CARENANT PEL MONTSEC D’ARES – COLLA D’AMICS GR
Amb un mes de retard, aquí teniu un reportatge fotogràfic de la sortida del grup de corresponent a març.
Amb un mes de retard, aquí teniu un reportatge fotogràfic de la sortida del grup de corresponent a març.
És encoratjador llegir crítiques com la que de la meva novel·la ELS CRIMS DEL CONVENT ha fet avui Joan A. Domènech en el seu bloc ANAR LLEGINT… Coses així et donen ànims per seguir escrivint.
“Com sempre, darrere de cada llibre hi ha una petita història (o gran). Aquest cop he aconseguit que l’amic Eduard Boada em deixés el seu exemplar Els crims del convent de Salvador Balcells i així poder assolir la xifra de 13 Assassins del Camp. Estic a dos autors de completar l’elenc literari del recull de novel·la negra de la Margarida Aritzeta…
Pel que fa a aquest llibre, les sensacions han estat realment positives. El millor de tot trobo que és el marc espai-temporal: la vila d’Alcover durant els dies de Nadal i Cap d’Any de 1869-70. Només per això cal posar-se d’immediat el xip de la novel·la històrica, de manera que necessites entendre on ets i què passava per casa nostra en aquells temps.
Per altra banda, un parell de crims. Ep, ara cal sumar els ingredients de la novel·la negra que facin la història atractiva… Per tant, un exercici complicat que el bo d’en Salvador Balcells executa amb molta destresa. De fet he estat buscant imatges de Tarragona, Reus i Alcover d’aquella època per tal de sumar realitat a la meva humil imaginació.
L’aparició d’un cadàver revoluciona els ciutadans d’Alcover. Sense suport policial, ni recursos, l’alcalde encomana la investigació del cas al sereno i a l’agutzil del poble. Poc es pensava el major de la vila que sota l’aparent innocència de l’agutzil es troba un noi carregat de dots i capacitats intel·lectuals. L’entrellat es va descobrint i tot sembla apuntar que certes forces benestants del poble estan implicades en l’escabrós afer. Es posa de manifest un cop més les corrupteles de la classe dirigent i el peculiar paper que l’església ha anat realitzant durant els segles.
L’autor ha confeccionat una novel·la absolutament fantàstica i necessària pels qui ens agrada la novel·la històrica, detectivesca i …local! Tot sumat ens regala una magnífica novel·la molt recomanable i que m’ha donat a conèixer en Salvador Balcells. Molt content, de nou!”
La sortida d’aquest mes de la Colla ens a portat a un indret que malgrat ser molt freqüentat pels excursionistes sembla deixat de la mà de Déu. Ni un rètol informatiu ni un senyal indicador en els nombrosos camins, senders i corriols que pugen i baixen per les muntanyes que envolten La Juncosa. Ni pels camins ni al mateix poble.
L’objectiu de la caminada era de pujar fins el cim del Puig de la Cova per tal de poder contemplar el magnífic panorama que s’hi divisa. Llàstima que l’horitzó més llunyà estava enterbolit per la boirina, però tot i així les vistes eren magnífiques. Una part de la Colla ha pujat per la via directa de la barrancada que passa per la cova que dona nom al puig. Els altres ho han fet per un camí més llarg i també força costerut. De baixada, hem anat carenant en direcció NE fins l’indret on hem dinat i, alguns, fet la migdiada. Després, un curt trajecte fins els cotxes que havíem deixat al Coll d’Arca, que ens han portat de tornada a La Juncosa.
Com que en aquest poble no hi ha cap establiment obert, hem esmorzat i fet el refrigeri final al bar La Societat, de La Bisbal del Penedès. a pocs quilòmetres de La Juncosa.
Gràcies al nou WhatsApp de la Colla, m’he permès manllevar algunes fotografies d’altres autors per completar el reportatge.
A Tenerife, l’illa més gran de les Canàries, un visitant ocasional pot tenir la impressió que quasi tot gira al voltant del Teide, el volcà adormit situat al seu centre geogràfic. Les cues de gent que hi arriba en cotxes de lloguer per pujar al funicular que els durà prop del cim, les dotzenes d’autocars que hi van plens de turistes cada dia, les espècies botàniques úniques, enmig de paisatges lunars… També hi ha nombrosos jaciments arqueològics guanches, sense senyalitzar per evitar expolis. Els guanches eren els oriünds de les Canàries, fins quedar anorreats per l’ocupació espanyola de finals del segle XV.
Però tot això només és una petita part de la realitat: L’actual puixança social i econòmica d’aquesta illa es deu sobre tot al conreu dels plataners i al turisme europeu que cada cop hi fa estades més llargues, fins que molts, jubilats o no, s’hi queden a viure i fins i tot hi creen els seus negocis.
Tot gràcies a una climatologia benigna. Malgrat la proximitat del desert del Sàhara, la part oest de l’illa es veu afavorida pels vents alisis humits procedents de l’Atlàntic, que conformen un paisatge verd que pot semblar pirinenc o centre-europeu. La part est, seca i desèrtica, ha experimentat un gran creixement del turisme de sol i platja que ha fet sortir de la misèria els seus petits pobles de pescadors, alguns d’ells, avui, autèntiques conurbacions. Allí la temporada turística dura pràcticament tot l’any.
