Si m’haguessin dit que escoltaria la canço de l’Ovidi en castellà no m’ho hagués cregut. Dues hores d’espectacle s’han fet llargues, massa llargues. N’hauria tingut prou amb la meitat. Ni mitja paraula adreçada al públic i si no fora per la barretina del contrabaix ni el mínim vestigi de catalanitat. L’Albert Pla i en Pascal Comelade m’agraden junts i per separat però, aquest somiatruites en castellà m’ha resultat pesat. Davant de mi, Natxo de Felipe amb llur família i al voltant, una dotzena de coneguts del barri que ben segur, haurien preferit com jo mateix, l’espectacle en català. Fou ahir quan sentia en Xavi Sarrià i el Gironés parlar de la gira pel Japó i quina impresió tingueren al veure’s davant seu tot de japonesos ballant al ritme dels obrint pas. Per agradar només s’han de fer bé les coses, això és suficient.
La coreografia política ve torbant-se aquesta setmana amb la questió del dèficit i el tracte de favor que demanen a l’Unió Europea. Tothom qui té oportunitat demana consideració, el ministre espanyol De Guindos diu que les circunstàncies no són les mateixes que quan s’hi va fixar el quatre coma quatre i diu, a qui vulga escoltar-se’l, que la revisió està prevista. A Brussel.les ja li han dit que primer de tot volen saber el per què del sis per cent inicial s’ha passat al huit i escaig de dèficit. Volen en definitiva explicacions, però, només han sabut dir que faran com sempre, diran les coses clares i a l’hora. N’estic ben segur que a Europa n’han pres bona nota, ja se sap la fama de serietat dels espanyols.
A mi allò que de veritat em molesta es sentir al ministre del gremi dir que la culpa de la situació financera espanyola és de tots. N’hi ha com per escopir-li a la cara, serà caradura! Aquest sindicat del crimen que formen partits institucionals, banca i premsa tenen el propòsit de fotre’ns ben fotuts i no s’aturen en l’intent. Dels milions que el Banc Central Europeu ha deixat anar al preu del u per cent, és un dir, els bancs els faran servir, no per obrir el crèdit a les empreses i mirar d’activar l’economia, no; Compraran deute públic del govern al mateix preu multiplicat per tres o quatre. Hi ha algun dubte del lloc on ens aboquen aquestes operacions? A la ruïna més severa imaginable.
Em fa l’efecte que al final de tot només ens quedara una eixida. Primer apartar-nos-en d’Espanya amb decisió, i en el camí que haurem de recórrer, desenmascarar la casta-oligàrquica que ens haurà conduït sense remei al racó més fosc del desficaci. Mal llamp els socarre!