Crònica de Mauthausen

El dia plora. Fa fred. Són quarts de deu del matí i els cinc autocars del comboi republicà acaben de deixar enrere les últimes casetes de l’idíl·lic poble de Mauthausen.

Carrers nets, xalets endreçats, jardins impecables. Els veïns de la vila treballen; avui –com diuen a Algemesí– és dia de pantaló vell. La gent que ens creuem pel camí ens mira amb posat indiferent des de l’altra banda de la finestra. En sec, la carretera comença a remuntar un turó. Els arbres dels boscos de la zona ens impedeixen veure cap a on avancem. Però la majoria de membres de l’expedició ja saben on som. A poc a poc, les converses es dilueixen. La tensió augmenta, l’electricitat ambiental ho paralitza tot. Ens aguantem l’esma. I de cop, la perspectiva s’obre per dibuixar-nos amb total impunitat la silueta del camp de concentració. Una esgarrifança em recorre l’espinada i se’m posa la pell de gallina. Les fotos en blanc i negre que guardo a la retina s’acoloreixen tot d’una. I penso: els habitants d’aquest rodal, són absolutament immunes a l’existència del camp? S’hi han acostumat o, igual que fa seixanta anys, no saben que existeix? Alguns companys de l’expedició comentàvem ahir que Hitler era austríac, i que aquest país, a diferència d’Alemanya, no ha fet un acte ferm de contrició col·lectiva per la seva complicitat amb el nazisme.

Tanmateix, una vegada més, l’actitud dels deportats és exemplificadora. L’Eusebi Pérez, de Vilafranca del Penedès, es col·loca el primer i obre la porta. I amb un somriure d’orella a orella comenta: “Passeu, passeu, sou a casa vostra”. La valentia d’aquestes persones és fora de sèrie. Segurament per això han sobreviscut. Tot i que demà n’arribaran més, ara al grup hi ha tres republicans que van ser internats als camps. L’Eusebi Pérez i el Francesc Batiste, de Vinaròs, que són els més sol·licitats (caldria dir segrestats) per la premsa, ja que van ser a Mauthausen. I el tercer és en Marcel·lí Garriga, de Vilanova i la Geltrú, que va viure el seu infern particular a Buchenwald. (A més, per ser justos, que sembla que no existeixin, també cal esmentar les quatre dones presents que van perdre els marits en aquests maleïts camps: Angelines Cano, Francesca Moliner, Carme Cerdà i Francesca Savall.)

Tots els deportats, siguin d’on siguin, van identificats amb uns mocadors ratllats amb els colors de l’uniforme que duien (blanc i blau, doncs). Durant la visita ens hem trobat colles de diverses nacionalitats que escalfen motors com nosaltres per a la celebració de diumenge; sobretot, francesos i italians. I això ha provocat embussos en algunes estances (la cambra de gas i els forns crematoris), tot perseguint el testimoni brutal i directe dels respectius deportats. Quina paciència que tenen!

A mi m’ha sabut greu abusar i me n’he anat a voltar sol. M’ha esgarrifat identificar els escenaris de la barbàrie immortalitzada per les càmeres de les SS. Fa tres anys vaig tenir la sort d’editar un llibre sobre aquest camp (Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, de La Magrana) i les imatges que aquell xicot vitalista del Poble-sec va poder treure d’estranquis em vénen al cap improvisadament. Les morts en les filerrades electrificades, que ara contrasten amb la catifa verda de l’entorn; les pallisses en formació; el pati dels garatges amb els presos nus que esperen durant hores i hores la desinfecció dels barracots; l’escena dantesca de l’orquestra que acompanya un condemnat a la forca per l’Appellplatz del centre. I la pedrera.

Justament, en Paco Batiste ens ha explicat que, quan va entrar al camp, el va assaltar un seu amic del poble que li va recomanar dir que era “treballador de la pedra”. “Jo sóc mariner!”, li contestà Batiste. “Ja ho sé, però si dius que ets mariner, et posaran a treballar de peó en la pedrera”, va resoldre l’amic. Així ho va fer. I va salvar la vida. De gent jove i forta, de carnassa, els en sobrava, als nazis. Tenien mitja Europa ocupada, i prou que sabien que aquell estat només trigava uns mesos a ser alterat per la fam, el fred i el cansament continuat. Els peons de la pedrera es morien d’esgotament deu mesos o dotze després del seu ingrés, no importava la capacitat física que havien mostrat en el moment de l’ingrés. L’escala de la mort (186 esglaons de pendent pronunciadíssim), que els treballadors havien de pujar amb cinquanta quilos de pedra a l’esquena, un dia i un altre, era una màquina de matar més refinada que els mètodes expeditius habituals, però igual d’efectiva. En canvi, els alemanys necessitaven tècnics: miners, fusters…, gent que pogués fer rutllar la pedrera. No en va, la de Mauthausen era l’explotació de granit més productiva i rendible d’Àustria. Linz, Salzburg i Viena encara llueixen les seves llambordes.

I jo ja acabo per avui. Vosaltres sabíeu que Hartheim era un dels vuit centres d’eutanàsia (eugenèsia, per ser precisos, és a dir, l’experimentació amb la finalitat de millorar l’espècie humana) que hi havia al Reich? I que sols en aquest castell reconvertit hi van anihilar trenta mil discapacitats i malalts, molts dels quals procedents dels camps de la zona? Jo no. La maldat del feixisme és inabastable. Avui, a la tarda, també hem anat a Hartheim i hem recordat aquest altre episodi de l’Holocaust amb una cerimònia molt senzilla, on uns nois del Baix Maestrat han interpretat una peça musical i han recitat el poema Propietats de la pena, de Vicent Andrés Estellés: “Assumiràs la veu d’un poble/ i seràs per sempre poble…”.

Demà, una nova cita.

Joan Morales i Morera
Cap de redacció

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!