Carreró de les comèdies

La filla d’en Rovira i Virgili, na Teresa, ens contava a Catalunya Ràdio com no ha pogut recuperar la fotracada de llibres que la policia s’emportà de sa casa just deprés d’haver de fofar, llur família, a l’exili de Montpeller. És sens dubte lamentable tot el que perdérem sota la bota feixista i no podrem recuperar-hi mai per la renúncia vergonyant d’uns polítics claudicats, venuts a l’ambició de poder. Quan era l’hora de demanar-hi comptes, la transició, tot fou baratat per un preu irrisori, la miserable possibilitat de manegar els afers d’Estat sense retre compte a ningú. Aquesta partitocràcia parida al caliu d’un franquisme decrèpit ens ha menat pel recte camí al desficaci total.

De cap altra manera podríem entendre, no ja la malvestat econòmica que tot ho assola, sinó les declaracions d’un president del Govern Espanyol que impiu, ens declara justa una reforma laboral que comportarà més misèria per als treballadors. Què té de justa la desocupació que augmentarà? , què de justa la reducció salarial, quan els preus s’han lliurat a una cursa sense aturador? No, no és just contemplar els impàvids corruptes passejar-se pels tribunals controlats per ells mateixos, mentre la ciutadania indefensa, esporuguida comporta agressions sense límits. 

On s’ha vist en cap país civilitzat que un vulgar i tosc responsable policial qualifique d’enemics als estudiants contestaris? Hi haurà cap consequencia? podem estar segurs que no, i és aquest el mal que ens afecta, no ens podem defensar contra tota la colla de malfactors que ens governa. Són un oligarquia que ho tenen tot nugat i ben nugat com a dignes hereus d’en Franco que són.

Els excessos verbals d’un estudiant escanyat són comprensibles però, i els d’un senyoret de la guerra? ho són? No, no ho han estat mai en països civilitzats. Hi ha un còdig deontològic que s’ha de respectar i si potser algun descarat hi falta en aquest còdig, hauria de respondre davant de comissió disciplinaria. Per sort la nostra joventut no s’ha criat a base de colps i humiliacions i compren perfectament el significat que comporta un funcionari públic apuntant-t’hi amb un fusell. Llur resposta entre el dramatisme sagnant i la lògica civil, tinguè un sentit ben deixondit “No som cèrvols que som estudiants” 

No bufen bons vents per a la privacitat comercial en el marc del mercadeig del llogaret global, les empreses podran comercialitzar des d’ara mateix, les nostres dades personals sense demanar-hi permís. Així és com acaba la històrica batalla entre l’Agencia Espanyola de Protecció de Dades i les empreses de comerç electrònic i de crèdit. Com sempre en aquest miserable Estat el qui té les de perdre sempre n’és el més dèbil. El Tribunal Suprem adaptarà així, allò signat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea i que ve a dir “Si cal per satisfer l’interès legítim del curador de dades o per el tercer o potser tercers als qui comuniquen les dades i no prevalguin els drets i llibertats de l’interessat”

Ara ho tenim clar, qui vulga saber què serà de nosaltres haurà d’ofrenar els sacrificis que Moody’s requereix per als mercats financers, això és: Rebaixar el dèficit, alleugerir el deute, flexibilitzar el mercat del treball i abocar més diners públics a bancs i caixes, i així serà que “Verbum Dei” hom ens donarà ocupació quan començe allò tan llunyà de la recuperació econòmica. Fa no res, tothom pensava que els qui tenien que posar diners a l’economia eren les entitats financeres però, ara i gràcies a l’oracle que Moody’s ens presenta, resulta que som nosaltres, la ciutadania, els qui tenim que aportar doblers a bancs i caixes, no siga cosa que arribe la recuperació econòmica i ens agafe sense cacaus per a gaudir del treball. Per tal de treballar, ens diu Moody’s, hem de pagar, quan era ahir encara, que tothom pensava que pagaven per treballar.

I