L’alt comandament judicial elegit per quota de partits (CGPJ) ho admet. No hi ha garanties en l’ordenament jurídic espanyol per evitar el mal tracte, la tortura a les persones detingudes i sota custòdia policial. Ho diu un informe tramés al Ministerio del interior on s’hi reconeix que en cap lloc del corpus legislatiu espanyol, s’inclou cap recomanació de les dictades pel Comité Europeu per a la Prevenció de la Tortura. Heus aquí un motiu per renegar de tot, primer de l’Estat i tot seguit, dels qui viuen d’ell i per ell. Ens acostem als quaranta anys de la mort del dictador. Els hereus d’aquell règim, no han tingut temps, no han volgut, no els ha interessat, posar remei a una de les pràctiques més execrables que al món sia. Una persona arrestada, aferrada de mans i peus, sotmesa als colps mesurats, calibrats i lliurats per causar-hi dolor, i tot, comés per funcionaris públics. Abomine qualsevol valor que hom puga assolir amb aquests exercicis, evidencien la podridura més anguniosa, la baixesa moral més esfereïdora dels valors que defensen. Renegue de llur pàtria, de ses lleis i dels qui les fan o no fan. Em declare públicament enemic de tota casta d’autor, consentidor, encobridor i usufructuari d’aquesta xacra indigna d’humans i pròpia de bèsties.
Només un Estat descompost, en mans de partits i sindicats filials que admeten com a normal, la no separació de poders, la no representació ciutadana i tot, sota el capell d’una pretesa monarquia parlamentaria pot conviure sense immutar-s’hi amb semblança de normalitat. Aquesta oligarquia partitocràtica no només és odiosa car també, resulta perillosa, molt perillosa. Ens han conduït a la ruïna econòmica i ens abocaran a la misèria més insospitada al girar la cantonada. Ho diuen experts i ho constaten els fets. Leonidas Vatikiotis ens ho adverteix posant per cas el de llur pròpi país, El pretés rescat grec mai no ha tingut com a finalitat la salvació de l’economia grega ni tant sols garantir un nivell de vida digne a la ciutadania, que tot s’ha de dir, no ha gaudit mai d’uns salaris elevats ni d’hospitals amb les tecnologies caríssimes. El desballestat creixement del deute grec ha estat gràcies als préstecs del FMI comportats, impulsats per una clase política corrupta i una despesa militar exagerada.
Aquests supòsits són ben possibles si tenim en compte seqüencies que s’han pogut seguir, si bé no, al nostre territori, sí al del veïnat. Parlem ara d’euskalerria, de Gipuzkoa i llur Diputació què n’és qui recapta els doblers. El 26 de febrer s’hi feia pública una entrevista amb el diputat general senyor Martin Garitano. Venia a dir que en aquell territori hi havia hagut persones i grups que haurien gaudit, en matèria tributària, d’allò conegut com a paradís fiscal. A la setmana següent els capitostos de partits habituals ja començaven a parlar, uns de transferir aquesta responsabilitat medieval de la diputació, al Govern Autonòmic Basc, i altres, de la necessitat de foragitar de tal institució a una persona tan poc assenyada. Tot plegat, fa pudor a cagarrines, o no? Tanta pudor com fa la manifestada intenció del Govern Espanyol de combatre el frau fiscal sense moure una cadira de cap buró d’inspecció tributària; Bé, ni moure una cadira ni afegir dotació, no siga cosa que se’n troben de fraus.
Jo no pare de persignar-me quan veig tanta bonhomia de part dels qui han tingut i tenen ara, responsabilitats indefugibles en entitats financeres com les caixes. On eren els qui per quota dels treballadors o bé per quota dels partits participaven de la presa de decisions? De veres no sabien res de les participacions preferents emeses per aquestes entitats? Tampoc dels paradisos fiscals on operaven aquestes o potser altres per encàrrec? Només em ve al cap la següent reflexió: Quina tant gran ineficàcia, què poquíssima vergonya! Només m’he referit a la quota dels treballadors i partits perquè de la resta les intencions són declarades.