Is’hi encantà una mica tot mirant el teler d’arpillera que tanta gràcia li feia. Era un teler que feia l’efecte d’ésser molt antic, de fusta i corriola de corretges amplíssimes.
Entre desencantat i frisós perquè s’acabava el dia, decidí tornar cap a Pego des d’on podria tornar-se’n a Alcoi, així que pujà de nou a l’autobús decidit a fer el viatge de tornada. Una vegada pagat el bitllet volguè trobar un seient buit cap a la part de darrere i el trobà al costat de dos joves que tenien aspecte de sobrepassar-lo en anys però, tampoc no gaires. De seguida, en sentir-los parlar, coneguè que no eren del país, eren portuguesos, i entre tafaner i encuriosit per tal de passar l’estona, anava parant l’orella pel gust de saber fins on podia entendre-ls. Aquells dos que no havien caigut de la figuereta se’n adonaren de l’interès que despertaven en aquell noi més jove que ells i, a poc a poc, fent-li ara una pregunta i després una altra, averiguaren que si bé no era del mateix poble, si que era de la zona o almenys parlava igual quan s’adreçava a qualsevol veí. Li digueren que els havien parlat de la possibilitat de treballar en la collita de la taronja i que amb aquest propòsit pensaven baixar a Pego. El noi, al seu torn, també els hi diguè que cercava feina, qualsevol feina i que per tant podien fer-se costat uns en altres, provar sort al dia següent i així ho decidiren. Aquella nit freda de novembre la passaren arrecerats a un obra oberta a les afores del poble. Tingueren temps de parlar i de conèixer-s i així sabé el noi que venien d’Angola on havien guerrejat en la guerra d’independència d’aquell país. En parlar d’això en Lluís va notar que baixaven el to i l’ànim, com si volguessen evitar-ho sobre tot en Celso, que tot mirant cap al seu company l’Elias deixava anar uns gestos com de conmisseració.
Quan eren ben tocades les sis del matí començà el poble a deixondir-se, ara s’escoltava una porta ací i al moment una altra enllà i véien un home caminar pel carrer en direcció a la plaça. Cap allà anaven ells també car havien preguntat la vespra on devien dirigir-se per tal de llogar-s’hi de collidors, i bé els ho havien explicat. La plaça era la de l’església amb un petit jardí amb palmeres, un sortidor i tres bars que en aquelles hores començaven a omplir-se. Prengueren cafè els portuguesos i en Lluís demanà un timonet, el caràcter obert de l’alcoià li permetia acostar-s’hi als homes sense generar malfiançes, el fet de parlar la mateixa llengua també l’ajudà a guanyar-se la confiança d’un d’ells que feia d’encarregat d’ajuntar colles i distribuir-les pels camps i ho aconseguiren. Els llogaren per treballar a estall a tant la caixa, i els portaren en camió fins el bancal on havien de collir. Els tres junts atacant els arbres per qualsevol flanc ompliren tantes caixes que no bastaren les que els havien posat a la vora del marge. Sense quasi parlar, cadascú amb les tisores que els havien deixat, collien taronjes com si no haguessin fet altra cosa en tota sa vida. Entre unes coses i altres començaren a treballar cap a les deu del matí, ja els havien dit que convenia deixar eixugar el ruixim de la matinada, les taronjes no devien collir-se mullades. Allà les cinc de l’hora baixa ho deixaren estar, l’encarregat havia tornat al bancal i s’havia mostrat ben satisfet de la feina feta, els ho pagaria tot seguit de pesar les caixes al magatzem. Havien guanyat un bon jornal i podrien fer-se un sopar com calia per tal de recuperar forçes i tornar-hi al sant demà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!