Pesaven de valent –no fou fins arribar de nou a la masia, xops de suor, que el militant novell va saber que eren llibres, una edició clandestina del Manual del jove revolucionari-.

Entre una bona dutxa, menjar un mos de pa amb formatge i xerrar una estona de tot plegat, es ficaven al llit quan ja clarejava el nou dia. L’endemà van poder veure la masia a la llum d’un sol magnífic. Feia goig. Era com una mena de petita fortalesa, una casa pairal de família benestant amb segles d’història al damunt de les seves nobles pedres. L’Anna va ser una excel·lent amfitriona. Res a veure amb el tracte sec i enèrgic de la nit anterior, quan anaven per feina.

L’evolució posterior d’aquella masia constitueix una història realment lamentable, que va començar cap a mitjans dels vuitanta.

L’Anna tenia un germà més jove, nascut a Mèxic i que, a diferència d’ella, no se sentia especialment motivat pel fet català ni tenia cap altre ideal que no fos prosperar en els negocis. La casa era de tots dos i en gaudien els caps de setmana alterns, fins que ell li va proposar de vendre-la. Es veu que li havien ofert un bon grapat de milions. L’Anna s’hi va negar de totes totes, tan per raons sentimentals com pràctiques. A més, tampoc ho necessitaven, ja que ni l’un ni l’altra tenien problemes econòmics. No comptava, tanmateix, amb la mala llet del seu germà, el qual li posà un plet i acabà sortint-se amb la seva, tot i que la broma del litigi li costaria una bona part del benefici obtingut per la venda. La mare de l’Anna, que encara vivia amb ella, emmalaltí per culpa d’aquest conflicte i les dues branques de la família no es parlen des d’aleshores.

La masia és ara la segona o tercera residència d’un conegut arquitecte barceloní, un d’aquells que van aprofitar el pastís del 92 per acabar de fer-se un nom en posar la seva signatura a algunes de les transformacions més cridaneres del cap i casal. Ja sigui perquè la fa servir com a banc de prova de les seves parides arquitectòniques o perquè té un gust personal d’allò més particular, el cas és que actualment, pel que explica l’Anna, la vella masia de nobles pedres no hi ha qui la reconegui. Sembla més aviat un decorat acabat de pintar, amb vidre i alumini en els llocs més inversemblants.

A Prada no ha fallat quasi mai, l’Anna Sirvent. Hi és present a totes les edicions, però darrerament només un dia o dos. Un any, a finals dels setanta, va tenir problemes en retornar cap al sud. La gendarmeria francesa la va aturar i la portà a comissaria per interrogar-la sobre un afer relacional amb tràfic d’armes per la frontera d’Andorra. Va ser una història fosca que per sort no tenia res a veure amb els salts fronterers de l’Empordà, però que va tenir tota la militància ben amoïnada fins que la van deixar anar sense cap càrrec. A França i a Andorra hi hagué altres detencions pel mateix motiu.

L’origen de tot aquest enrenou sembla que havia estat una denúncia anònima a la prefectura de Perpinyà. Finalment, però, tots els detinguts van ser posats en llibertat i l’afer ha romàs en el misteri més absolut. En el seu  moment algú hi va veure fins i tot implicacions de la CIA. L’Anna no ha volgut parlar mai, d’aquell incident. Potser, si es decideix a escriure les seves memòries, se’n podrà saber alguna cosa més.

VICENT SEDÓ

Procedia de la Vall d’Albaida però feia anys que vivia a València, on treballava per a l’obra social d’una caixa d’estalvis. Militava al partit independentista revolucionari dels Països Catalans des de finals de la dècada dels setanta i havia ocupat, successivament, els càrrecs de cap de cèl·lula, membre del Comitè Central i del Comitè Executiu. Amb tot, no era gaire dotat per al debat polític i sovint s’adormia a les reunions.

En canvi, on havia excel·lit era en el camp de la poesia lírica. Li havien publicat algun llibre i en tenia uns quants més d’escrits, que sovint repartia entre els amics en enquadernacions casolanes. Pensant en ell, la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià va crear un premi de poesia. I, naturalment, en va guanyar la primera edició. I és que en Vicent es feia estimar. Tenia un parlar dolç, melodiós i sense estridència que s’adeia molt amb el seu caràcter.

El detingué la policia després d’una manifestació del nou d’octubre i hagué de passar quinze dies tancat abans de sortir en llibertat condicional. L’acusaven de cremar una bandera espanyola, cosa que ell negà sempre. Però en un escrit que va fer arribar als seus companys només ingressar a la presó, deia, entre altres coses: ‘…He lluitat, lluito i lluitaré contra l’ocupació espanyola de la meva pàtria, Catalunya, la que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Contra els símbols espanyols i les forces d’ocupació; però sempre amb la paraula, verbal o escrita, perquè això és el que sé fer. I perquè totes les formes de lluita són necessàries…’. Acabava l’escrit amb un VISCA LA TERRA!.

Arran d’aquest fet, l’acomiadaren de la caixa d’estalvis i hagué de buscar-se la vida. Com que coincidia que tan el partit com el moviment popular patriòtic estaven en expansió, li oferiren un sou d’alliberat, cal dir que forçosament esquifit, per tal que es fes càrrec del secretariat i de la seu conjunta, un pis proper a la plaça de l’ajuntament.

Vicent Sedó hi estigué cinc anys i en aquest temps feu una molt bona feina. Es dedicà, només prendre possessió, a ordenar totes les coses: banderes, pancartes, documents, material de parades… que sempre havien estat amuntegades de qualsevol manera. A partir d’aleshores cada cosa era al seu lloc, inventariada i fàcil de trobar. També redactava actes, confeccionava fulls informatius i atenia les necessitats de la militància. I no abandonà mai la seva fal·lera d’escriure poesia.

