Ho reconec, jo no se escriure blogs. Bé, hauria d’haver dit jo no sé escriure, no ho he fet mai. Afrontar una pàgina en blanc no em fa gens de por però, em preocupa el ridícul, contar-hi històries no ho veig gens clar. De tots el blogs que s’hi renoven tothora me’n agraden, sens dubte, un bon grapat. Els segueixo, m’instrueixen, em fan passar en definitiva, una bona estona. En diré només un que m’agradava en deliri, el buscava cada dia, l’esperava i el llegia ple de curiositat, llàstima que ho deixà córrer. Si l’aneu a trobar només veureu uns peus de dona amb mitjons a ratlles. Un disgust grandíssim, sembla ser, fou el responsable de l’abandó. Sé però, que el disgustos acaben per superar-se, i espere algun dia, poder tornar-lo a llegir, Registres particulars era anònim. Ha fet desaparèixer tots els apunts deixats, una pena.
Vull deixar dit, negre sobre blanc que no he sentit cap pena per la inhabilitació del jutge Garzon. Una persona que no para de fer-hi apel.lacions morals, que ens manifesta que té la conciència tranquil.la i bla,bla,bla. Jo no m’he fiat mai dels qui han mirat cap a un altre costat quan els han presentat al davant a persones desfetes, trencades pels colps rebuts en duríssims interrogatoris. Estic segur que no pot haver ni el mínim rastre de cap qualitat humana. Per mi en Garzon ha estat un corrupte vanitós, una vedette de la jústicia com el qualificava el senyor Joaquin Navarro Esteban. L’home dels mil i un sumaris començats i poquíssims acabats. Quan havia embolicat bona cosa la troca li encolomava el desgavell al company del costat. No, no se l’ha fet l’extrema dreta de la justícia, com he llegit no sé on, se l’ha carregat la justícia espanyola, singular com poques.
La justícia espanyola no ha acabat de pair un escàndol, i en té encetat un altre i així fins no acabar-s’ho mai. Ara al jutge instructor del cas Palma arena li han obert un expedient, diuen que per haver filtrat el sumari. S’ha de dir perquè ho sap tothom, que no hi ha judici polític ni de cap mena al regne d’espanya, que si té interès periodístic, no s’hagi filtrat. Què ha fet doncs, aquest senyor? Ha imputat a l’esportista Urdangarin! i quin atreviment, ja veuen. Està tan acollonit que ahir quan l’advocat del basc li demanà que no s’hi gravés la declaració de llur client, el bon jutge ho acceptà. Sembla que no vulguin veure’s en un cas com el del molt honorable valencià i el macip Costa. La questió és, ha estat tot solet el Consell General del Poder Judicial o potser han necessitat un espentonet posem per cas de la casa reial? Que cadascú s’ho rumie, però, l’amor de la princesa envers aquest home resta fora de dubte. Qui hagi vist les mirades que li adreça, en tindrà prou per creure-s’ho. Per altra banda qui siga pare coneixerà com n’és de dur oposar-se als desitjos dels fills. De moment res més però, d’aquest cas se’n parlarà i força, temps al temps.
Si estem d’acord en que allò inteligent seria posar els mitjans oportuns per assolir el que desitgem o pretenem. I això mateix resta fora de cap discusió. La construcció d’institucions democràtiques hem de veure-les amb la perspectiva que han estat pensades perquè la societat pugui donar-se aquelles lleis que vulgui donar-se, i triar i deposar els qui s’ofereixen per fer-ho.
La construcció d’institucions oligàrquiques hem d’observar-les de la mateixa perspectiva, es a dir, com artefactes de pensament polític ideats perquè el benefici i el privilegis socials, vagen a parar a aquells que astutament aconsegueixen integrar-se en el sistema ocupant les millors posicions.
En un sistema oligàrquic, per naturalesa, l’astúcia ha d’ésser la qualitat més important. En canvi, la democràcia necessita de la inteligència i la lucidesa per aconseguir les finalitats que l’ambició afirma.
Una persona amb estima del propi valor troba en la democràcia llur estímul, mentre aquella altra impostora sap, que de la seua destresa per amagar-se sota una disfressa qualsevol depenen els guanys, i compren llavors que la institució oligàrquica li ofereix una bona tapadora, d’això mateix parlem quan ho fem d’espanya.