Carreró de les comèdies

“No acato ni respeto un escándalo supremo” Ens diu el senyor Gaspar i per tant, nosaltres podríem contestar-li, mentider. L’article d’aquest personatge al diari El País, m’ha semblat insultant. Tot i créurem curat d’espant, hi han coses a les quals no m’acabe d’acostumar, el baladronejar gratuït i les falses vergonyes. Diu aquest treballador incansable, respecte a la condemna d’en Garzon, que la sentència posa en evidència la politizació corporativa del poder judicial. Bé, no seré jo qui li ho discutisca però, ni de lluny per les raons que en l’article, ell tracta d’explicar. 

S’hi mostra emprenyat, cantellut i les deixa anar, de l’alçada d’un campanar. La condemna del jutge, ens diu, comporta de nou la condemna de les víctimes en els judicis del franquisme i tot això a la llum de les lleis de la transició fetes servir com a llei del silenci. No m’ho puc creure! Això ens ho diu un diputat d’esquerra unida, coalició hereva del PCE negociador de la llei d’amnistia i aci no ha passat res. Fa l’efecte que el senyor Gaspar no és gens rigurós amb les consequències polítiques dels fets històrics propiciats pels seus i no té suficientment assumides algunes dades que l’incapaciten per a plànyer’s. Ell n’és usufructuari joiós d’aquelles negociacions. Nosaltres innocents pagadors de responsabilitats alienes. Però, anem a pams i analitzem l’article

Aquesta sentència, ens diu, evidencia els tres mals capitals de l’espanyolisme que ell mateix professa. El primer, la soberbia prepotent, el segon, la cobdicia plutocràtica i el tercer, la enveja als èxits del jutge comdemnat. La sentència, apunta, és una aberració del poder esdevinguda afront a l’ética civil i la justícia, i no, no n’estalvia d’improperis. 

Arguments de Dret, en fa servir ben pocs per no dir-ne cap però, opinions demagògiques a cabassos. Una de les més curioses a les que fa referència, el dret de defensa, segons ell, s’hauria de matisar. S’hauria de matisar, diu, per tal de no convertir els  despatxos d’advocats en bastions inexpugnables, i que deixarien als jutges sense gaires possibilitats en la persecució dels delictes de guant blanc. Com a opinió, indica la mena de tarannà, poc magnànim, d’aquest diputat i l’òrbita de gravitació ben allunyada del Dret en la qual circula. Qualsevol persona sensibilitzada en questions jurídiques i més encara un jurista, sap que la defensa és inviolable, ara bé, potser un llicenciat en medicina no ho acabe de veure clar, al cap i a la fi, és allò que pensen tots els totalitaris.

Les raons d’enveja també m’han sorpres d’allò més, no sóc capaç de posar-me en la pell d’un magistrat, pobre ignorant de mi, però, el senyor Llamazares s’hi mulla pel jutge. El considera compromés amb causes populars i no sé quins nobles propòsits més, en definitiva, s’hi mostra convençut que són carn i ungla. El senyor Gaspar és un indocumentat a més d’un lladre dels nostres vots i potser no coneix tot allò publicat sobre el jutge i mai desmentit per ningú. Li haurem de recomanar una mica de lectura i mirant no faci gasto inútil, al mateix cercador de google apartat llibres, pique Garzon: la otra cara. Amb vint minutets de lectura seran suficients per fer-nos hi una idea del personatge al qual defensa amb tanta bravesa.

Potser algun llegidor escadusser s’hagi sorprès pel qualificatiu de lladre de vots al senyor Llamazares, i sí, ho puc repetir, en la certesa de que ningú ho podrà negar. Ni ho podran negar en el cas d’ell, ni de cap altre com ell, encara que d’altre partit, qualsevol partit. El diputat és secretari i coordinador general de Izquierda Unida i per tant, qui diu qui va i qui no va en les llistes de partit. Cap ni un de la llista tindrà dret a opinió fora de la disciplina, cap possibilitat de vot particular, cap possibilitat d’aportar-hi res en lliure debat parlamentari. L’única pena del coordinador general en l’afer Garzon és la de no poder triar ell mateix els membres del Consell General del Poder Judicial. I això companys, és un disbarat, una autèntica aberració funcional perquè nega l’essència d’un sistema de llibertat política, nega la democràcia. La separació de poders, l’executiu, el parlamentari i el judicial. No, no el preocupa gens al diputat, la manca de llibertat política, malda per assolir vots i escalar en el rànquing oligàrquic. 
 
No reclama un poder judicial independent ans tot el contrari, vol polititzar-lo menar-lo pels viaranys més amables al seu còdig moral i això nega la llibertat i afavoreix el totalitarisme.  No té aquest diputat ni cap altre del parlament espanyol la dignitat de reclamar la independència del poder judicial tot possibilitant un pressupost propi una recaptació independent i una promoció corporativa lliure del tutelatge polític. Pensen potser, que si això fos així, i emparats en una Constitució com cal, molts dels parlamentaris actuals hauríen d’estar perseguits i condemnats. Espanya i Europa tota, veuran la misèria de nou, perquè neguen la llibertat tot limitant els recursos possibles, recursos que cal explorar en la recerca de noves alternatives per al canvi de cicle econòmic que tenim damunt.