Ho deixà a finals dels vuitanta, arran de conèixer la que després seria la seva dona. Molt aviat feren plans per casar-se i ell necessitava guanyar més. Gràcies a algunes coneixences aconseguí feina com a representant comercial de diverses bodegues de la seva comarca i, en poc temps, els vins de la Vall d’Albaida escalaren posicions en les preferències de molts restaurants del país. La seva tasca, molt més creativa que la d’un comercial qualsevol, ha estat vital per a l’expansió de la viticultura comarcal. Avui, vint-i-cinc anys després, Vicent és tota una celebritat i ostenta càrrecs directius en les institucions econòmiques d’Ontinyent.

Però malgrat els tombs que ha donat la seva vida, sempre ha estat una persona coherent, sensible i lluitadora.

I tot i haver abandonar de fa temps la militància activa, no ha deixat mai d’assistir a aplecs i trobades, ni de pagar regularment la quota al seu partit independentista de sempre.

SANTI SALOM

Quan va anar a viure a Barcelona, Santi Salom acabava de donar el pas professional més important de la seva vida. Allò que havia començat com un entreteniment de caps de setmana, tocar a la banda municipal de Vinaròs, s’havia convertit, després de superar una dura oposició, en un lloc de músic titular a l’orquestra del Liceu. Per tal d’aconseguir la plaça s’havia hagut de preparar a fons, abandonant la militància activa durant una bona temporada. I tot plegat per veure amb estupor i impotència com, en acabar de prendre possessió, el gran teatre desapareixia entre les flames.

A Santi el patriotisme li venia de tradició familiar. Pare, mare i oncle ja militaven a l’independentisme quan ell amb prou feines començava a caminar. Se l’havia vist de molt petit, el febrer del setanta sis, al monestir de Montserrat amb motiu de la renovació de la Flama de la llengua catalana. Havia vingut en un autocar ple de vinarosencs, organitzat sens dubte per la família Salom, amb una gran pancarta que deia poc més o menys: “El País Valencià present a la festa de la Flama”.

En tots aquells anys no hi hagué a la comarca del Baix Maestrat cap activitat de caràcter catalanista que no tingués com a capdavanter algun membre d’aquesta nissaga exemplar. Quan en Santi prengué el relleu, organitzà al seu voltant un nombrós col·lectiu de joves, els quals van revolucionar les encarcarades estructures de la ciutat pel que feia a festes populars. Van introduït els diables i els castellers i recuperaren músiques tradicionals de la zona, tot engegant al bagul dels mals endreços l’estil fester anterior imposat pels ajuntaments franquistes. El canvi fou tant sonat que un vinarosenc il·lustre, el músic i compositor Carles Santos, va voler fer-hi també la seva aportació amb algunes músiques de festa realitzades amb el seu estil característic, definit per alguns com a futurista-decimonònic.

Quan es traslladà a Barcelona, Santi Salom s’incorporà a la cèl·lula del seu barri del partit independentista per excel·lència. Durant un temps va ser-ne una mena de revulsiu. La seva presència obligà la resta de militants a sortir de l’estancament en què estaven immergits.

Amb l’arribada de Salom es van tornar més formals, fins que ell mateix començà a diversificar-se. Al cap de poc ja tot tornava a ser ja com abans, amb un Santi que cada cop passava més de les qüestions organitzatives, tocava la gralla en una colla castellera, sortia amb una noia i, amb el Liceu reconstruït, tocava en una orquestra que no parava d’assajar i fer actuacions.

No es tracta pas que hagi renunciat a res ni afeblit les seves conviccions. Només que expressa el seu catalanisme a través de la música i de la resta d’activitats quotidianes. Tan a l’orquestra com en els altres ambients on es mou, aprofita qualsevol ocasió per explicar la viabilitat econòmica de la independència, o bé per denunciar les agressions que patim com a nació sotmesa. La seva frase preferida és “Catalunya serà independent o no serà”, una variant d’aquella tant coneguda de Torras i Bages. Naturalment, tal com havien fet Joan Fuster i altres il·lustres catalans del Sud, quan ell diu Catalunya es refereix al conjunt dels Països Catalans. Recentment a tret un disc amb un repertori de gralla per a castellers.

 RAMON ROVIRA

 A mitjan anys setanta, en Ramon Rovira vivia en un pis de l’eixample barceloní de principis del segle XX, típic de la burgesia benestant, amb sostres alts, un passadís molt llarg i dormitoris de dues peces, posteriorment transformat en residència de solters “progres”. Compartia aquest pis amb dos companys més, l’Eduard i en Miquel, fonamentalment per raons econòmiques, perquè en altres qüestions de caràcter més ideològic no coincidien en pràcticament res.

Ramon, periodista novell i aspirant a escriptor, membre del comitè central del partit independentista, era el més polititzat del tercet. Dels altres, l’Eduard feia de programador informàtic de primera hora, quan encara aquesta era una professió exòtica i en Miquel estudiava arquitectura. Tots dos tenien en comú l’interès preferent de passar-s’ho bé, de gaudir el més possible de la vida.

Sovint, especialment les tardes dels diumenges, anaven al pis companys de militància d’en Ramon a cercar llibres de la seva ben proveïda biblioteca. Molts festius el trobaven sol, però en alguna ocasió també hi eren els altres dos amb companyia femenina, generalment companyes de facultat d’en Miquel. Eren els anomenats caps de setmana casolans.