Un darrer comentari sobre aviació. A principis dels anys vuitanta hi va haver a l’aeroport de Los Rodeos, al nord de l’illa, un dels accidents més greus de la història, amb centenars de morts. Trobareu la informació aquí: https://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_aeri_de_Tenerife
Després d’això l’aeroport va canviar de nom. Ara es diu Tenerife Norte (o també La Laguna, per la ciutat propera d’aquest nom). Es destina només a vols estatals. Al sud de l’illa n’han fet un altre per als vols internacionals.
Amb núvols però sense pluja (només quatre gotes) va transcorrer l’excursió d’aquest diumenge, amb una trentena de participants. Vam sortir de Torrelles per la zona dels abeuradors cap a la serra de Rastrells, sempre pujant, fins arribar el cim del Clapí Vell. Des d’allí vam seguir una ruta circular que ens va portar fins el turó de Revell, el coll de la Creu de Sapera i el turó de Peralta, per continuar en forta baixada fins el riu Foix, on vam trobar-nos amb la sorpresa que era difícil de creuar sense descalçar-nos, cosa que va haver de fer la majoria de membres de la Colla. Només uns pocs agosarats van passar per sobre d’unes pedres relliscoses i inestables. Abans de tornar al poble vàrem poder gaudir de l’indret més bonic de l’excursió, el salt i la font de les Dous. La jornada es va completar amb un dinar a La Fassina. Bones festes!
Poques vegades com ahir la Colla ha fet una sortida amb la certesa que serà passada per aigua. I tot i així erem una vintena llarga de caminaires. Mentre esmorzavem a Sant Celoni va començar la pluja, però poc després va tenir la gentilesa de respectar la primera meitat de l’excursió, que transcorria enmig d’uns meravellosos paisatges de tardor.
Poc abans d’arribar a Sant Esteve d’Olzinelles va tornar l’aigua i ja ens va acompanyar fins quasi el final del recorregut circular, amb sortida i arribada a la masia de Can Draper.
Amb un ambient tant humit havien de proliferar els bolets. I efectivament n’hi havia a dojo. Com també van proliferar les remullades accidentals a l’hora de travessar rieres. En resum, una ruta ben entretinguda per camins formosos, que ens va deixar ganes de tornar-hi amb millor temps.
Algunes de les fotografies són cedides per Marta Goula, organitzadora de l’excursió.
Per aquests mateixos dies de fa 40 anys tenia lloc la Marxa del Llobregat, una mobilització ecologista i popular a tot el llarg de la conca del Llobregat, que reclamava que el riu deixés de ser una claveguera a cel obert.
El diari Regió7 d’avui 2 de setembre en publica un extens reportatge al seu dominical La Revista. És obra de l’excel·lent periodista Salvador Redó, que aleshores era molt jove i també va participar a la Marxa.
Aquí ho teniu en PDF:
Portada Pàgina 1 Pàgina 2 Pàgina 3 Pàgina 4 Entrevista a S.Balcells
La darrera excursió de la temporada 2017/2018 ha portat la Colla fins aquesta bonica població del Berguedà. Sortint de Sant Jaume de Frontanyà hem recorregut una part de la ruta circular del Gorgs, per acabar la caminada al càmping Saiol. Uns dotze quilòmetres que han donat per a moltes coses. Des de petites pèrdues fins a remullades de peus inesperades i banys reparadors, tot envoltat d’un ambient de converses animades i bon humor. Ara arriba la pausa estiuenca i al setembre tocarà preparar la propera temporada.
La sortida del mes de maig de la Colla prometia ser un recorregut espectacular al voltant d’una de les muntanyes més boniques i emblemàtiques del nostre país. Amb sortida de Gòsol, teníem previst envoltar el Pedraforca pel vessant nord finalitzant el recorregut a Saldes, després de passar pel refugi Lluís Estasen. Dissortadament, la pluja ho va impedir i només vam poder fer una part del camí previst inicialment.
Sortint de Gòsol vam agafar el GR-107, que s’enfila fins el Collell, el punt més alt de la caminada prevista, després de passar per la Font Terrers, un indret d’aigua fresca i bona. Al Collell va començar la pluja i, amb bon criteri, l’organització havia decidit refer el camí fins a Gòsol, on probablement hauríem arribat ben xops si no hagués estat per les capelines que, en previsió de l’aigua anunciada, molts duiem a les motxilles.
Una excursió inacabada que ens va deixar amb ganes de tornar-hi.
La caminada d’aquest mes de la Colla ha discorregut quasi en la seva totalitat pel camí de Lletó, entre els pobles d’Artedó (conegut també com Ortedó) i Vilanova de Banat. Només ens hem separat del camí per ascendir fins al mirador de rapinyaires del Turó Galliner. Bona part de l’excursió ens ha permès gaudir d’unes vistes magnífiques, especialment de la serralada del Cadí, encara amb una bona quantitat de neu.
