Aquests darrers dies m’he demanat a mi mateix pels motius que impulsaran les empreses a contractar polítics retirats. Potser seran tant bons professionals, tan entenimentats, què resulten un fitxatge amb garantia de millora a l’empresa? Potser això? El detonant fou na Elena Salgado contractada per Chilelectra però, avui diumenge, l’Información fa lleugera memòria, on uns altres, abans que ella, feren semblant recorregut. Aznar, Solbes i molts altres, no per menys coneguts, d’altra procedència. Serà llur vàlua, o la permeabilitat moral que gasten, allò que els converteix en directius cobejats? Jo no en tinc dubte, és la permeabilitat moral i la gran experiència que tenen en moure’s pels indrets indecorosos de la partidocràcia. Sí, és això, el que els fa ésser un bon contracte. D’enfront, Ignacio Sanchez Galan president d’Iberdrola. Enginyer Industrial amb llarga experiència empresarial, culte amb domini d’idiomes i marcada distància, posat al costat dels orgànics de partit.
Aquest senyor, criticà sense embuts la gestió i malbaratament de recursos proposada pel govern en el Pla d’Energia Renovable 2011-2020 i no és que jo me’l crega beatíficament però, sembla lògic considerar-hi la relació entre la contribució energètica de cada tecnologia i llur cost. És procliu a les energies madures i diu que cal evitar càrregues impossibles apostant per sectors on les millores a curt termini, seran cosa feta. Caldrà llavors i no ara, la implantació massiva d’energies competitives amb altres solucions energètiques renovables. Rebla la postura nomenant l’eltalvi de 35.000 milions d’euros només d’haver retrassat tres anys l’estesa d’hortes de sol, per fer servir l’energia fotovoltàica. Aquestes despeses les acabarà pagant l’usuari, i adverteix que caldrà pujar els rebuts fins arribar als 400 euros l’any front als 250 euros d’ara.
Ara que ens hem d’empasar les conseqüències d’una gestió nefasta en el camp financer, comesa amb el vist i plau dels polítics i la minsa acció jurídica pel morrió partidari, val la pena parar atenció en el sector energètic. Després de deu anys de decisions polítiques servils i solucions tècniques nefastes, ens han abocat potser, a un altre daltabaix de gravíssims resultats. En aquest disbarat han rivalitzat per igual, tots el qui tallen el bacallar a l’Estat. Fou primer l’equip energètic popular, comandat per Aznar, el qui aplicà un demencial càlcul que permet a les companyies electriques acumular-hi drets respecte als consumidors. Amb la garantia de l’Estat, utilitzen càlculs de molt dubtosa solvència (dèficit tarifari) Els equips d’en Rodriguez Zapatero, no mogueren ni un dit per corregir-ho, i encara consentiren perdre la reclamació legal dels Costos de la Transmissió a la Competència, uns 3.000 milions d’euros. Clar que això, no és res, comparat amb la kilomètrica barra que els caracteritza.