Carreró de les comèdies

Tot i no haver viscut mai de la política, tinc el convenciment d’esser un animal polític perquè així ho he volgut i mantingut de fa anys. També tinc el convenciment de trobar-me entre altres gents que també així ho senten. Les circumstàncies del meu poble, la nació de la qual sóc membre, em feren veure necessària la discretíssima aportació que podia atansar a la causa de llur alliberament. Són molts anys de denúncia i resistència i en bona part en terra de frontera, vull dir, en circumstàncies gens afalagadores com ara mateix continuen sent-ho. Ningú no espera cap regraciament per tals menesters sí però, un bri de consideració, un pensament de coherència. Ningú no dubta a hores d’ara de l’ample abast assolit per la causa de l’alliberament nacional i social del poble català, no és cap enmirallament, tampoc una il.lusió de l’esperit sinó una realitat tangible entre les nostres gents més actives.

Dol i neguiteja però, la precipitació de molts acabats d’arribar aquest combat que de fa tants anys lliurem intrèpits i el seguiment que altres gats vells i escaldats en mil batalles, els hi fan esbojarradament. No sempre són fructífers desencants i frustracions i ens convendria no precipitar-nos; No llenegar-hi pel fangar institucional espanyol que abans i sobre tot, és això mateix, espanyol i només espanyol, per molts apel.latius històrics i càrrega emocional que comporten. 

Tota aquesta lletania ve a compte per la lletra que li he llegit a Vicent Partal en aquest diari “La responsabilitat dels polítics independentistes” on s’hi fan unes asseveracions contundents i de molt poc recorregut, com ara, “Això només es pot fer des del parlament” Entenent-se, és clar, el Parlament de Catalunya. Bé no seré jo qui negue tal possibilitat però, permeteu-me almenys que ho dubte. Els meus dubtes no són cap caprici sinó la constatació fefaent dels resultats arribats en altres parlaments autonòmics i en aquest mateix principatí amb motiu d’un estatut passat vergonyosament per la garlopa i acceptat in extremis per un partit també espanyol i que ha jurat la Constitució del 1977. Prou romanços, les Institucions de l’Estat de la més alta a la més baixa, els partits polítics i sindicats són instruments al servei de llur Constitució espanyola i no poden de cap manera contradir-la. Podran i de fet o fan remugar-hi tan com vulguin però, la legalitat és d’una banda i aquesta n’és la espanyola i no catalana.

Per sort tenim la legalitat internacional i aquesta sí, ens marca un cami que tard o d’hora haurem de recórrer. L’element bàsic és l’auto-organització o pacte nacional on tots els elements civils amb llurs organitzacions s’hi comprometen per la convocatòria de eleccions lliures on tots els nacionals conscients i només ells, tindran dret a vot en la tria dels diputats que tindran l’encàrrec de redactar-hi la nova Constitució Catalana. No hauríem de perdre mai de vista que la sobirania en la Constitució espanyola s’hi recolça en el poble espanyol i això agrade o no, té tot el suport internacional. Direm de passada que després de tants i tants enganys ordits per organitzacions sota capell espanyol, la ciutadania, té tot el dret a pronunciar-se sense la intervenció de ningú més que llur pròpia consciència. Els guanys en llibertats polítiques seran ben visibles de bell començament. No deixem perdre l’oportunitat.