La sortida d’aquest mes ha estat un bonic i variat recorregut circular des del poble de Vallcebre, a l’Alt Berguedà, resseguint una part dels cingles que tanquen l’altiplà, per damunt de la vall del riu Saldes. Es total de l’excursió ha estat d’uns 13 quilòmetres.
Ha estat una caminada interessant i vistosa en un dia que ens ha acompanyat, passant un bon tram del recorregut per damunt de la cinglera, amb vistes espectaculars. La resta del camí ha alternat trams de pista amb altres de corriols. Alguns d’aquests darrers, els més onbrívols, ben coberts de neu dura.
Hem fet el recorregut en sentit contrari a les agulles del rellotge.
La ruta d’aquest mes, circular, ha transcorregut per un dels indrets més solitaris del nord-est de la Conca de Barberà.
Després de la visita obligada al santuari de Sant Magí de Brufaganya, tancat i barrat, on hem fet la foto de grup, ha començat l’excursió al fons de la vall, a les fonts que, segons la llegenda, va fer brollar Sant Magí. Uns enormes roures, algun d’ells ja mort, ens recorden la important roureda que s’hi trobava fa anys. La primera meitat del camí, fins a Viladeperdius (nom ben curiós), passem per costat de camps on tot just comença a albirar-se la verdor dels cereals.
La tornada ha estat més variada, amb tres petits trams per asfalt i alguns camins fangosos que ens han deixat les botes i els baixos dels pantalons ben empastifats.
Hem anat a dinar a Santa Coloma de Queralt, a pocs quilòmetres de distància (cal dir que els seus habitants es consideren més de la Baixa Segarra que no pas de la Conca). Aquesta població té un nucli històric que val la pena de conèixer. I als afores la bonica església de Santa Maria de Bell-lloc, del segle XI i declarada monument nacional.
El diumenge 11 de febrer, la Colla va fer una sortida de les que anomenem Off, aquelles que no formen part del calendari anual. Va ser un recorregut geogràfic, geològic, botànic i històric pel mil·lenari Rec Comtal, sota l’expert guiatge de Miquel Jaumot i Carme Gómez. Construït al segle X, o fins i tot abans, subministrava aigua a la ciutat de Barcelona. Actualment encara sobreviu en els primers trams del seu recorregut.
Iniciàrem la marxa al naixement del Rec, a Montcada i Reixac. Des d’allí vàrem recórrer tot el tram descobert fins el barri de Vallbona, ja a Barcelona, on actualment les seves aigües van a parar al Besòs. Després vàrem seguir el recorregut per la Trinitat Vella fins el cor de Sant Andreu de Palomar, al punt on és previst fer-hi el Centre d’Interpretació del Rec Comtal. Per tota aquesta zona les restes de l’antic Rec sòn soterrades i segueixen així fins la plaça de la Catedral, al cor de la Barcelona vella, on desaiguava al Bogatell. Entre les restes arqueològiques del Born se n’ha posat un tram al descobert. I a la plaça de les Glòries es previst recuperar-ne 400 metres més.
La caminada de novembre de la Colla ha transcorregut per l’Espai d’Interès Natural del volcà de la Crosa. Aquest volcà forma part del camp volcànic català, que es distribueix per la Garrotxa, el Gironès, la Selva i l’Empordà. Amb sortida i arribada a Vilobí d’Onyar, hem passat en primer lloc per les Tosqueres on, des de temps immemorials s’ha aprofitat el basalt i les escòries volcàniques solidificades per la la construció i arranjament de camins. A continuació hem anat fins l’antiga ermita de Sant Llop, una de les construccions més emblemàtiques de la zona, actualment una edificació fantasmagòrica coberta de vegetació i rodejada per un fossat defensiu. Hem passat per l’interior del cràter i hem visitat la petita boca d’una mina de drenatge, abans de pujar cap a les Guilloteres per contemplar tot l’ample cràter des del mirador. De tornada, seguin el curs de l’Alt Onyar, hem dinat en una magnífica planura arbrada, entre la resclosa de Can Borra i l’àrea de lleure. Un pi pinyer monumental ha estat l’últim detall interessant, abans d’arribar al restaurant La Greda, on havíem esmorzat i on hem fet la bevenda final. També hi ha hagut un sentit record per l’Imma, l’amiga de la colla que va morir fa pocs dies.
L’excursió del mes d’octubre, el diumenge 15, va ser una passejada circular sortint d’Aiguafreda. Després d’un bon esmorzar en un bar del poble vam començar a caminar per la riera del Pujol amunt. Camins i senders agradosos, una ermita, algunes masies i bones vistes des dels punts més elevats. El dinar al voltant d’un dolmen espectacular. La tornada va ser tot seguint el GR 2.
En resum, una jornada de relax compartida per una colla d’amics i amigues, per tal de desconnectar durant unes hores de l’actualitat política i captar bones vibracions de cara als dies tant intensos que ens esperaven.
Heus aquí un petit reportatge fotogràfic: