Avui hem visitat les restes, molt migrades, de dos camps més annexos a Mauthausen: Ebensee i Gusen. Els tentacles del complex concentracionari més important d’Àustria abraçaven bona part del país, i això és el que ens hem dedicat a fer els dos últims dies: visitar els seus principals centres.
La pluja –que ens acompanya des que hem arribat– tampoc no ha respectat l’arribada de la delegació de la Generalitat de Catalunya. Encapçalada pel conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, i completada per representants de tots els partits de l’arc parlamentari del Principat (inclòs el Rafael Luna, diputat del PP, partit que s’ha negat a condemnar el franquisme), la comitiva ha retut homenatge als republicans catalans que hi van deixar la pell. També he tingut l’oportunitat de veure en Joan Ignasi Pla, secretari general del PSPV, representant per tant de les Corts Valencianes a manca de membres del Govern. Cal recordar que la major part dels set mil deportats a Mauthausen-Gusen-Ebensee (concretament més de quatre mil) que s’apleguen sota l’epígraf de republicans espanyols, eren fills dels Països Catalans. D’aquests, la meitat, uns dos mil, van morir en el transcurs de l’internament. A més, tot i que no és l’objecte d’aquest comboi, és just destacar que hi va haver centenars de catalans en molts altres camps, sobretot Ravensbrück, Dachau, Buchenwald, Bergen-Belsen i Flossenburg.
El conseller Saura, a Gusen (avui reduït a un petit memorial edificat sobre els forns crematoris, que van ser salvaguardats per un italià que en va comprar el terreny abans no fos esborrada completament la petja del camp gràcies a la depredació immobiliària i la permissivitat municipal); a Gusen, deia, en Joan Saura ha anunciat diverses iniciatives de recuperació de la memòria històrica de les víctimes catalanes del nazisme. I molt especialment ha comunicat la realització d’un homenatge institucional al mes de juny en record del que va ser conseller de Proveïments de la Generalitat republicana, Josep Miret i Musté, assassinat a Mauthausen. Precisament, el dia de la partida, a l’aeroport del Prat, l’exdiputada al Parlament i exalcaldessa de Parets del Vallès Rosa Martí em va demanar que féssim un article al Sàpiens en memòria del conseller. Com si ens haguessin sentit, sembla que el Consell actual per fi s’ha decidit. Mai no és tard, segurament, però hi ha retards que avergonyeixen. Per què hem trigat trenta anys des de la mort del dictador a reparar la injustícia d’aquest oblit?
Tot i que hi ha centenars de treballs que inventarien, estudien i analitzen el paper dels republicans espanyols en la lluita contra el feixisme a Europa després de la derrota a la guerra civil, són excepcionals els que tracten els ciutadans dels Països Catalans de manera específica (i entre ells, destaca amb llum pròpia el de la Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, d’Edicions 62). Cal fer molta recerca historiogràfica, encara, però aquests dies detecto un desig, un afany entre els catalans que s’han acostat fins aquí, que va en aquesta direcció. Avui s’ha incorporat als actes un nombrós grup de l’Empordà, i la bandera catalana per fi ha onejat desacomplexadament al costat de la de les altres nacions del continent. No es tracta de particularitzar, sinó que el paraigua de la participació en el mateix bàndol al costat de la República Espanyola no pot negar la nostra realitat nacional diferenciada. Una realitat que explica també per què la nostra nació va portar molt bona part del pes de la resistència contra el franquisme. Fins ara, els tabús i els tòpics han frenat la reivindicació dels deportats catalans i valencians com a tals. I, malgrat que la feina de l’Amical de Mauthausen ha estat titànica i imprescidible durant tots aquests anys (i ho continua essent), penso que ha arribat l’hora de fer-nos visibles. Cap dels monuments i plaques que hi ha escampats pels camps nazis en record dels veterans republicans ibèrics, inclosos els dos inaugurats avui, s’expressa en català (i en alguns casos, com el que hi ha a Mauthausen, la llegenda es pot llegir, a més d’en espanyol, en francès, alemany i rus!).
La realitat, dic, és tossuda. I si ahir destacava que uns joves de Vinaròs havien llegit un poema de Vicent Andrés Estellés, avui és just assenyalar que uns altres estudiants, aquest cop procedents d’un institut de Fraga (a la Franja de Ponent), també han llegit les estrofes de l’homenatge a Ebensee en la nostra llengua. Tota una declaració de principis. Tota una declaració de futur.
Joan Morales i Morera
Cap de redacció
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!