En aquests casos els visitants, mentre eren a la sala fent-la petar, podien comprovar com n’eren de casolanes, aquelles vetllades; una parella desapareixia passadís enllà i als pocs minuts començaven a sentir-se tot de gemecs i crits de plaer. La cridòria era tant forta que Ramon es veia obligat a donar-los un toc d’avís, abans, deia, que els veïns no els denunciessin per escàndol públic. Però semblava que tot plegat només hagués fet que estimular les neurones d’una altra parella, perquè no trigava gaire a fer-se fonedissa cap a una altra habitació. O potser cap a la mateixa…

Aleshores, en Ramon i el seu visitant se n’anaven a donar un tomb pel carrer, no fos cas que ens afectés el mateix virus i comencessin a passar coses estranyes. Sense donar-li més importància, comentava que les orgies eren habituals en aquell pis, però que els calia anar en compte de no escandalitzar més el veïnat, que prou que ho estava ja.

Ramon Rovira havia nascut de Reus, s’havia llicenciat en periodisme a Madrid —aleshores era més difícil fer-ho a Barcelona— i treballava de “negre” per a un conegut escriptor de novel·letes de l’oest.

Hi va haver un temps, cap al final de la dictadura franquista, que semblava decidit a dedicar-se al teatre. Havia muntat amb altra gent pròxima una mena de companyia clandestina molt compromesa políticament, que representava obres d’un fort contingut social. Algunes representacions es feien a l’interior d’esglésies de barri sota l’aixopluc de capellans progres. Era clar que molta gent que anava a missa estava avisada, perquè només acabar la cerimònia religiosa els mateix oficiant i els actors desmuntaven l’altar i tot seguit començava la representació, que tractava de les lluites obreres de la Barcelona de principis de segle.

El pas d’en Rovira pel partit fou, en canvi, bastant anònim, perquè mai no va destacar en res d’especial. I quan la situació va esdevenir més interessant d’acord amb el que era la seva manera de veure les coses, amb una clarificació política respecte de la necessitat de potenciar un moviment popular patriòtic i amb l’inici d’un procés unitari que volia superar anteriors trencaments, ell acabava de donar-se de baixa.

La darrera cosa que va fer abans no abandonés definitivament la militància era significativa del seu tarannà. S’estava covant l’escissió que hauria de servir d’estímul a l’esmentada clarificació ideològica, però ell estava enfonsat. L’intent espanyol de cop d’estat del vint-i-tres de febrer i els merders habituals al si de l’independentisme l’havien afectat de tal manera que ho veia tot de color negre. Deia que era una maledicció, que no hi havia futur… Fins i tot se li escapava alguna llàgrima.

Posteriorment fou un escriptor mitjanament reconegut que es decantà per la literatura infantil i juvenil. Se’n va anar a viure al camp amb la família i a més d’escriure feia de pagès. Però tot i així, continuaven les depressions. Fins que un dia arribà la notícia que havia deixat la dona i els fills, o l’havien deixat a ell, no estava clar.

I això que semblaven la família més unida del món!

PERE ROURE

La tasca que Pere Roure desenvolupà durant anys a les Balears, a Mallorca concretament, fou extraordinària. Persona tranquil·la però molt eficient -una característica dels mallorquins, diuen- va aconseguir aixecar el front popular patriòtic del no res. A principis dels anys vuitanta no quedava independentisme a les Illes, com aquell que diu. Els pocs militants històrics que hi restaven d’èpoques anteriors eren completament inoperants. Aleshores fou quan en Pere va escriure una carta a la direcció del moviment demanant d’entrar a l’organització i oferint-se per treballar en l’expansió a ses Illes.

Els primers contactes es feren des de València. Va caldre anar-hi dues o tres vegades, a Palma, però en poc temps hi havia tot de saba nova, gent jove i entusiasta que ell acabava de convèncer per entrar a militar.

Pere Roure era un inconformista i, professionalment, un cul de mal seient. Sense gaires estudis ni cap ofici concret, havia fet una mica de tot: pagès, transportista, paleta, cambrer i, darrerament, locutor de ràdio a Sineu, el seu poble del centre de l’illa. Aquesta activitat li donava prou temps per recórrer Mallorca a la recerca de nous militants. Era tota una experiència, especialment per a barcelonins de vida accelerada, acompanyar-lo en aquells viatges per carreteres de l’interior, en el seu cotxe tronat. Podia arribar a una cita, generalment en un bar de poble, i tres o quatre hores després encara estar xerrant de tot sense haver entrat en matèria, bevent i menjant pa amb sobrassada escalfada a la planxa o a la llar de foc. O bé arribar a un altre lloc cap al tard i reprendre el retorn cap a casa seva quan ja clarejava el nou dia, després d’una nit de conversa animada en la que quasi no s’havia parlat de política, en el marc d’una tertúlia per la que havien passat dotzenes de coneguts d’en Pere.

Semblava impossible que així s’apuntés algú al front, però el sistema funcionava. Pere Roure deixava parlar tothom, pacientment, com si el seu màxim interès fos allò que deien, que tant podia fer referència a la collita com a l’equip local de futbol, al licor d’herbes, al debat sobre el millor xeremier, a les variants dialectals… Quan la conversa començava a decaure ell prenia la paraula i ja no la deixava. També era una manera de posar a prova els futurs militants. Qui aguantava amb interès les seves llargues i barroques reflexions polítiques, segur que seria un bon fitxatge.

Començava recordant-los que ja feia massa anys que vivien sotmesos a un poder estranger, un poder que un mal dia es va instal·lar a casa nostra i encara avui ens continua manant. I que això havia comportat a les Illes i a la resta de les terres catalanes una gran espoliació i genocidi, prepotència i abusos constants…

Dissortadament, la capacitat d’escoltar, parlar i treballar d’en Pere Roure eren inversament proporcionals a les seves dots de lideratge, de manera que quasi simultàniament a construir l’estructura de l’organització a l’illa començava a ser qüestionat per alguns dels companys acabats d’entrar. La situació va arribar a ser tant inestable que va caldre tornar a fer freqüents viatges, des de Barcelona i València, per tal d’asserenar els ànims, desfer malentesos i reconduir situacions difícils. Hi podia influir el fet que els militants de la ciutat de Palma eren majoritàriament intel·lectuals, estudiants i professors, que no acceptaven de gaire bon grat el lideratge d’un de la part forana, a qui consideraven menys dotat que ells mateixos per a la teorització política.

Aquestes diferències continuaren accentuant-se en reaparèixer la concurrent polèmica de l’anomenat “barco de rejilla”. Es tractava d’una frase feta de caràcter despectiu adreçada als espanyols que vivien a l’illa i que, amb evident exageració, era titllada de racista. Ho fos o no, per a Pere Roure resultava evident que no podia fer-se servir políticament, tal com pretenien alguns militants poc assenyats.    

Va haver-hi uns moments, a finals del vuitanta vuit, que la situació del front popular patriòtic a les Illes es podia qualificar de caòtica. Perillava fins i tot l’organització de la tradicional manifestació independentista del 31 de desembre. Finalment es va poder dur a terme, per sort o per dissort, perquè va acabar de mala manera, amb violents enfrontaments amb una trepa de provocadors feixistes que havien intentat rebentar la marxa des del primer moment. A curt termini, això afavorí l’organització, perquè va servir per relegar a un segon terme les disputes internes. Però tingué una seqüela tràgica que repercutí greument en el futur del moviment.

Fou pocs dies després, de matinada, en un revolt de la carretera de Palma a Sineu. Pere Roure tornava a casa seva quan fou víctima d’un “accident” de trànsit que el deixaria cec i amb cremades a diferents parts del cos. No es va poder demostrar que fos un atemptat, però aparegueren indicis que assenyalaven què el cotxe havia estat manipulat. Tot i així, ni la policia ni els jutges s’ho van prendre amb gaire interès. La cosa quedà, oficialment, com a resultat d’una distracció del conductor.

WENCESLAU ROCA

 Havien passat deu anys des que Wenceslau Roca deixà el partit independentista que havia ajudat a crear quan, un bon dia de finals dels vuitanta, comunicà la decisió que havia pres de tornar a militar. Aquest era un fet molt poc habitual i va tenir l’acollida que es mereixia. Una delegació del comitè executiu es desplaçà a Mataró, on vivia, per entrevistar-se amb ell i estudiar les millors fórmules d’integració i de treball.

I és que Roca no era un qualsevol. A la capital del Maresme dirigia un prestigiós taller d’arquitectura. El moment del seu reingrés no podia haver estat més oportú: el front popular patriòtic que impulsava el partit no parava de créixer en afiliacions i combativitat, tant que costava seguir-ne el ritme i mantenir-hi el paper de nucli dirigent. En qüestió de pocs dies, Wenceslau passà a desenvolupar tasques de responsabilitat a la comissió de publicacions. I més endavant s’ocuparia de l’organització dels actes del vint-i-cinquè aniversari. La seva intervenció fou decisiva per convertir aquella commemoració en un esdeveniment de primera fila. Gràcies a la vena artística que tenia i a uns contactes privilegiats, s’aconseguí muntar una completa exposició de cartells i documents originals, amb peces úniques i introbables, al voltant de la història del moviment independentista català.

També va convèncer dirigents de totes les etapes perquè participessin en un cicle de taules rodones que tingué molt bona acollida, especialment les més polèmiques, que no van decebre l’expectació creada. Especialment una protagonitzada per Anna Sirvent, Gonçal Neira, Conrad Baldó i Frederic Castells. El debat s’escapà molt aviat de les mans del moderador. Tanmateix, la seva duresa no fou obstacle per l’aprofundiment de les intervencions. Es van dir coses molt important de les quals se’n conservà l’enregistrament, però posteriorment no hi va haver manera de convèncer diversos membres del Comitè Executiu de publicar els debats en forma de llibre. Aquesta visió tancada d’una part significativa de la direcció, davant les idees heterodoxes, era quelcom que feia mal, no només perquè va comportat la decadència de l’editorial del partit sinó que també va contribuir a donar la imatge de ser gent sectària.

Wenceslau Roca, que pertanyia al comitè central però no a l’executiu, també ho lamentà. Aleshores ja començava un altre cop a anar per lliure i com a cap de publicacions havia encetat alguna iniciativa personal, com ara treure una revista de pensament i opinió on tenien cabuda tots els corrents patriòtics, fins i tot alguns de dretans que vorejaven el feixisme. Com que ho feia pel seu compte no havia de passar els filtres “oficials”.

En Wenceslau era una mica com un nen gran. Manegava els que l’envoltaven com si fossin joguines, però en el bon sentit de la paraula. Era  evident que gaudia treballant, organitzant, donant ordres. Era, en poques paraules, un pencaire simpàtic, de manera que resultava difícil enfadar-s’hi o negar-li res.

Tenia molt clar aleshores que el front popular patriòtic necessitava de dues bases potents i consolidades per seguir avançant: el partit i l’organització armada. Altres sectors, teòricament importants per a la resta del partit, com el sindicat o el moviment per la llengua, el preocupaven menys. La seva màxima aspiració era aconseguir que l’independentisme ocupés l’espai polític que li pertocava. Deia sempre que per tenir credibilitat s’havia de començar per creure-s’ho un mateix, anar pel món amb el cap ben alt i viure el patriotisme amb tota naturalitat.

Va ser gràcies a la seva insistència que el partit l’anomenà com un dels representants en les reunions de la “mesa”, una plataforma des d’on s’exercia la direcció estratègica de tot el moviment. Allí fou on entrà en contacte amb militants de l’organització armada que proposaven una treva, inicialment, i més tard l’abandó de les accions violentes, tot recolzant-se en arguments com ara el canvi de punts referencials en funció de la nova realitat europea i la voluntat pacifista majoritària de l’independentisme sociològic, que segons asseguraven es detectava a Catalunya. Molt aviat en Roca va fer seus aquells punts de vista.

No fou gens estrany, per tant, que quan va tenir lloc la teatral roda de premsa en què els militants del grup armat es van presentar a cara descoberta i van lliurar les armes, ell fos al darrera en qualitat d’organitzador de l’acte.

Després d’aquells fets, i de plegar de nou del partit, es va dedicar a crear i consolidar una colla castellera a Mataró. Durant molt de temps, quan coincidia amb antics companys procurava no parlar de política.

Però darrerament torna a sonar el seu nom com a destacat dirigent d’una organització assembleària protagonista de l’actual nou esclat de l’independentisme.

VALERIÀ RABELLA

Llicenciat universitari en pedagogia i poeta reconegut amb només vint-i-tres anys, Valerià Rabella va haver de deixar-ho tot i fugir a un exili incert arran d’una operació policial, l’any setanta-sis, després de la qual el govern espanyol anuncià l’avortament d’un nou projecte d’organització armada catalana. Quan algun temps després es va saber que no hi havia proves contra ell ni la resta d’incriminats i el cas fou sobresseït, Rabella decidí quedar-se a l’estranger, concretament a París, on havia trobat feina de lector de català a la universitat, alhora que feia de periodista enviant cròniques per a alguns mitjans d’aquí. Coneguts seus que de feia temps no en sabien res, el van retrobar l’any vuitanta-quatre, a Còrcega, amb motiu d’una reunió de nacions sense estat d’Europa. Hi era com a enviat especial de premsa per un mitjà francès.

És tractava d’una persona introvertida i d’una exquisida amabilitat. Però al darrere d’aquesta aparença reposada s’amagava una gran capacitat de decisió i una sana intransigència, especialment a l’hora de defensar les pròpies posicions o de considerar les dels altres. Això sí, sempre amb gest amable, sense molestar.

Pel que feia al físic no era precisament la perfecció. D’aspecte malaltís, arrossegava una malformació d’infantesa que l’obligava a caminar una mica coix i de gairell.

Va tornar definitivament a Catalunya a finals dels anys vuitanta i des d’aleshores s’havia especialitzat en grups independentistes radicals, una branca del periodisme polític d’allò més complicada de tractar, per les particulars característiques d’aquests grups, molts d’ells semi-clandestins, però també pel boicot i la manipulació informativa a que eren sotmesos sovint per part dels grans mitjans, cosa que provocava, amb raó o sense, acusacions de connivència amb la repressió contra els informadors que hi treballaven.

Un bon nombre d’independentistes compromesos podrien donar testimoni de la professionalitat d’en Valerià. No va publicar mai una informació esbiaixada o sense haver-la contrastat prèviament, tot i que sovint no els agradés ni afavorís allò que escrivia. De feia temps s’havia acostumat a trucar-los quan li arribava alguna informació interessant, per tal de conèixer “off the record” el seu punt de vista al respecte. Tot i mantenir les seves conviccions, professionalment es mantenia neutral.

Fou cap a finals dels vuitanta que la feina se li feu feixuga: havia arribat al convenciment que cada cop costaven més de destriar els fets reals de les xafarderies. D’aquí el seu abandó de la primera línia informativa sobre independentisme. Però per desgràcia, deixat en mans de joves acabats de llicenciar, sense idea de res, perfectament integrats al sistema vigent, se’n ressentí la qualitat, la veracitat i la imparcialitat de les informacions.

Aleshores, entre la laxitud militant que arrossegava de feia temps i les dificultats per seguir practicant un periodisme d’investigació decent, es proposà tornar a l’ensenyament, que havia exercit de molt jove. Començà a donar classes de redacció periodística en una de les noves universitats.

Estava preparant un llibre sobre l’evolució de l’independentisme català des de la dècada del seixanta fins a mitjans dels noranta, quan es van formar els dos grans corrents, el “tranquil” i el “combatiu”, per emprar la terminologia més usual aleshores. Però aquesta obra ja no veuria la llum.

Perquè Valerià Rabella es llevà la vida. El suïcidi, en una persona com ell, resultà del tot incomprensible. Tot i els anys transcorreguts, molts encara no s’ho poden treure del cap. Què podia portar-lo a fer una cosa així quan s’havia forjat una estabilitat de la que no va gaudir en molt de temps?. La carta que va deixar tampoc no ho aclaria…

ROC PERRAMON

L’assemblea nacional del front popular patriòtic es reunia a Benicarló. Les setmanes anteriors havien estat molt mogudes, sovintejant les reunions locals i comarcals. Els militants més despenjats eren avisats a casa seva per tal que no hi faltessin, originant-se, en alguns casos de gent molt jove, veritables conflictes familiars pel fet que els pares desconeixien la pertinença del fill o la filla a l’organització.

Els dos sectors enfrontats havien esmolat les seves “armes”. A Benicarló, aquell ventós i fred diumenge de febrer, s’havien de veure les cares a partir d’unes posicions que d’antuvi semblaven irreconciliables i que la premsa dels dies anteriors s’havia ocupat d’esbombar amb morbositat. Mai els diaris no n’havien parlat tant, de l’independentisme revolucionari!

A les nou del matí ja hi havia bastant de gent que anava formant grupets per afinitats. Al carrer, cosa mai vista en reunions anteriors, alguns periodistes i, probablement, policies de paisà. Una mica més lluny, la guàrdia civil igualment havia fet acte de presència. Aquell desplegament provocava entre els reunits comentaris reprobatoris de tota mena. La presència de policia i premsa fou comparada sarcàsticament per Roc Perramón a un documental sobre animals salvatges, on els corbs esperen que les feres es destrossin entre elles per després llançar-se damunt les restes.           

En Roc era així. En els moments de tensió deixava anar algun comentari dels seus, que sovint podia provocar somriures còmplices, però que en altres ocasions només contribuïa a incrementar la mala llet ambiental.

Perramón es donà a conèixer l’any vuitanta-dos amb motiu d’una xerrada de presentació a Andorra, feta per a un reduït grup de persones a instàncies d’ell mateix. S’havia vinculat a l’independentisme durant la seva estada a Barcelona quan estudiava enginyeria, activitat que no ha exercit mai, ja que només tornar al petit país dels Pirineus va començar a fer de periodista, concretament de corresponsal per a diversos mitjans barcelonins. Pertanyia a una de les famílies andorranes més conegudes, propietària d’hotels i botigues a l’avinguda principal de les Escaldes. En aquella època en Roc era dels convençuts que per a la construcció política dels Països Catalans s’havia de comptar amb Andorra, al marge de la ideologia socialista revolucionària predominant en aquella època, que mai no va compartir. Per aquest darrer motiu fou un dels més aferrissats defensors de la idea de promoure un front més ampli, un moviment de masses sense tanta rigidesa ideològica i en el qual el més esquerranosos serien només la punta de llança, el pal de paller o, com es deia aleshores, l’avantguarda.

Un cop posat en marxa aquell front popular, va dedicar-s’hi de ple. De fet, si a Andorra va arribar a quallar aquells anys un nucli independentista català va ser quasi exclusivament gràcies als seus esforços. L’opinió pública andorrana semblava majoritàriament contrària a vincular-se a organitzacions catalanes. Aparentment en tenia prou amb els lligams culturals. En Roc deia que això era degut a l’obsessió malaltissa dels andorrans per mantenir els seus privilegis tradicionals i al rebuig de qualsevol novetat que fes perillar els profitosos negocis muntats per les grans famílies, entre les que incloïa la seva.

De fet, tota l’activitat política que van portar a terme els membres andorrans del front va haver de fer-se en la més estricta clandestinitat i tot i així les autoritats d’aleshores, dels coprínceps als comuns, ja havien fet sonar els senyals d’alarma, alertats sens dubte per la policia espanyola. Cap a finals dels vuitanta les persones sospitoses de simpatitzar amb el front popular patriòtic van ser objecte de vigilància i com que la majoria eren molt joves se’ls va pressionar per mitjà de llurs famílies. Fou una operació oficial discreta i eficaç que no transcendí als mitjans de comunicació. Roc Perramón ja era massa gran, independent i experimentat perquè l’afectés personalment, però va quedar-se un altre cop tot sol, com els primers temps, aquest vegada, però, amb moltes més dificultats per a poder reconstruir l’organització.

Els mesos següents va haver de renunciar a fer proselitisme entre els seus conciutadans i es dedicava només a col·laborar amb els companys de l’Alt Urgell i la Cerdanya. Finalment la pressió psicològica a que era sotmès se li va fer insuportable i es traslladà a viure a Barcelona, on va seguir exercint de periodista i participant, tot i que cada cop menys, en les activitats del front.

 Havia tingut sempre una especial predisposició cap a les noves tecnologies, afavorida pel fet de disposar des de petit dels darrers avenços en aparells, no en va un dels negocis familiars era la importació de novetats electròniques i informàtiques. Això unit a la seva admiració per la cultura nord-americana, el van convertir en un dels introductors a Barcelona del periodisme electrònic, l’imfografisme i les autopistes de la informació. Fa anys passava per ser un dels primers experts en Internet del nostre país, quan aquesta xarxa de xarxes amb prou feines era coneguda en cercles especialitzats. Això li va servir per crear la que és avui una de les més importants empreses d’accés a Internet, cobejada per grans multinacionals.

Formalment no es va donar mai de baixa de la militància, però des que tornà a Barcelona va anar-se distanciant de la política per dedicar-se només als seus negocis. Però ha continuat col·laborant econòmicament. No cal dir que s’ha reconciliat amb la seva família. Fa poc s’ha sabut que el govern d’Andorra li ha ofert la direcció d’una institució per a la recerca i les noves tecnologies que vol crear.

FRANCESC PASCUAL

Aprofitant la sortida del primer llibre publicat per les Edicions del Puny, la petita editorial vinculada al partit independentista revolucionari per excel·lència, s’havia muntat una festa d’inauguració del flamant despatx-magatzem de Barcelona. Com a convidats especials hi havia els quatre escriptors més o menys famosos que militaven a l’organització: Francesc Pascual, Claudi Creus, Mònica Ors i Salvador Bonet. Tots havien començat la seva carrera literària guanyant un premi de prosa o poesia i ja tenien editors que els tractaven bé. De manera que no seria fàcil aconseguir que es passessin al Puny.

Els promotors de l’editorial havien estat temptats de plantejar el tema al comitè executiu, però finalment van decidir no fer-ho, més per dignitat professional que per escrúpols polítics. Desitjaven tenir-los per iniciativa dels propis escriptors i no per pressions alienes. Aconseguir-ho per la segona via hauria estat relativament fàcil, perquè el partit preconitzava que la vida privada i la professional havien d’estar subordinades a la militància. Qui es mostrà d’entrada més predisposat a col·laborar, a vincular el seu futur literari al projecte editorial que s’encetava, va ser Francesc Pascual.

Pascual era del Baix Ebre, on havia començat de molt jove la carrera literària i ja tenia tres llibres al mercat. La seva primera obra l’havia escrit abans de fer els divuit anys i es tractava d’una novel·la que es desenvolupava en ambients “hippys”. Havia guanyat un important premi literari que va catapultar-lo a la fama. Fou considerat durant un temps el principal representant d’una nova fornada d’escriptors que es suposava havien de renovar les encarcarades estructures culturals del país. Es parlava del naixement d’un gran autor i les expectatives que havia generat es van veure confirmades anys més tard, però no precisament en la línia que havia marcat la seva primera novel·la.

Va muntar una llibreria a Tortosa que encara existeix, tot i que ell ja fa temps que n’està desvinculat. Semblava com si hagués renunciat a la seva faceta d’escriptor perquè no se’n sabia res des de feia anys. Quan li ho preguntaven, contestava amb evasives. Però mesos després arribà a les llibreries la seva següent novel·la, que temàticament no tenia res a veure amb les tres anteriors; es tractava d’una obra de caràcter policíac que encetava una nova col·lecció de novel·la negra en una important editorial. Acabava de descobrir la seva veritable vocació literària, perquè a partir d’aleshores no s’ha apartat d’aquest gènere, en el qual ha assolit fama i fortuna. És clar que en un escriptor català cal matisar-ho molt, això de la fortuna: significa només que pot viure de l’escriptura i que no li cal fer altres activitats per guanyar-se la vida.

El primer èxit important de vendes de les Edicions del Puny va ser justament una novel·la seva, en la qual combinava amb encert la trama d’intriga amb un rerafons polític. En aquesta obra va aparèixer per primer cop un personatge que després s’ha fet famós, literàriament parlant. El detectiu Raül Fullana, tant conegut dels lectors d’avui i que fins i tot ha estat portat al cinema.

Francesc Pascual fou sempre una persona coherent i gens cerca-raons, fins i tot quan s’allunyà del partit. Ho va fer sense xivarri, discretament, tot i que marxava per desacords importants amb la línia tàctica d’aleshores. A partir d’aquell moment es va dedicar de ple al conreu de la literatura.

Des de petit havia tingut una salut feble i ara, als seus seixanta-cinc anys, li han diagnosticat una leucèmia. Els que han tingut ocasió de veure’l han pogut comprovar la gran fermesa amb que ho ha assumit. Diu que fins al final vol fer vida normal i ha demanat a la gent més pròxima que facin el mateix respecte d’ell.

Tenia un encant especial, un atractiu indefinible que es desprenia de la seva gran sensibilitat i d’una mirada inquisitiva que fins i to posava nerviosos alguns dels seus interlocutors, perquè semblava com si els llegís els pensaments. Va resultar ser una persona vulnerable, inestable emocionalment però molt activa sexualment. Amb aquests ingredients era fàcil suposar que sovint li toqués el rebre, amb tot un seguit de desafortunades experiències amoroses.

Ella fou l’encarregada d’elaborar el text fundacional del sector de lluita feminista de l’organització, un escrit que, per radical, va aixecar molta polseguera entre el sexe masculí, tot i que ningú no gosà criticar-lo directament.

Quan va embolicar-se sentimentalment amb un dels principals dirigents d’aleshores, provocant el trencament de la parella d’aquest, va haver de suportar comentaris sarcàstic per part d’alguns companys que havien estat objecte de les seves crítiques. Els recriminava actituds masclistes inacceptables en una organització revolucionaria.

Aleshores proliferava una considerable llibertat sexual, pròpia dels ambients joves i progressistes de l’època. Però també hi havia molts militants que duien una vida familiar d’allò més estable.

Un d’aquests, membre de la direcció a la qual també pertanyia Mònica, havia d’anar a una reunió que tenia lloc a València -les reunions s’alternaven amb Barcelona-. Com era habitual des que s’havia inaugurat l’autopista, els convocats es distribuïen en tres o quatre cotxes. A ell l tocà anar amb el de Mònica Ors ja que, per motius de feina, tots dos tenien previst fer el viatge més tard que la resta. Després d’un recorregut d’allò més accidentat per culpa d’un motor que s’escalfava massa, es van haver de quedar a dormir a l’alçada de Castelló. Era una nit xafogosa d’estiu. Al llit, ella es transformà en una tigressa en zel.

Setmanes més tard, després d’algunes trobades igual de gratificant, van decidir deixar-ho estar abans no s’hi emboliquessin seriosament, perquè cap dels dos no volia trencar amb les respectives parelles d’aleshores. Propòsit inútil, perquè en menys d’un any tingueren lloc sengles trencaments.

Poc temps després, Mònica Ors va deixar la militància activa a l’independentisme, trencava tota relació amb el sexe masculí i es lliurava de ple a l’activisme feminista i al conreu de la literatura. Un cop a l’any, assistia a la manifestació del dia de la dona treballadora, acompanyada d’un estol de dones que l’admiraven. També freqüentava les festes literàries, formant part sovint de jurats de premis de poesia.

En el decurs d’una d’aquestes vetllades, a la Safor, li arribà la notícia de la mort d’un membre de l’organització armada. Li havia explotat un artefacte que estava manipulant. Mònica Ors es posà a plorar en silenci, reacció que va impressionar el seu interlocutor, l’antic company de llit d’aquella nit castellonenca, amb el qual s’havia trobat casualment i li acabava de donar la notícia. Parlant més tard del sentit de tot plegat, els van anar passant les hores. Les reflexions de Mònica, l’escepticisme i la coherència del seu pensament, van obrir una escletxa en la inconscient seguretat que l’altre tenia respecte de la lluita armada. Després d’allò, aquell militant va estar força temps carregat de dubtes i mig retirat de tot, fins que tornà a imposar-se la inèrcia de l’activisme quotidià. Però algunes coses ja no foren mai més tant clares com abans.

Mònica Ors ni tan sols s’ho podia imaginar, com n’havia estat de transcendent a la vida del seu antic company. A ell i amb molts anys de diferència, aquells dos viatges al País Valencià li van comportar trasbalsos i mutacions importants. No es tractava només de conviccions polítiques, sinó de coses molt més profundes, més personals. Definitivament, Mònica Ors era una dona molt especial.

GONÇAL NEIRA

Havia militat en una organització espanyola d’extrema esquerra abans de recalar a l’independentisme català. Tan en públic com en privat, Gonçal Neira era dels que no acceptaven ambigüitats ni mitges tintes, ni en ell ni en els altres. Va tenir sempre fusta de dirigent i fama de persona íntegra, sincera i de fiar. Ben segur que deu ser per totes aquestes virtuts que no va esdevenir un gran líder dels Països Catalans. Dissortadament, com deia Pedrolo, allò que aquí ha predominat i prosperat és la mediocritat i l’oportunisme.

Feia tres anys de la fundació del partit independentista per excel·lència i la militància anava creixent. Climent Martí, des del País Valencià, havia fet arribat la notícia que, a València ciutat, un grup de gent volia entrar. Per a una organització amb vocació nacional -però pràcticament limitada al Principat- es tractava una gran notícia. Es va mobilitzar tota la direcció, per tal que el primer contacte fos d’allò més digne.

Un viatjaren en tren mentre altres ho feren en cotxe. Una mesura prudent tenint en compte que la policia podia estar assabentada. Per sort no va passar res. Devia ser perquè, al contrari del que pensaven aleshores, encara no eren prou importants per als serveis de seguretat de l’estat.

La trobada va tenir lloc en una casa de camp de l’Albufera. En cas que hi hagués hagut problemes la coartada era una excursió naturalista per la llacuna. Entre els valencians presents, molt aviat va destacar Gonçal Neira, per la contundència de les seves intervencions. Especialment per la visió tant clara que tenia de la lluita d’alliberament nacional com a part inseparable de la lluita de classes. Aquesta visió marxista del combat per la independència, no sempre compresa per tota la militància, constituïa la peça fonamental dels postulats ideològics del partit.

Gonçal Neira fou molt aviat el dirigent indiscutible de l’organització al País Valencià i va tenir un protagonisme destacat durant els primers temps de la transició, quan semblava que s’ho havien de menjar tot. També fou el gran defensor de l’ortodòxia en les diverses batusses internes que varen patir al llarg dels anys següents. En ocasió d’un d’aquells trencaments traumàtics, viatjà arreu de Catalunya en companyia de Climent Martí, per tal de convèncer les cèl·lules del partit que no se sumessin a l’escissió. No va tenir gaire èxit, perquè es quedaren literalment en quadre. Però al cap de poc temps aconseguien recuperar l’espai perdut, gràcies sobretot al treball i obstinació d’en Gonçal.

En aquella època ja hi havia gent que el volia convèncer de la necessitat de traslladar-se a viure a Barcelona, on tenia més possibilitats d’esdevenir el líder carismàtic que li mancava a l’independentisme català. Les seves aportacions teòriques foren sempre aliment ideològic per a tot el moviment. Fins i tot alguns que renegaven d’ell, sovint feien servir els seus arguments.

Els anys de lideratge d’en Gonçal estigueren marcats per les maniobres de l’estat opressor, dels seus agents, destinades a confondre i dividir els independentistes, tal era el temor que els inspirava. Un temor amb fonament, ja que reunia totes les característiques que fan del polític un referent de masses: físic imposant però acollidor, veu forta i expressiva, valor provat en situacions difícils, gran capacitat dialèctica i organitzativa, sana ironia, idees clares… Evidentment, era l’objectiu a abatre. I ja que això no seria possible cara a cara, els atacs van arribar pel vessant més feble: l’organització del partit al Principat, amb infiltracions d’agents provocadors que feien la funció, tan coneguda al llarg de la història dels serveis secrets, de convertir-se en els més radicals i provocar enfrontaments fratricides o actituds suïcides, o bé senzillament d’actuar com a informadors. En qualsevol cas, acostumen a ser maniobres efectives. Els conflictes interns que van generar deixaren el partit molt tocat, van afectar la credibilitat del lideratge d’en Neira i propiciaren l’aparició de diversos grups molt radicalitzats, sense ideologia o amb idees primàries fàcilment manipul·lables.

En Gonçal, sense renunciar a la militància ni a les seves conviccions nacionals i de classe, que ha mantingut sempre, s’anà distanciant de la política del dia a dia, escrivia de tant en tant i, sobretot, va tornar a agafar els pinzells, tot reprenent la seva faceta de pintor que li havia donat certa fama a finals dels anys seixanta, quan va començar a exposar obres d’un estil molt contemporani i alhora compromès amb la realitat social de l’època. Potser estàvem perdent un bon polític però  guanyàvem un pintor excel·lent.