Carreró de les comèdies

Sóc perfectament capaç d’ésser positiu, puc dir coses belles i plantejar de tot cor, solucions a problemes quotidians. Ara mateix per posar un exemple, podria dir què m’agrada molt la música adaptada per la série l’alqueria blanca, em fa gaudir sempre que la puc veure. Sí, potser no són coses que s’haurien de confessar en públic, al cap i al fi, cadascú és cadascú i alguna persona entesa podria perfectament rebatre’m i amb raons, deixar-me en ridícul. No passa res, n’assumeixo la possibilitat sense el mínim neguit, i tot picant tecletes vull dir el següent. Aviam! el problema econòmic que ara mateix sofrim no ha estat com a consequència d’haver gastat el que no teníem? Tots eh! sense excepció, llevat dels qui viuen el dia a dia i han conegut la misèria de primera ma. Jo estic endeutat fins a les celles i l’única cosa que tinc pagada és un cotxe vell que aviat començarà a demanar-me el relleu. Si aquesta és la realitat personal de molts i de rebot la de tot el sistema financer, com potser que encara hi hagi com hi ha, personal que demane públicament continuar per aquest camí? Jo no ho comprenc. A Brussel.les foren clars i contundents, volen explicacions, volen saber el perquè del ball de xifres que feia pujar el dèficit públic fins al 8,5% quan el previst rondava el 6%. A mi em sembla normal.

On han estat els desajustos, els equívocs el perquè de tot plegat? Un administrador com cal no pot ballar-li l’aigua a un perot qualsevol, i un perot qualsevol no mereix tenir uns altres més grans perots que li alcen els pets al primer perot. I això mateix és el que em fa l’efecte que passa de fa un setmana, més o menys. Primer, la serie de primers espases de l’Estat en l’ull de l’huracà i tot seguit, els subalterns i corifeus d’aquells primers espases de l’Estat, al rodalet que els hi pertoca. Va home, va! Que sen vagen a cagar, no, a cagar no, a picar pedra, que en la presó no es fa cosa de profit.

L’esbart de lladres que governa el conjunt de l’Estat tenen la mà trencada de tant  dur-se-la a butxaca, a la butxaca i a la porra i al fusell que no descansen uns i altres amb l’ànim de trencar caps i voluntats de resistència. M’agradaria aconhortar al jove Soler d’Ontinyent, dir-li que ha estat molt valent contant-nos-hi  el què li va passar. Que no ha estat l’únic ni serà l’últim, la qual cosa no lleva un pèl de gravetat al fet. I li diria també que en un règim de llibertat política això potser, també li hauria passat però, sens dubte un polític responsable li cercaria les cuscanelles als malparits que li ho varen fer, i en tot cas, sempre hi hauria una fiscalia que vetlaria pel compliment deontològic d’uns servidors públics que s’hi guanyarien la vida amb la dignitat que ara no tenen.

Ara mateix acabe de saber que l’Octavi Masià del “verigüevo” tractarà la qüestió econòmica. Segur que ho farà amb molta més gràcia que no els analistes que et fan rodar el cap només imaginant les xifres que manegen. La cosa econòmica és important, molt important, massa sovint sembla com si ja no tocàrem de peus a terra, com si ens haguèssim convertit tots en uns malcriats que tot ho volen. I sí,   ho hem de voler tot, però, conscients del que costa i de que mai més, hauríem d’estirar més el braç que la màniga. Ahir d’hora baixa feia un comentari a can Cucarella, ell punyent i encertat com sempre, assenyalava l’afronte que comporta el fitxatge per part d’Endesa de l’ex-ministra Salgado. Esta molt bé que treballe la dona, ho hauria de fer però, per reparar tot el mal que ella i els seus han fet durant tants anys, sense miraments amb tot el desvergonyiment del món. El meu comentari posava el dit a la nafra del dèficit en el sector energètic . Rebentarà més d’hora que tard i ens convé comprendre perquè ho farà. Un compte que creix negativament a raó d’entre quatre mil i cinc mil milions d’euros anuals, no hi ha Déu qui ho aguante. Com hem arribat aquest punt? aquesta és la qüestió!

Si hem decidit tornar el nostre alè espès treballant per reconquerir el que ens arrabassaren fa trecents anys, fem-ho amb trellat, amb veritat, fem de la nostra causa un arca de virtut, un buc de treball, un temple del seny, una escola de valents, llavor, graner i perpetuació de catalanitat. Itat què és bonic? som-hi doncs