Els temps passa, com deia la cançó que a mi m’agradava interpretada per Mercedes Sosa i les coses canvien sense aturall. He pogut comprovar com d’una colla de deu persones, tres en seguien l’esdeveniment dels Òscars en directe, patien en trontollar el senyal a causa de la tempesta. És una extrema passió pel cinema?, o potser un evident símptoma d’alienació cultural?
D’aquests tres, ni altres sis, havien pas sentit a parlar de la pel·lícula Baztan. No, no me’n faig creus, ni em sorprèn, només pense en el temps necessari per acabar d’absorbir per complet, tota una altra cultura diferent. Quins seran els darrers vestigis en desaparèixer, la llengua, la gastronomia o potser la música? Tant se val, el fenomen resulta insalvable. Fins i tot amb les prerrogatives d’Estat hom no en resta al marge. Quan ara la setmana passada tots els Mèdia parlaven de l’estat de la nació referint-se al debat entaulat al Congrés dels Diputats espanyols. Mentien. Ningú no ha parlat de l’estat de la nació, han parlat d’economia, d’indústria, de treball però, no de l’estat de nació. Aquest concepte i llur significat també cal anar-lo a cercar als Estats Units de Nord-Amèrica i en concret al final de la guerra civil en la qual s’enfrontaren aquests, contra els Confederats del Sud. Quan El Congrés nord-americà parla de l’estat de la nació ho fa dels diferents Estats que el conformen, no d’economia, ni indústria ni de cap altra cosa, parlen dels diferents estats. En cas d’haver parlat la setmana passada a Madrid de l’estat de la nació, Sens dubte haurien parlat de Catalunya d’Euskadi de Canàries però no, no ho van fer perquè entre altres coses ni en saben.