Crònica de Mauthausen

Anem cap a Linz. Mentre travessem Àustria d’est a oest, em vaig fent a la idea del que estem a punt de viure. Aquesta tarda he tingut ja l’oportunitat de conèixer alguns dels deportats.

Ha estat durant la recepció de l’ambaixada espanyola a Viena. M’ha colpit, sobretot, la tranquil·litat d’esperit que mostren aquests homes i dones. La humilitat i la paciència amb què aguanten l’embat de tots nosaltres (dels convidats, ja siguin periodistes o ciutadans que s’han afegit a l’expedició), delerosos de conèixer la seva experiència de primera mà. Tots sabem que estem protagonitzant un moment històric: probablement, l’últim comboi republicà que tindrà la presència d’aquells que van patir el nazisme d’una manera tan íntima. Potser per això, aquests antics republicans, que mai no han deixat de lluitar per la Llibertat, se sotmeten estoicament a les preguntes dels seus acompanyants.

He pogut veure un grup d’adolescents, amerats d’ideals antifeixistes, encalçar literalment l’Enric Casanyes; i com aquest ha respost parsimoniosament a les seves preguntes. “Durant molts anys ningú no ens ha fet cas, i ara tothom ens busca. A mi ja m’està bé, és important mantenir el record d’allò que va passar, millor tard que mai”. Casanyes es va exiliar després de la desfeta de la guerra civil, és clar, i amb la tristor i a la impotència per la derrota republicana trepitjant-li els talons, va sortir del foc per caure a les brases. Començada la Segona Guerra Mundial, les autoritats franceses el van destinar a un batalló de treballadors. De la França lliure a la França ocupada, Casanyes es va passar la guerra pencant com un esclau. Bé, era un esclau. I malgrat tot, considera que ha estat una persona afortunada a la vida, “perquè sóc aquí”.

El contrast a la dignitat de l’Enric Casanyes i els altres deportats (ja parlaré en pròximes ocasions d’ells) l’ha posat l’agregat cultural espanyol, un madrileny del barri de Salamanca a qui encara no deu haver arribat la notícia que en José María Aznar ja no és president del Govern. O potser sí? El cas és que la situació que ha provocat aquest membre del cos diplomàtic ha estat d’allò més lamentable. