SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

Arxiu de la categoria: CADA TERRA FA SA GUERRA

PROCÉS DIABÒLIC

imagesA partir del resultat de les eleccions del 27 de setembre, la CUP està tenint una rellevància mediàtica molt per sobre del seu nombre de diputats. Això, que m’imagino que als cupaires els fa sentir més que mai protagonistes de la història, pot tenir conseqüències nefastes per a ells.
Sigui quin sigui el resultat de les converses per investir Artur Mas, crec que hi sortiran perdent.
Si finalment no li donen els vots que necessita, per a molts catalans seran els culpables de que el Procés no pugui tirar endavant tal com està previst.
I en cas que li donin els vots, trencaran el seu compromís electoral de no investir-lo i s’exposen a una escissió per l’esquerra.
En canvi, em temo que l’Artur Mas hi surt guanyant en els dos casos.
Si no el voten, anem a noves eleccions i així acontenta els empresaris espantats per com va tot plegat. I la culpa serà de la CUP
I, si el voten, tindrà les mans lliures per continuar el Procés al ritme que vulgui. Sempre hi haurà una raó o altra per ralentizar-ho (un canvi de govern a Espanya, un desacord amb Esquerra o la CUP, la conjuntura internacional… o qualsevol altra excusa).
Certament, els resultats de les eleccions van ser diabòlics!

CALELLA: UN SÍMPTOMA DEL QUÈ VINDRÀ?

L’arribada a Catalunya de reforços de la Policia Nacional espanyola ens ha de fer reflexionar:

Primer, es desprestigia els Mossos d’Esquadra amb ordres nefastes d’actuació.
El poble català deixa de veure els Mossos com una policia diferent i pròpia i els compara amb els antics grisos, com a exemple de cos repressiu.
Tot això provoca que els elements més conscienciats del Mossos, nacionalment parlant, es vagin desmoralitzant. I alguns pleguin.
A continuació, torna la policia espanyola amb l’excusa de reforçar uns Mossos ineficaços a l’hora mantenir l’ordre.

D’on han sortit determinats aldarulls i determinades ordres d’actuació?
La resposta a aquesta pregunta ens pot donar pistes sobre diferents nivells d’infiltrats i provocadors, al carrer i als despatxos.

Com pot acabar aquesta història? 
Si augmenta la desmoralització interna i segueixen aquestes formes d’actuar, com sembla que es pretén, els Mossos esdevindran una policia espanyola més (en lloc de ser la policia nacional catalana).
Si la situació es pot reconduir, el Procés segueix endavant i s’imposen els elements més conscienciats, nacionalment parlant, el govern espanyol podria passar a la fase següent de la seva ofensiva, que probablement seria militaritzar els Mossos i que passessin a ser integrats en la Guardia Civil, amb comandaments d’aquest cos.

No voldria semblar excessivament negatiu, però ja sabíem que el camí cap a la independència seria mol costerut i ple d’entrebancs. 

GOVERN PROVISIONAL

Per al Procés que hem encetat, amb la previsible Declaració d’Independència, caldrà tenir previst un Govern d’ampli espectre on hi estiguin representades totes les sensibilitats de les organitzacions que l’han fet possible, però que al mateix temps sigui prou solvent per tal d’enfrontar uns inicis complicats.

Aquesta és la meva tercera proposta des de l’any 2011, amb incorporacions suggerides pels lectors:

President de la República: Valentí Fuster i Carulla
 

Cardiòleg de fama mundial, ha destacat per les seves recomanacions envers una vida més saludable. Ha estat president de l’Associació Mundial de Cardiologia i és Doctor Honoris Causa per moltes universitats. La presidència de la república és un càrrec gairebé cerimonial, no executiu, exercit per una persona que no ha de ser necessàriament un polític, però de reconegut prestigi arreu del món.

President d’Honor: Artur Mas i Gabarró

Artur Mas està encapçalant el procés cap a la independència, que justament ara, a mesura que ens acostem a dates decisives, començarà a complicar-se amb posicions més dures i violentes per part dels opositors. Si hem de fer cas d’allò que diu, no defallirà, cosa que li pot comportar un desgast brutal. Ho sap i potser per això ha dit que es retirarà un cop assolit l’objectiu. El poble català li ho hauria d’agraïr amb aquest càrrec honorífic. 

Primer ministre: Josep Maria Terricabras i Nogueras

Josep Maria Terricabras és un destacat filòsof especialista en ètica i pensament contemporani. Ha estat investigador en universitats d’Alemanya, Regne Unit i Estats Units. Home de múltiples interessos, ha fet de les seves idees una eina de combat en favor de l’interès col·lectiu. Està vinculat, com a independent, a Esquerra Republicana de Catalunya.

Ministre de Defensa: Miquel Sellarès i Perelló

Miquel Sellarès és un històric del nacionalisme català, expert en seguretat i comunicació. Les forces armades de Catalunya han de ser bàsicament d’autodefensa, una mena de guàrdia nacional. Sellarès té el prestigi i, sobretot, l’autoritat, per exercir aquest càrrec sense defallences.

Ministre d’Afers Exteriors: Alfred Bosch i Pascual

Alfred Bosch és doctor en història i escriptor de notable vocació viatgera, ha estat professor a la Universitat de Chicago i testimoni directe en diferents zones conflictives del món. Especialista en política internacional.

Ministra de Relacions amb Espanya: Pilar Rahola i Martínez

Pilar Rahola és llicenciada en filologia hispànica i en filologia catalana, periodista, escriptora i lluitadora aferrissada i mediàtica en favor dels drets humans. Pel seu tarannà i entusiasme és la persona més adequada per afrontar la difícil tasca negociadora amb Espanya. 

Ministre de Relacions amb Europa: Ramon Tremosa i Balcells

Ramon Tremosa és professor de teoria econòmica i investigador. Com a diputat al Parlament Europeu ha desenvolupat una tasca ingent en favor dels interessos de Catalunya, però també en favor d’una millor governança europea.  La seva visió de com ha d’actuar Catalunya a Europa ha estat sempre la de tocar de peus a terra, aprofitar l’impuls de les noves dinàmiques econòmiques i fugir de la marginalitat.

Ministre d’Indústria i InternacionalitzacióJordi Galí i Garreta

Jordi Galí és director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la universitat Pompeu Fabra. Doctorat al MIT, va ser professor de les universitats de Columbia i Nova York. És l’economista català i espanyol de més relleu mundial. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu Wilson. Podria aspirar a la presidència de la República Catalana en cas que Valentí Fuster no acceptés el càrrec.

Ministra d’Economia i Finan
ces: Elisenda Paluzie i Hernàndez

Elisenda Paluzie és professora d’economia, master per la Yale University i doctorada per la UB, amb estades de postdoctorat a la London School of Economics i a París. Ha publicat articles sobre economia en les revistes més prestigioses d’arreu del món. Vinculada a la majoria de moviments per la independència.

Ministra d’Hisenda i Pressupost: Núria Bosch i Roca

Núria Bosch és catedràtica d’Economia Pública de la UB i vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Amb Marta Espasa va fer un estudi molt complert sobre la viabilitat econòmica de la Catalunya independent.

Ministra de Comerç, Consum i TurismeSònia Recasens i Alsina

Sònia Recasens és actualment segona tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, responsable de l’Àrea d’Economia, Empresa i Ocupació, Presidenta de l’Institut Municipal d’Hisenda, de Barcelona Activa i de Mercabarna, així com vicepresidenta del Consorci de Turisme de Barcelona. És llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials. Milita a UDC.

Ministre de Cultura: Salvador Cardús i Ros

Salvador Cardús és doctor en ciències econòmiques, professor de sociologia, periodista i escriptor. Persona polifacètica i suficientment preparada, res no li és aliè.

Ministra d’Ensenyament: Muriel Casals i Couturier

Muriel Casals és professora d’economia i presidenta d’Òmnium Cultural. Amb vocació docent, sempre li ha interessat transmetre coses i educar als joves. Amb capacitat autocrítica i tarannà dialogant.

Ministre d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació: Manuel Castells Oliván

Manuel Castells és un sociòleg i professor universitari català d’origen castellanomanxec, catedràtic de Sociologia i D’Urbanisme a la Universitat de California, Berkeley, i director de l’Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya. Durant els darrers vint anys, ha portat a terme una àmplia recerca en la qual relaciona l’evolució econòmica i les transformacions polítiques, socials i culturals en el marc d’una teoria integral de la informació, l’exemple més clar de la qual pot ser el Projecte Internet Catalunya, que ell mateix coordina. Ha publicat una gran quantitat de llibres en diversos idiomes, alguns d’ells coneguts mundialment, on tracta sobre l’era de la informació.

Ministre de Governació i Administracions Públiques: Xavier Sala-i-Martin

Xavier Sala-i-Martin és catedràtic d’economia a la Columbia University, amb doble nacionalitat catalana i nord-americana. Ha estat membre de la Junta del FCB. Liberalista llibertari, especialitzat en macroeconomia, la seva funció al govern hauria de ser la de racionalitzar les administracions públiques per fer-les més competitives.

Ministre d’Interior: Joan Carretero i Grau

Joan Carretero és un polític i metge que va ser alcalde de Puigcerdà i Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya. Ha demostrat sempre ser un home de caràcter i conviccions fermes, requisits indispensables per al càrrec de responsable de la seguretat interior.

Ministre de Justícia: Santiago Vidal i Marsal

Santiago Vidal és jutge magistrat de l’Audiència de Barcelona, compromès amb l’organització del nou sistema judicial català en el marc del procés de transició nacional. És professor de dret processal i de dret penal. Ha estat membre del Consejo General del Poder Judicial i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Ministre de Territori i Infraestructures: Germà Bel i Queralt

Doctor en Economia, màster per la universitat de Chicago i catedràtic d’Economia Aplicada a la UB. Ha estat assessor dels ministeris espanyols d’Obres Públiques i d’Administracions Públiques.

Ministre de Medi Natural i Sostenibilitat: Ramon Folch i Guillèn

Ramon Folch és doctor en biologia i consultor ambiental de la Unesco. Expert en gestió territorial i urbanística des de la sostenibilitat. Gran comunicador i impulsor de grups de treball. Autor de nombrosos llibres i treballs sobre territori i natura.

Ministre d’Energia: Josep Puig i Boix

Pep Puig és enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques. Professor de la UAB. Amb una llarga i extensa trajectòria política i ecologista, ha exercit, entre altres càrrecs, de president de l’associació europea “Energie-Cités”, reconeguda per la Comissió Europea com interlocutor de les ciutats en el tema de l’energia. Autor d’innombrables treballs sobre energies netes, noves tecnologies i sostenibilitat.


Ministra d’Habitatge i Urbanisme: Marta Rovira i Vergès

Marta Rovira és l’actual Secretària General d’Esquerra Republicana de Catalunya. És llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques i de l’Administració. Ha exercit d’advocada i ha estat professora de l’Escola de Policia de Catalunya i coordinadora tècnica de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. També ha estat secretària general de l’Aliança Lliure Europea, partit polític europeu que agrupa diversos partits de nacions sense estat.


Ministre d’Agricultura i Alimentació: Josep Riera i Porta

Per Riera va ser fundador i coordinador general del sindicat agrari Unió de Pagesos. Actualment és membre destacat de l’Assemblea Nacional Catalana. Molt vinculat a campanyes ecologistes, treballa per dignificar i fer sostenible la pagesia catalana i que l’opinió pública assumeixi el fet, força oblidat, que sense agricultura no hi ha alimentació.

Ministra de SalutMarina Geli i Fàbrega

Marina Geli és metgessa i política. Va ser Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya de 2003 a 2010. Està especialitzada en malaltia interna, malalties infeccioses, sida, prevenció comunitària i disminució psíquica. Ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat al PSC.

Ministre de Benestar i Seguretat Social: Santiago Vila i Vicente

Santi Vila és actualment conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. Anteriorment va ser batlle de Figueres. Professor d’història contemporània n’ha publicat diversos treballs científics i de divulgació. Home polifacètic, es defineix pactista i tan contrari a l’immobilisme com a la revolució. Pel seu tarannà, té facilitat per entendre’s i arribar a acords.

Ministre de Solidaritat i Cooperació Internacional: Raül Romeva i Rueda

Raül Romeva és doctor en Relacions internacionals, llicenciat en Ciències Econòmiques i investigador de conflictes armats i rehabilitació postbèl·lica. Ha treballat per la Unesco a Bòsnia i Herzegovina, on va ser responsable de programes educatius i de promoció. Ha estat professor associat de relacions internacionals a la UAB i eurodiputat durant 10 anys.

Ministre dEsports Vida Saludable: Josep Guardiola i Sala

Pep Guardiola és actualment entrenador del Bayern de Munich. Ha demostrat una gran capacitat per traslladar a la gent valors com el treball en equip, l’esforç, la superació personal, el respecte, el seny i la humilitat. Des del seu ministeri, vetllaria perquè la pràctica equilibrada de l’esport i l’exercici físic ajudi a mantenir una bona salut física i mental. Els esports professionals haurien de ser matèria d’altres ministeris, com ara Comerç i Consum o Treball i Atur.

Ministra de Treball i Atur: Rut Carandell i Rieradevall

Rut Carandell és advocada i mediadora, professora de dret administratiu a la UAB. Especialista en administració pública. Des del seu ministeri, vetllarà especialment per la formació dels aturats i la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al món del treball.

Ministra de Joventut, Compromís Lleure: Isabel Vallet i Sánchez

Isabel Vallet és diputada al Parlament de Catalunya per la CUP, jurista i màster en Dret i Gestió de l’Administració Pública. Promotora de casals i ateneus populars, exerceix amb fermesa la radicalitat democràtica. Ha treballat també en temes relacionats amb salut sexual, sanitat i educació

Ministre de la Perifèria Catalana: Josep Guia i Marín

Josep Guia és doctor en matemàtiques, ha estat professor d’àlgebra a la Universitat de València i investigador literari. Històric militant independentista català nascut a València, ha treballat incansablement per la unitat nacional dels Països Catalans sota la denominació genèrica de Catalunya, basada en la interacció entre centre i perifèria.

Ministre Sense Cartera i Portaveu del Govern: Vicent Partal i Montesinos

Vicent Partal és periodista, escriptor i professor. Fundador i director de Vilaweb i pioner d’Internet als Països Catalans. Especialista en temes de política internacional. Guardonat amb diversos premis de periodisme. 

—————————————————————————————————-

Es tracta un govern format per personalitats de reconegut prestigi, amb una àmplia representació d’economistes, amb la missió d’encetar un nou període històric al nostre país. L’elevat nombre de ministeris es podria reduir convertint alguns d’ells en secretaries d’estat. No cal dir que si algun nom no us fa el pes, podeu suggerir-ne d’altres.

UNA ALTRA RAÓ PER A LA INDEPENDÈNCIA

Els mitjans de comunicació, tan escrits com audiovisuals, són percebuts sovint com a òrgans de propaganda o difusió de determinades idees, siguin de dretes, de centre o d’esquerres. O, en el cas transversal que a nosaltres ens afecta, catalanistes o espanyolistes. Allò que diuen, especialment en els comentaris editorials i en el tractament de les informacions, cau bé als partidaris perquè s’adapta als seus prejudicis. Fins i tot, en el cas excepcional que algun mitjà vulgui demostrar una certa obertura ideològica i publiqui o difongui opinions que no coincideixen amb la línia que se li suposa, és percebut pels seus com un gest de generositat i amplitud de mires i pels contraris com una simple aparença amb l’únic objectiu de vendre més i ampliar audiència.

Aquesta excepcionalitat i obertura de què parlo, es pot trobar sobretot en mitjans barcelonins i catalans en general. No tant en els de Madrid, molt sovint sectaris fins a extrems que voregen la delinqüència.
Com deia Ramom Barnils: Deixar Espanya de banda
no és per a nosaltres una qüestió política, ni ètica, ni de dretes, ni d’esquerres: és una simple qüestió de bon gust.

Comentaris al llibre ‘L’HERÈNCIA DEL PSAN’, de Roger Buch

La primera impressió, en agafar el llibre, no va ser gaire bona. 
El títol no em va agradar, d’entrada. 
Generalment atribuïm una herència a algú que és mort, i no és aquest el cas. 
Perquè podeu posar-li al PSAN tots els adjectius que vulgueu, però no el de difunt.
Després, en llegir-lo, la impressió va millorar molt. 
Em sembla un bon estudi acadèmic que, a més, és planer i llegidor, a l’abast de tothom.
És clar que sempre hi haurà qui el trobi esbiaixat, especialment si ha militat en altres partits, però això no treu que sigui una bona síntesi històrica.
I tornant a les herències, també n’hi ha en vida, com en el nostre cas. 
El fet d’haver tingut molts fills i que, en fer-se grans, hagin marxat de casa, no deixa de ser normal, ben mirat. 
I si, en marxar, s’emporten la seva part de l’herència, en forma de conviccions més o menys fermes i permanents, tot això que tenen, i que tenim!
Justament, l’any passat vam tenir ocasió de rememorar-ho en un sopar de retrobada d’antics militants del PSAN del Baix Llobregat. Tots ells mantenen les conviccions independentistes i reconeixen el paper del partit.
Però dissortadament, per a nosaltres i també per als hereus, en les herències ideològiques també hi pot haver una part indesitjada. Em refereixo a l’escisionitis, que sembla que passa de pares a fills.
O potser això no és una qüestió d’herència, sinó una altra cosa molt diferent. 
Perquè estic convençut (i aquest aspecte li retrec a l’autor que no en parli en el llibre, ni que sigui com a hipòtesi) que en les baralles internes que han afeblit periòdicament l’independentisme hi tenen molt a veure els serveis secrets dels estats opressors.
En poques paraules, trobo a faltar al llibre alguna referència als infiltrats. 
Ja sé que, si ho fan bé, no hi ha manera de provar la seva existència, però això no treu que actuin en els moments de més expansió del partit o del moviment. 
Perquè em nego a creure que els aparells de l’estat no es mobilitzin, en aquests casos!. 
I un bon infiltrat, col·locat en un lloc estratègic, pot fer molt de mal, ja sigui promovent accions violentes que justifiquin la repressió o fomentant les divisions internes que provoquin escisions. 
En tenim exemples històrics, arreu del món.
També volia aclarir que, tot i no militar des de fa temps, sempre he considerat el PSAN el meu partit.  I no només per les seves aportacions fonamentals. 
Son tants records de gent magnífica d’arreu de la nació! Tantes històries compartides! 
Vull dir que si bé és cert que no tardarem a tenir la independència, (encara que de moment només sigui la del Principat), haurà estat sobretot gràcies a l’herència del PSAN.
I un petit retret més:  A mi, al llibre, se’m cita dues vegades i, en canvi, no hi surt gent que va tenir um paper més important que el meu. Per exemple en Pere Ros, en Quico Sanç, de Vinaròs o en Vicent Partal.
 Per molts anys i endavant!

IMATGES DE L’APLEC DEL PUIG

El darrer diumenge d’octubre s’ha celebrat el tradicional Aplec d’El Puig, que cada any aplega a la Muntanyeta del Castell d’aquesta població de l’Horta Nord centenars de persones convocades pel PSAN per tal de commemorar l’estada de Jaume I abans d’emprendre la conquesta de València. I també la marxa i aplec anual que fa més de cinquanta anys, en plena clandestinitat, van iniciar els catalanistes valencians. El Tall en va fer una cançó titulada precisament Darrer diumenge d’octubre.


El pare i la mare de Guillem Agulló

L’edició d’aquest any ha estat especialment emocionant, amb parlaments que han humitejat els ulls de molts dels assistents, com ara el dels pares de Guillem Agulló, el jove maulet assassinat el 1993 per feixistes espanyolistes.


Maria Antònia Font

També el de Maria Antònia Font, portaveu dels mestes illencs en vaga indefinida contra la política antieducativa i autoritària del govern del PP. 


Jaume Marfany

O el d’en Jaume Marfany, vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, reivindicant la independència de la nació sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.


Núria Cadenes

I la de Núria Cadenes, presidenta de Solidaritat Catalana per la Independència, advertint-nos contra els oportunistes i els ajornamentistes, alhora que manifestava la seva alegria pel creixement de la consciència nacional dels valencians.


Josep Guia

Va cloure els parlaments en Josep Guia, del Comité Executiu del PSAN, amb paraules càustiques i punyents en referir-se a l’Espanya que ens escanya i a la necessitat de treure’ns aquesta llosa del damunt.
Anteriormet habien actuat Francesc Anyó i Borja Penalba, en un magnífic recital de poesia i cançó dedicat a Estellés. Per no oblidar! Se’n parlarà, d’aquests dos!
També hi hagué altres actuacions, com la del cantautor Andreu Valor i d’una colla de doçainers i tabalers. 
L’Aplec es va cloure amb una cadena humana a l’entorn del cim de la Muntanyeta i amb la tradicional paella gegant.
 

PEONS CATALANS CONTRA CATALUNYA

Entre les estratègies que està posant en marxa l’espanyolisme per tal de combatre l’aspiració sobiranista de la majoria dels catalans, n’hi ha de molt barroeres, especialment en determinats mitjans de comunicació madrilenys.
Però també n’hi ha d’altres de més intel·ligents, sens dubte promogudes pels serveis secrets de l’Estat i destinades a crear dubtes i incerteses.
I d’aquestes segones comencen a sovintejar-ne els exemples:
-Algun destacat economista català que fins ara s’havia mantingut neutral, fent declaracions públiques d’una contundència fora mida sobre els mals de la independència per a l’economia del país.
-Algun tertulià català contrari a la independència començant a parlar del tema en termes bel·licistes, anomenant guerra oberta els debats actuals, míssils les pugnes dialèctiques entre uns i altres i bombardejos les informacions dels mitjans de comunicació.
-Algun antic polític català de prestigi sortint a la palestra per advertir-nos que en un enfrontament amb l’Estat espanyol sempre tindrem les de perdre, perquè sempre ha estat així. 
-Algun mitjà català de gran difusió i amb l’aparença de donar veu a totes les opcions, introduint subtilment o descaradament opinions i comentaris amb aparença científica o històrica per tal de demostrar que reivindicacions com l’actual de Catalunya ens portaran al desastre. 
-Algun destacat membre de les elits catalanes amb alt càrrec a Madrid fent mofa, atacant o menystenint els arguments del Govern de Catalunya sobre les deslleialtats i incompliments de l’Estat.  
Com es pot veure, l’estratègia actual de l’Estat espanyol és de fer servir els seus peons catalans. Catalans contra catalans. Tal com van proposar fa mesos Aznar i la FAES.
Com que això es pot incrementar i empitjorar, és important saber-hi i estar a l’aguait.
Tanmateix, tampoc no cal tenir massa por a les conseqüències de tot plegat, perquè l’Estat espanyol parteix d’un error de base que li pot ser fatal: creure que el sobiranisme català actual és només una dèria d’alguns polítics d’aquest país. Malgrat les evidències, no s’han adonat que és el poble qui vol la independència. I que els nostres polítics s’hi han vist arrossegats per l’empenta d’aquest poble.
I que si són destituïts o es fan enrere, el poble els substituirà. 

L’ART COMPROMÈS I SOLIDARI D’ANTONI MIRÓ

La setmana passada vaig assistir a València, a les sales de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, a la inauguració de l’exposició de pintures d’Antoni Miró titulada L’HOSPITAL SUECO-NORUEC.
Es tracta de prop de cinquanta llenços de gran sobrietat i de dimensions considerables, inspirats en fotografies de l’època, que intenten preservar i honorar la memòria de l’hospital de sang que els països nòrdics citats van muntar a Alcoi durant la guerra del 36-39, com a mostra de solidaritat internacional.
En el catàleg de l’exposició, del que més avall reprodueixo algunes il·lustracions, hi ha, entre d’altres, un emotiu escrit d’Isabel-Clara Simó, alcoiana com el mateix pintor, del qual no em puc estar de reproduïr uns fragments:

QUAN ANTONI MIRÓ ENS DESVETLLA
Allà on hi ha un combat, allà on hi ha una injustícia, allà on hi ha un crit d’angoixa, allà on hi ha el lacerant dolor humà, allà hi ha el pinzell d’Antoni Miró. Lluny de la torre d’ivori, on orgullosos artistes es refugien mentre al seu voltant la dignitat és trepitjada, el coratge insultat i la supervivència condicionada, Antoni Miró “baixa” al carrer, mira l’aventura humana i “descriu”, amb el seu pinzell màgic, la tragèdia humana.
Un cop hi va haver una guerra, que en digueren “civil” -on era la civilitat?-, que era una manera de batejar un furiós cop d’Estat contra la democràcia i contra la llei. Els revoltats eren feixistes i s’alimentaven de l’expansió d’aquesta agressiva doctrina que niava en alguns punts d’Europa. El futur del feixisme sempre és la violència. (…)
I hi havia Alcoi. Lluitant, com tants d’altres, contra els revoltats militars i contra tot el que representaven. En Alcoi, des de Jaume I, hem perdut totes les guerres, i tanmateix, aquí estem. Doblegar un alcoià no és més difícil que doblegar qualsevol altra persona, però sempre queda un rastre de burla, en els ulls de les víctimes vençudes, que mai ningú no ha estat capaç d’esborrar. Doncs en aquell Alcoi suecs i noruecs vam muntar un hospital -que avui és l’Escola Industrial- on es van salvar centenars de vides humanes. Per què Alcoi? Perquè hi havia la gent capacitada i un espai idoni, perquè l’aire fa olor de farigola i romaní i perquè va ser la base de l’anarquisme peninsular i de l’orgull de treballar.
Doncs Antoni Miró ara dedica una sèrie de les seves esplendoroses pintures a recordar aquell hospital, aquells ferits de guerra, aquells nòrdics, aquells metges valerosos i aquelles mans inquietes que saben curar i consolar. (…)
És emocionant i bell que aquesta pintura existeixi. Sense concessions. Com a homenatge i com a catalitzador d’un despertar que estava trigant massa a arribar.





 

EL XAVIER ROMEU QUE VAIG CONÈIXER

Aquest és el títol d’un article meu que apareix a la revista LLUITA en el seu darrer número. Amb en Xavier Romeu vaig compartir militància política i inquietuds culturals. Per això em van demanar un retrat del Romeu activista, dins i fora del PSAN.

El matí del dotze de juliol de 1983, ara fa trenta anys, vaig rebre una trucada telefònica que em deixà tot trasbalsat. Acabava d’arribar a la seu el PSAN de la Ronda de Sant Antoni 76 de Barcelona, on exercia de responsable tècnic a mitja jornada. En aquella trucada em comunicaven la mort, en accident de trànsit als Monjos, prop de Vilafranca del Penedès, del company Xavier Romeu.

De seguida vaig captar-ne la transcendència: no tant sols acabava de traspassar prematurament un membre important del partit, un militant exemplar al servei de la revolució socialista i la independència nacional dels Països Catalans, un home amb fusta de líder, sinó també un intel·lectual de primera fila, un destacat lingüista, un escriptor reconegut i un estimat professor universitari.

A partir d’aquell moment, i durant les hores següents, vaig tenir l’amarga missió de comunicar la trista notícia a la resta de membres dels comitès Executiu i Central del partit.

Em vingué a la memòria la seva presència, tres anys abans, a la porta del Palau de Justícia, així com les seves paraules d’ànim, quan jo acabava de sortir en llibertat arran d’una detenció que vaig patir després de la meva intervenció al míting del Fossar de les Moreres. Aquell dia ell havia de ser a Tarragona, on feia classes, però havia decidit que era més important donar suport a un company detingut. En Xavier Romeu era així. Tot i haver pogut ser, per la seva vàlua intel·lectual, una figura destacada de la cultura catalana establerta, era als antípodes de les estrelles emergents, que anaven renunciant a compromisos polítics més o menys radicals i començaven a exercir d’intel·lectuals orgànics elitistes i bohemis al servei de l’autonomisme.

Com a responsable de la revista LLUITA, quan el partit va decidir encetar-ne la segona època li va donar un estil més periodístic i la va obrir a col·laboracions externes de personatges propers al partit, com ara Manuel de Pedrolo, Josep Ferrer o Antoni Reig. També fou per iniciativa seva que un jove Quim Monzó n’esdevingués el dissenyador.

Al pis del carrer de Joaquim Costa, que compartia a Barcelona amb la companya Remei Oliver, aleshores militant i poetessa, desapareguda també fa pocs anys, recordo que en Xavier hi tenia la col·lecció sencera de la revista Canigó, que dirigia Isabel-Clara Simó, i on ell havia col·laborat sovint amb articles compromesos signats amb el seu nom i, també, anteriorment, amb el de Trencavel, un col·lectiu crític amb la cultura burgesa que formaven el mateix Xavier, Guillen Jordi Graells, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Oriol Pi de Cabanyes, Joan Rendé i Pep Albanell.

Pel que fa a la seva faceta literària, que en Xavier mai no va voler separar del seu compromís polític, recordo també amb especial emoció haver estat present en dues representacions clandestines de l’obra de teatre  Preguntes i respostes sobre la vida i mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. Aquesta obra, escrita per Maria Aurèlia Capmany amb la col·laboració de Xavier Romeu, va ser feta amb motiu del 50è aniversari de l’assassinat de Layret el 1920. La dirigia Josep Anton Codina i entre els actors que la representaven, i que arriscaven molt, hi havia Feliu Formosa, Jaume Melendres, Jordi Teixidor i Joan Rendé.

Aleshores jo era a punt d’incorporar-me al partit de la mà de Jordi Moners i encara no coneixia en Xavier, que va entrar a militar uns anys després.

Eren temps durs d’estat d’excepció, vagues i manifestacions. Vaig assistir a l’estrena de l’obra al teatre parroquial de Sant Medir, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, la nit del 7 de desembre del 1970. La sala era plena a vessar, unes cinc-centes persones. Feia una nit de llamps i trons i tots els assistents esperàvem, en qualsevol moment, l’arribada de la policia. Però no es van presentar; o no se n’havien assabentat, cosa rara, o tenien feina a perseguir obrers i estudiants més que no pas actors.

Posteriorment vaig assistir també a una altra d’aquestes representacions clandestines, a la parròquia de Ciutat Meridiana, un barri de la perifèria barcelonina. La gent estava avisada amb antel·lació i en acabar la missa tothom es va quedar. En pocs moments van desmuntar l’altar, que fou substituït per una taula i set cadires, tota l’escenografia de l’obra. Sortiren els actors i, en un silenci expectant, va tenir lloc la representació. Era emocionant veure aquells espectadors, la majoria immigrants espanyols curtits en contínues lluites obreres, amb els ulls humitejats mentre contemplaven aquella obra en català, d’autoria independentista i representada per un grup de joves independentistes.

Xavier Romeu havia estudiat a Praga entre els anys 1968 i 1970, i hi va ser testimoni directe de la revolta antisoviètica coneguda com a Primavera de Praga, l’any 1968. Aquest fet el deixà molt marcat, però alhora l’afermà en el seu socialisme internacionalista. El seu compromís amb la lluita d’alliberament nacional el portà a ser el primer presentador de l’acte del Fossar de les Moreres, que l’independentisme organitza l’Onze de setembre de cada any. L’any 1980 va ser un dels impulsors del Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.

Reprodueixo aquí les paraules de Jordi Moners, al LLUITA número 102, d’agost de 1983, poc després de la mort d’en Xavier:

“La seva entrada al PSAN, ara fa uns cinc anys i mig, fou sense vedettismes ni reivindicacions de primogenitures, per la porta modesta que tant li agradava freqüentar, la porta de la identitat d’idees, l’esperit revolucionari i les ganes de treballar. Contava que no entrà al PSAN fins que la ventada de la reforma postfranquista no hagué provocat que el sector de militants amb vel·leïtats parlamentaristes-reformistes se separés del partit. Volia les coses clares, i aquest tarannà el demostrà repetidament en la seva actitud enfront de les opcions reformistes i revisionistes que aquests darrers anys han sorgit, tant dins com fora del partit”.

Alguns anys abans, el mes de setembre del 1979, Xavier Romeu escribia al LLUITA número 80 en aquests termes, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, aleshores recentment aprovat:

“Enfront d’aquest Estatut que ens nega fins les engrunes d’una sobirania nacional i popular, que no té en compte la realitat nacional dels Països Catalans, i que manté l’eina més vàlida per al centralisme, que és la província, no ens queda cap més alternativa que proclamar el nostre rebuig a tota aquesta farsa i continuar la nostra lluita per la plenitud d’aquestes competències que ara se’ns neguen o es manipulen descaradament. Només així encetarem el camí que ens ha de dur a la plenitud de les nostres llibertats, la nacional i la de la classe treballadora.”

I un mes abans de l’accident que li causà la mort, sota el títol “El ‘canvio’ ataca de nou”, en Xavier publicava el seu darrer article a la revista LLUITA número 101, fent referència a l’estat espanyol governat des de feia poc pel PSOE:

“Cal que anem abandonant la idea que hi ha ‘dretes’ i ‘esquerres’ des del seu punt de vista, i cal que ens acostumem a mirar-ho des del nostre punt de vista: de nació colonitzada. Hem de comprendre que aquestes ‘dretes’ o ‘esquerres’ són metròpoli (…) En aquest context, no és estrany i no ens ha d’estranyar la llarga preparació de la victòria del PSOE, com a recanvi de l’exhaurida UCD, el 28 d’octubre de 1982, ni la victòria del PSOE a les municipals i autonòmiques de 1983; és a dir, la victòria d’Espanya. I de les seves institucions, és clar, ‘centrals’ o ‘autonòmiques’; és a dir, imperialistes o neocolonials.

La resposta a cada pretès ‘cambio’, la resposta a cada increment de l’activitat opressora, ha de continuar sent la mateixa: l’enfrontament del poble treballador català a l’estat capitalista espanyol i al seu imperialisme. Amb totes les forces i amb totes les armes.”

Amb la desaparició d’en Xavier Romeu, el PSAN i l’independentisme revolucionari en general van perdre el que anava camí de ser un líder carismàtic. Una pèrdua insubstituïble.

Salvador Balcells, escriptor

I ARA QUÈ?

Els resultats electorals d’ahir, per a la gent que vàrem votar per Solidaritat Catalana per la Independència, són un bon daltabaix. Però també un motiu de reflexió. Perquè com molt bé diu Vilaweb, el país ha parlat, ho ha fet decantant-se cap a l’esquerra i configurant una majoria independentista sòlida. I això és el què importa.
En el cas de Solidaritat, penso que no es va valorar prou el pes que va tenir l’efecte Laporta en el resultat de fa dos anys. 
En aquell moment, molta gent va veure aquest personatge com una mena de messies (de nou Macià) que ens havia de portar a la independència. 
I la bona tasca que ha fet en López Tena no ha estat suficient per fer oblidar el trauma del trencament posterior. 
Un altre exemple dels desastres que poden provocar els messianismes. 
Per cert, CiU també n’hauria d’aprendre la lliçó.
Si ha de sorgir un líder carismàtic, que per ara no es veu, benvingut sigui. Però, per favor, res de conductors il·luminats cap a la terra promesa!
Crec que la bona gent de Solidaritat, deslliurada de les obligacions parlamentàries, hauria de dedicar els seus esforços i la seva evident empenta patriòtica a una tasca ara més necessària que mai: contribuir a reforçar el vessant cívic i popular del moviment cap a la independència: l’Assemblea Nacional Catalana.

REPÚBLICA I NO MONARQUIA

No crec que tots els espanyols siguin tan estúpids com els que estem sentint aquests dies dient bajanades i apelant a la por sobre la viabilitat de la Catalunya independent. Segur que n’hi ha que ja estan preparant propostes noves i imaginatives per a després del 25N, propostes que vagin més enllà de les rucades que s’han dit fins ara. 
Una d’aquestes propostes pot ser la de proposar la derogació el Decret de Nova Planta.
Abans de la Guerra de Successió i del Decret esmentat, Catalunya i la resta de territoris de l’anomenada Corona d’Aragó teníem totes les estructures d’estats independents. Només compartíem amb la Corona de Castella, des del Compromís de Casp, la figura del rei.
Probablement, la majoria de catalans haurien acceptat encantats aquesta proposta fa només uns quants mesos. Però ara es queda curta. Després dels escàndols recents i del darrer pronunciament de la Casa Reial, ho tenim clar: la futura Catalunya inependent ha de ser una república.

Desè aniversari de la mort de Manel Tarín

Demà, dotze d’octubre, farà una dècada que ens deixà, als 64 anys, el company Manel Tarín i Romans. Havia nascut a la ciutat de València, provenia del món de les falles i fou un treballador infatigable i un activista ferm i constant en favor de la llengua i la cultura catalanes, pròpies dels valencians. Amb la seva companya, Carme Ruiz, organitzà durant molts anys activitats i concursos literaris que posaven els infants en contacte amb la lletra escrita. Va ser l’impulsor i president de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià. El seu compromís polític el portà a militar al PSAN.

Abans de morir, deixà per escrit com volia que fos el seu comiat.

Així és com m’agradaria que us acomiadeu de mi:

Durant el temps d’exposició del cos present, com que sabeu que no crec en l’altra vida celestial, no vull misses, ni resos, ni creus, ni quadres de sants, ni hòsties. El que sí que seria convenient és posar una estelada damunt del taüt.

Quan s’acabe el temps d’exposició, i si en teniu ganes i voleu i podeu, féu uns parlaments. Després dels parlaments, i també si podeu i voleu, toqueu eixa composició que varen fer els Dimonis de Benimaclet juntant la Balanguera, la Moixeranga i els Segadors, seguida del Cant dels Ocells, la Internacional, el Tio Canya i totes les que pugueu i vos vinga de grat.

Si és possible, eviteu les llàgrimes i pronunciar paraules que hi condueixen. Cal que conteu acudits o vivències agradables de les vostres vides. Seria important que semblara més una festa que un dol. Si és al migdia, un foteu un bon àpat, en el meu record, i si és a la vesprada, també.

No faré un llistat dels amics perquè en sou molts i seria penós deixar-me’n algun sense anomenar.

            Salut companya!

            Salut filles!

            Salut, gendre, néta i nét!

            Salut germans, ties, cosins i nebots!

            Salut companys i companyes, amics i amigues!

VISCA LA TERRA!

CAP DE SETMANA DE MARXA CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Aquest passat cap de setmana ha estat per a mi especialment emocionant. El dissabte vaig poder assistir al final de la Marxa de la Llibertat. Es tractava d’un acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana de la Conca de Barberà, en el marc de la Marxa cap a la Independència, consistent en anar caminant des de Montblanc fins al monestir de Poblet, passant pel meu poble, l’Espluga de Francolí. Així s’acabava, simbòlicament la Marxa que l’any 1976 va prohibir el govern espanyol. Fórem més de mil persones les que férem la caminada.


La Marxa sortint de l’Espluga, amb els bastoners al davant 


La Marxa arribant a Poblet

I el diumenge vaig participar i parlar a l’acte final de la Marxa pel riu Llobregat, també en el marc de la Marxa cap a la Independència, aquest cop organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana del Baix Llobregat. La meva intervenció feia referència a la Marxa del Llobregat de 1978. L’acte tingué lloc al centre d’informació del Parc Agrari del Delta del Llobregat. Aquí érem unes cinc-centes persones, procedents de diverses poblacions de la comarca.


Un moment de la meva intervenció

Tot plegat com a actes previs a la històrica Diada del proper Onze de setembre.

RESCAT GRATUÏT (PROPOSTA A EUROPA)

Amics europeus,
Catalunya ha demostrat a bastament la seva vocació europea. Encara ho hauria demostrat més si no es trobés, des de fa tres segles, sota les urpes d’un monstre anomenat Espanya, un estrany híbrid barreja d’au de rapinya, sangonera i escorpí.
Tant de temps en aquestes condicions afebleix qualsevol resistència. La Nació Catalana, tanmateix, ha resistit, però sense ajut exterior és molt difícil que ens puguem deslliurar d’aquestes urpes, malgrat ja no ser el què eren.
La proposta que us fem, i també el prec, és que ens rescateu d’aquesta presó. O més ben dit, que ens ajudeu a fugir-ne, perquè nosaltres, des de dins, ja fa temps que estem fen forat i desgastant les potes del monstre.
Per a vosaltres, europeus, aquest rescat no us costaria ni cinc, us ho podem ben garantir. L’economia catalana, sense el llast d’Espanya, és prou dinàmica per no necessitar cap ajut extern.
I en fraccionar i fer més petit això que avui anomeneu Espanya, també ho tindrieu més fàcil per fer-hi una intervenció en tota regla, com les de Gràcia o Portugal, sense posar en risc l’estabilitat de l’euro.
També als espanyols els aniria bé ser intervinguts i controlats. Potser aprendrien a deixar de viure de renda (catalana) i a treballar com es fa a Europa.
Si, a més dels Països Catalans, també rescateu Euskadi de les mateixes urpes, encara ho tindrieu més fàcil per intervenir. Però això, si de cas, ja us ho demanaran ells. Perquè podria ser que ja els estigués bé la situació actual.
Salutacions europeistes.
                                                                     
                                                          
 

…. PER LA INDEPENDÈNCIA

En la perspectiva del 2014 o 2015, en què Catalunya hauria de proclamar la independència, hi ha molta feina per fer i cal que tots i totes estiguem amatens ja des d‘ara.
És necessari anar creant les estructures que facin possible l’esperada proclamació de l’Estat català i, en aquest sentit, tot seguint la crida de l’Assemblea Nacional Catalana i a semblança de la recent constituïda plataforma Municipis per la Independència o d‘altres de ja existents de caràcter territorial (Osona per la Independència, Sant Cugat per la Independència, …) i sectorial (Economistes per la Independència, Joves per la Independència, …), cal que tota mena de col·lectius tinguin també el seu …per la Independència (Escriptors, Metges, Pagesos, Advocats, Cuiners, Periodistes, Funcionaris, Taxistes, Botiguers, Arquitectes, Aturats, Mecànics, Enginyers, Paletes, Mestres, Dones, Policies, Estudiants, Transexuals, Actors i Actrius, Informàtics, Jubilats, etc. etc. etc.). 
D’aquesta manera, bona part del poble català restarà compromès amb el projecte independentista i aquest no quedarà només en mans del polítics. D’altra banda, i tenint en compte que molta gent respon especialment als estímuls audiovisuals, cal incrementar els treballs en aquest àmbit, tot seguint l’exemple de documentals com ara Catalunya-Espanya, d’Isona Passola i Adéu, Espanya, de Dolors Genovès. I no només de cara a la nostra gent, sinó també pensant en un públic internacional. Hauran de servir perquè tothom (catalans i no catalans) prengui consciència dels motius per a la separació, així com de les vies per a dur-la a terme.
En aquest mateix sentit, a finals de novembre es posà en marxa, des de Berga, el web Dóna la cara per la Independència, a través del domini: www.donalacara.com  L’objectiu és igualment de fer força per a avançar en l’assoliment d’un estat propi. I la manera de fer-ho, en aquest cas, és molt fàcil: només cal que hi poseu la foto, el nom i la localitat. Ja n’hi ha més de deu mil que ho han fet.