No els havien enviat encara a la sucursal de la CAM per obrir el compte mitjançant el qual, rebrien la setmanada a partir de tal data, i tots els divendres, de mig dia en avant, passaven en grups per l’oficina de la fàbrica per rebre el sobre i signar el rebut.
Ell sempre procurava tenir-la a prop, i aquell dia s’hi posà just darrere d’ella. L’oficina petita amb dues taules velles sense cadires buides els obligava a entrar d’un en un, mentre els companys, del corredor estant, podien sentir tots el comentaris de l’Àngel, un dels fills de l’amo. -“No heu arribat al mínim de producció que s’espera de vosaltres i perdem diners! Us ho descomptaré del jornal” Era la cançoneta de feia més d’un mes, un suplici afegit a les dificultats del treball, penós a més no poder.
Ni a ell ni a cap dels qui treballaven en la contínua Marlaska els interessava una jornada tant llarga, de sis a sis. Aquell plus afegit al jornal que per productivitat podien guanyar en huit hores de jornada, se’n anava en orris després de dinar.
Quatre hores més que deixaven baldat al més valent, per gairebé els mateixos diners que la jornada de dotze. Uns tres-cents kilos de fil, al pic del mig dia, pesats en carretons de fusos ben grans, afegien uns cinquanta duros al jornal base. Aquest plus de productivitat a causa de l’esgotament físic, es perdia en perllongar-hi la jornada quatre hores més, al preu de vint duros per hora.
No, no els interessava el canvi i el descontent era general. Els nervis estaven de punta aquell matí fred de novembre perquè en engegar la màquina, dels cent vint fils nugats i en disposició d’omplir el fus, tant sols en restaven lligats al canó, una dotzena. Rebagliato l’encarregat, en fou testimoni impotent i malgrat haver-hi canviat uns engranatges del sistema motriu de la màquina, res no solucionava.
En Jaume, germà major del noi, treballava aquell matí al jòc de màquines de fer bobines situat darrere de la part de contínua que li pertocava i no havien tingut oportunitat de dir-se res. Tot eren renecs i aturades per la impossibilitat d’aguantar ni un fil, alla on devia. Ni mullant el drap ni eixugant-lo, ni esmerilant motlons ni modificant llur velocitat.
Avançava el matí entre exabruptes i bonegons del monstre de les galetes, car així nomenaven l’amo de veres, el pare d’en Ramon i n’Angel. L’home ja entrat en anys, es delia menjant-hi galetes mentre passejava per tota la fàbrica mirant-s’ho tot amb un cert orgull. I arribà l’hora de visitar l’escrivent que feia els comptes. Xe! fulano, tu has fet tant, açò i allò i no sé què més, deia l’amo mentre l’altre, cap cot, apuntava a la llibreta, i t’hauria de llevar del jornal el que no t’has guanyat.
Pocs eren els que contestaven, els més vells en tot cas, el tio Moixino i el Pasqual de Cetla de més edat, reclamaven consideració tot parlant de tu al senyor Ramon. Xe! Ramonet així no podem treballar, què no ho veieu, el material no s’aguanta i ningú no ha sabut trobar remei a la trencadissa general del genero en passar per màquina. Ho sabeu també com tots nosaltres.
I ella va entrar primer, xicona de mocador al cap, galtes de rosella i un llavis molsuts que gairebé mai gosaven descloure’s. No trigà gens l’elefant panxut i rabiós de l’Angel a fer-la plorar, i a ell, se l’enduien els dimonis de sentir-lo renyar. Serà malparit! com potser capaç, pensava. I a l’eixida creuaren les mirades, els ulls d’ella de vidre aigualit, els d’ell encesos d’ira. Havia decidit no comportar-li ni mig retret. Què s’havia pensat? després d’obligar-los a treballar dotze hores no li consentiria bonegons injustificats.
Arribat el moment li va dir, vostè senyor Àngel és un bocut explotador que no sap respectar els treballadors que l’han fet ric. I com un moll alliberat del pes que el mantè encongit saltà engorilat dient-li, al carrer!, al carrer ara mateix!, ací no volem desvergonyits ni gossos malfaeners com tu.- Bé, em canviarè i me’n vaig ara mateix. Ni pensar-ho! tu no tornes a entrar a la fàbrica! i mirant un altre empleat li diguè, aneu a pel germà que li duga la roba de l’armari aquest pollós mal educat.
Tingueren temps suficient, l’un i l’altre, de dir-se el que un porc no pot sentir, i l’amo soberg arribà a l’amenaça en dir-li, – tu xiquet no treballaras més en el sector, no en cap fàbrica que jo conega, ja m’encarregarè ja, de que acabes agranant carrers, de brossero. El noi enfellonit sense baixar la mirada li contestà, -tindrà vostè l’ocasió, més aviat del que es pensa, de saber que treballe en un millor lloc, que no aquest cau de lladres. I se’n va anar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!