20 de març de 2011
0 comentaris

E·S·P·E·C·T·A·C·U·L·A·R

Espaldamaceta no compta amb la popularitat d’altres artistes que ja han passat per La Sargantana però sí que és d’aquells músics que marquen un abans i un després. I perquè marquen l’hem tornat a tenir entre nosaltres.

Pocs músics tenen la veu i el control de la veu d’Espaldamaceta, un cantautor que acompanyat d’una guitarra espanyola ens remou l’estómac fent-nos aflorar les emocions més viscerals i crues. José Juan González canta amb els ulls tancats i d’en tant en tant els obre per mirar al públic que l’escolta i el mira fixament. El mira perquè és meravellós com amb tan poc es pot transmetre tant, el mira perquè de la seva guitarra en surt la tradició més pura i la contemporaneïtat, el mira perquè no es pot deixar passar cap mot. Però, alhora, Espaldamaceta és capaç de comptar amb la complicitat del públic per fer-nos ambientar en una selva tropical o transformar-lo en un cor improvisat. I entre cançó i cançó ens mostra l’altra cara d’Espaldamaceta, la de José Juan González.

Confessa que ell es guanya la vida amb una altra cosa (mestre de primària) que ell canta perquè li agrada. Quan acaba el concert es queda a sopar i parla del gran moment de la música en català i canta les excel·lències del darrer disc de Manel, de Mishima, dels companys de Bankrobber i de la nostra cuina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!