SALVADOR BALCELLS

CARRERS I CASES A JAPÓ

A diferència del que estem acostumats als nostres pobles i ciutats, els carrers de Japó no tenen nom ni número. Davant d’aquesta constatació, el primer que hom es pregunta és com s’ho fan els japonesos per trobar una casa, per exemple en una conurbació tant gran com la ciutat de Tòquio, amb més de 13 milions d’habitants i 23 districtes, cada un d’ells format per nombrosos barris.

Però resulta que un cop conegut, el sistema no pot ser més fàcil d’entendre: A cada barri, es numeren els blocs o illes de cases. A cada cantonada, un rètol indica el districte, el barri i el corresponent número d’illa. I cada casa té un doble número, el de l’illa i el de la casa.

En aquesta fotografia el número 38 és el bloc o illa de cases, Ogikubo és el barri i Suginami-ku és el districte.

En aquesta segona fotografia, 38 és el bloc o illa de cases i 4 és el número d’una de les cases corresponent a aquesta illa. Una illa o quadrícula de cases dóna a quatre carrers, i els números de les cases van resseguint aquesta quadrícula en el sentit de les agulles del rellotge, fins que el darrer ( per exemple el 20), comunica amb el primer.

Parlant de districtes, s’hi poden trobar pels carrers, cada cinquanta metres aproximadament, extintors públics per ser usats de forma immediata per la població en cas d’incendi. Això malgrat que el servei de bombers és molt ràpid i efectiu. Els extintors de carrer també estan numerats i distribuïts per zones.

Aquest és l’extintor de carrer número 122 de la zona 41 del districte de Suginami. Malgrat la seva facilitat d’accés, la gent els respecta escrupolosament i seria extraordinari que algun desaparegués.

Aquest passat cap de setmana ha tingut lloc la festa local (matsuri) de Zempukuji, un barri de Tòquio pertanyent a la prefectura de Suginami. Com acostuma a passar a Japó, aquestes festes es fan a l’entorn d’un temple, en aquest cas el santuari xintoista d’Igusa Hachiman, que la patrocinava. Tal com va passar el cap de setmana anterior al barri veí de Kamiogi, els accessos als temples es converteixen en una fira, amb tot de paradetes, la majoria de menges de tota mena. Resulta sorprenent l’obsessió dels japonesos pel menjar. Les televisions hi dediquen bona part de la seva programació en hores de màxima audiència.
Els matsuri són una barreja de tradició i modernitat, amb protagonisme destacat dels tambors Taiko, usats des de fa més de 2000 anys i adoptats tant per budistes com per xintoistes per a les seves cerimònies religioses. També s’hi poden exhibir exposicions diverses, com ara de bonsais i d’ikebanes. I també exhibicions d’arts marcials japoneses.
En petits temples improvisats que es poden trobar en qualsevol local, es fan també matsuris particulars, amb els seus tambors i, fins i tot, processons que passegen les icones sagrades, com ara la de la deessa local (kami), en altars portàtils en mig del trànsit intens.

Les següents imatges i enllaços reflecteixen el que hem viscut:

Fins el 1869 la capital de Japó era la ciutat de Kioto. Però aquell any l’emperador va traslladar la seva residència al castell d’Edo, una ciutat situada al centre-est de l’illa principal de l’arxipèlag japonès. A partir d’aleshores, Edo va passar a ser anomenada Tokyo, que vol dir, literalment, ‘capital de l’est’. Quasi cent-cinquanta anys després, superats el gran terratrèmol de 1923 i els bombardejos americans de 1942 a 1945, la metròpolis de Tòquio ha esdevingut l’aglomeració urbana més gran del món.
Un espectacular museu ubicat al barri de Riogoku explica l’evolució d’Edo-Tòquio al llarg de la història. I a l’oest de l’àrea metropolitana, a l’interior del parc Koganei, un altre museu a l’aire lliure complementa l’anterior amb tot un seguit d’edificis històrics que permeten seguir l’evolució de l’arquitectura del lloc en el decurs del temps.

Visitar els nombrosos parcs i jardins de Tòquio pot ser una activitat que no s’acabi mai, de tants que n’hi ha i de com varien al llarg de l’any, especialment a la primavera i la tardor. Els més coneguts, per cèntrics, són els de Ueno, Yoyogi, Shinjuku Gyouen, Kitanomaru i els Jardins Imperials. Però n’hi ha mots més, alguns de gran extensió, repartits pels barris d’una ciutat que supera els 13 milions d’habitants (l’àrea metropolitana, coneguda com Grand Tokio, en té 33,5 milions i és la més gran del món). Aquí presento algunes fotografies d’un dels parcs més bonic i oblidat, el parc Inokashira, que es troba a Kichijoji, a l’est de la ciutat, un barri amb encant comunicat amb el centre de la ciutat per la línia de ferrocarril Chuo Line. Es tracta d’un parc que disposa d’un gran llac amb barques per passejar, una zona tancada de reserva d’aus, parc zoològic i, per tot arreu, una zones boscoses tant extenses que al visitant li és fàcil oblidar que es troba a l’interior de la ciutat.

Els camins i senders proliferen arreu

La muntanya Takao (Takaosan) es troba a l’oest de Tòquio, a la vora oriental de la serralada de Kanto. És un lloc molt visitat pels habitants de la capital japonesa, especialment perquè des del cim hi ha una vista excepcional del Fuji, la muntanya emblema de Japó. Però Takao és més que un mirador. També està considerada una muntanya sagrada, amb diversos temples. A mitja alçada hi ha l’antic temple Yakuoin, de mitjans del segle vuitè; i per tot arreu es veuen símbols religiosos d’antigues pràctiques japoneses vinculades al culte a la muntanya, que barregen creences shintoistes i budistes amb altres de més antigues. És habitual trobar-se amb devots ascètics fent pregàries o practicant ritus ancestrals.
El senderisme, molt practicat per japonesos de totes les edats, també té aquí molts atractius. Una xarxa de senders condueixen fins el cim, situat a 599 metres. Nosaltres vam pujar per la via Inariyama, un sender estret i variat, amb diversos trams d’escales. I vam baixar per la pista principal, majoritàriament pavimentada, que passa pels recintes dels temples principals. Per qui no vulgui caminar tant, fins a la meitat de la muntanya hi ha la possibilitat d’agafar telecadires o un funicular aeri.

RÈTOLS. A Japó, especialment a les ciutats, destaquen els rètols que regulen fins els més petits detalls d’allò que es pot fer o que no es pot fer. En alguns altres lliuraments d’aquesta sèrie ja he fet referència a la multitud de rètols que et trobes per tot arreu i que indiquen, per exemple, les poques zones on es pot fumar, els dies que es pot deixar al carrer un determinat tipus d’escombraries, on és perillós jugar perquè hi circulen cotxes, fins i tot petits cartells al terra indicant que no es taponin els forats per on s’escola l’aigua quan plou… Aquí n’esposo uns quants més, tots ells trobats en un dels múltiples parcs de la ciutat de Tòquio.

El parc d’Otaguro es troba al districte de Suginami, prop de l’estació d’Ogikubo de la Chuo Line, una de les línies de ferrocarril que creuen la ciutat de Tòquio.
Es tracta d’una petita i quasi desconeguda joia en mig de la ciutat. Disposa d’una superfície de prop de nou mil metres quadrats i prèviament havia estat un jardí privat.
Passejant pel seu interior, entre el verd fresc dels aurons i dels grans ginko biloba que omplen el parc, en un matí plujós de primavera, un se sent transportat a un ambient calmat, pur i transcendent i li sembla impossible que es trobi en mig d’una gran connurbació on es mouen molts milons de persones.
La mansió japonesa que hi ha a l’interior del parc, de 1933, va ser residència i lloc de treball de Motoo Otaguro (1893-1979) conegut pianista i crític musical. Ara ha estat declarada monument. Al seu interior s’hi exhibeix el piano i el fonògraf preferits del senyor Otaguro. S’hi fan concerts i exposicions de petit format i hi ha un saló on, amb reserva prèvia, es pot gaudir de la cerimònia del te.
A l’abril s’hi fan exposicions de flors i herbes silvestres i es ven te de cirera i dolços japonesos. Algunes nits d’octubre hi ha trobades per observar la lluna, mentre els bambús del parc disposen d’una il·luminació especial. Novembre i desembre són mesos eminentment musicals: A més d’una temporada de concerts, té lloc al parc el festival de música d’Ogikubo.

Un cap de setmana a la prefectura de Chiba ens ha permès conèixer una part de Japó realment esplèndida, d’una bellesa primaveral esclatant, però que no forma part dels recorreguts turístics habituals dels visitants estrangers. Aquesta prefectura, de poc més de cinc mil quilòmetres quadrats i sis milions i quart d’habitants, es troba, en la seva major part, a la muntanyosa península de Boso, situada a l’est de la capital i que limita amb l’oceà Pacífic per la dreta i amb la badia de Tòquio per l’esquerra. Amb l’excepció de la gran zona plana del nord, que inclou l’aeroport de Narita, el més important de Japó, el parc Disney i altres instal·lacions que formen part de la gran àrea metropolitana de Tòquio, així com l’enorme zona industrial de Keiyo, bona part del centre i sud de la prefectura de Chiba és zona protegida, amb dos parcs nacionals i diversos parcs naturals de la prefectura, inscrits en el marc del sistema de parcs de Japó, que s’estén arreu del país. Multitud de petites ciutats, pobles i llogarets esquitxen un territori que a les zones planes es dedica sobre tot al conreu de l’arròs i a les parts muntanyoses proliferen frondosos boscos de diferents espècies. Això ha donat lloc a l’existència de moltes àrees recreatives vinculades amb la natura. Allí la gent en treu profit amb petits negocis com ara els ryokan (allotjaments típics japonesos),  els onsen (cases de bany amb aigües termals),  i la venda directa de productes del camp , principalment, de menjars preparats, la gran especialitat dels japonesos. Un dels principals atractius d’aquesta zona muntanyosa és el petit tren de vapor, de nom Satoyama Torocco, que recorre diversos pobles.

El Showa Kinen Park es troba a Tachikawa, a l’oest de la gran àrea metropolitana de Tòquio, a una hora en tren del centre de la ciutat. Es tracta d’un parc de grans dimensions, creat el 1983, amb onze quilòmetres de carrers exclusius per bicicletes i força més per recórrer a peu. Disposa d’una gran varietat de jardins i boscos temàtics. Les millors èpoques per visitar-lo són la primavera, amb extenses zones de flors i els famosos cirerers florits japonesos, i a la tardor, amb els rics i variats colors de les fulles dels arbres. Hi ha un preciós jardí japonès, sens dubte l’estrella del parc, amb una escola de bonsais on se n’exhibeix una impressionant col·lecció, alguns dels quals tenen entre 200 i 300 anys. Situat al voltant d’un estany, el Jardí Japonès és un bon exemple del paisatgisme tradicional de Japó.

Hi ha també extenses zones esportives, parcs infantils, piscines i, fins i tot, una zona de barbacoes a l’aire lliure amb les brases preparades perquè els visitants hi preparin la carn.

Amb el poc espai disponible que hi ha a Tòquio, sorprenen les dimensions d’aquest parc. L’explicació és que, durant la postguerra, la zona havia estat una gran base aèria americana. Amb una infinitat de llocs per explorar, el Showa Kinen Park requereix d’un dia sencer per gaudir-lo. Per atendre els visitants, el parc compta amb restaurants, cafès, parades de menjar, salons de te, màquines de begudes i nombrosos serveis.

Bonsai de 300 anys

Detall del jardí japonès

Aquests dies té lloc a Tòquio, al parc olímpic de Komazawa, a la gran explanada que hi ha entre l’estadi i el palau d’esports, la Festa del Ramen. Es tracta d’aquesta menja tant popular al Japó, feta amb els llargs fideus del mateix nom i que s’absorbeixen, igual que el semblant udon, fent soroll amb la boca. Desenes de restaurants especialitzats instal·len les seves cuines en paradetes anunciades amb grans banderoles, on es preparen els bols de ramen que la gent adquireix a preus populars.

Vam ser-hi ahir dissabte. I menjarem el nostre ramen amb els tradicionals bastonets, en taules habilitades sota de grans carpes per protegir-nos del sol d’un magnífic i calorós dia de tardor.

Hi ha ramen per a tots els gustos: amb verdures, amb carn, amb ou, amb tofu, picants, gruixuts o de pasta fina… També, en dotzenes d’altres parades s’hi poden trobar tots els complements que hom desitja: begudes, gelats i postres de tota mena, així com tots aquells articles de consum propis d’una fira per on passen cada any desenes de milers de persones. Completa el muntatge un escenari on s’hi fan de manera permanent actuacions musicals i folklòriques.

Com sempre que al Japó hi ha un esdeveniment massiu, la recollida de deixalles és exemplar. Tant, que quan arriba la cloenda no queda cap rastre al terra. Tothom sense excepció ho diposita en els llocs de recollida selectiva.

Explanada

Ja vaig explicar en aquest mateix bloc com tenen organitzada la recollida de la brossa a les ciutats japoneses. Cada dia de la setmana cal deixar al punt de recollida només una categoria de deixalles (orgànica, vidre i llaunes, paper i cartró, plàstics,…). Si algú hi deixa alguna cosa que no correspon aquell dia, els encarregats de recollir-ho no se’n fan càrrec. I el veí responsable de la zona ha de guardar-ho fins el dia que toca. Aquest veí responsable canvia cada setmana i ho és per torn, de manera que et pot tocar un cop cada dos o tres mesos.

Aquesta setmana hem sigut testimonis de dos detalls del funcionament del sistema:

-El dia que tocava la  recollida de l’orgànica vam veure un equip de quatre inspectors uniformats revisant una a una les bosses que havien deixat els veïns en un punt de recollida. Comprovaven que ningú no hi hagués posat res que no fos orgànic. Aquestes comprovacions les fan aleatòriament i en cas de trobar res irregular hi deixen una etiqueta d’advertiment.

-El segon detall l’hem trobat aquest mateix matí (foto): Algú havia posat un esprai gastat barrejat amb les ampolles de plàstic que tocava recollir avui. Els escombriaires l’han deixat i el veí responsable ha escrit una nota adreçada al culpable del delicte. Diu, més o menys, això: “La basura que no es pot cremar s’ha de llançar quinzenalment, els divendres abans de les 7,30. Avui ja han passat”. A la tarda el pot ja no hi era. Se l’haurà endut el culpable o el mateix responsable de la zona, per guardar-lo fins aquí dos divendres.

A principis de maig vam fer unes curtes vacances a la petita illa de Kumejima, situada a l’oest de l’arxipèlag d’Okinawa, al sud del Japó i en ple mar de la Xina. En un post anterior ja vaig publicar un reportatge fotogràfic sobre l’illa, ressaltant especialment alguns dels indrets i detalls més emblemàtics que vam poder visitar.
Però m’havia deixat una altra de les coses que em va sorprendre d’aquesta illa: l’extraordinària proliferació i varietat de flors que es poden trobar per tot arreu. Als parcs i jardins públics, a les cases particulars, a les vores de carrers i carreteres i, naturalment, per camps, prats i muntanyes.
Com que no tinc coneixements florístics i allò que em sedueix és només la seva bellesa, no puc posar els nom de cada flor. En qualsevol cas, aquí en teniu una petita mostra fotogràfica.

Acabem de passar alguns dies a l’illa de Kumejima. Està situada a uns 100 quilòmetres a l’oest de Naha, la capital d’Okinawa, al sud del Japó. Disposa de port i aeroport, cosa que la fa accessible la major part de l’any. Té una superfície de 59 quilòmetres quadrats i uns vuit mil habitants.

Kumejima és famosa per les seves platges de sorra blanca i per unes roques d’origen volcànic que, a causa de la pressió i de l’acció de l’aigua, han adoptat formes planes i hexagonals. L’atracció més famosa de l’illa és la platja d’Hatenohama, una llarga barra de sorra d’uns set quilòmetres, envoltada d’aigua, just a l’est. És una zona protegida i només s’hi pot accedir amb petites embarcacions i en viatges organitzats.

Kumejima és una de les illes exteriors de major grandària de les que formen l’arxipèlag d’Okinawa i té una llarga i interessant història.

Tant per qui simplement busqui relaxar-se com per qui vulgui practicar busseig o esports aquàtics, aquesta illa és un indret ideal. Hi ha diversos hotels a preus assequibles.

A més del turisme, la seva economia se sustenta, sobre tot, en el conreu de la canya de sucre, més resistent que l’arròs als embats del tifons que arriben cada estiu a la zona.

LA NATURA

Els japonesos donen una gran importància a l’harmonia entre l’home i la natura. Aquesta harmonia la mostren en totes les facetes de la seva vida i es pot contemplar especialment en la cura de jardins públics i privats, en l’abundància de parcs i zones verdes a les ciutats, en la gran afecció a les activitats de muntanya, en l’art dels bonsais i, molt especialment, en el seguiment massiu de la florida dels arbres, que mou grans masses de gent amunt i avall del país.
Per a ells, no es tracta de conquerir la natura ni d’adorar-la, sinó de mantenir un equilibri harmònic amb la mateixa.

MENJAR DE PLÀSTIC

El menjar de plàstic és una de les imatges que sobta més als que visiten Japó per primer cop. Els aparadors de bars i restaurants estan plens de cridaneres rèpliques de plàstic dels plats que es poden trobar a la carta del local. Aquest menjar de plàstic és increïblement realista i sovint fins i tot es pot dubtar de si es tracta de menjar de veritat.

El restaurant envia una mostra del plat i la fàbrica fa motlles de silicona del conjunt o dels diferents ingredients, segons el cas. Posteriorment els utilitza per fabricar les reproduccions en plàstic. S’utilitzen tot tipus de pintures per donar el color exacte als ingredients.

El menjar de plàstic és un gran invent del japonesos. Ajuda els estrangers a l’hora de triar el menjar als bars i restaurants del país.

La primera empresa que es va dedicar a fer models d’aliments és de l’any 1932. Antigament es feien amb cera i ara els motlles dels plats són de silicona. Es pren el motlle i s’hi tira plàstic líquid. Els nous materials i tècniques fan que els models siguin d’allò més convincents.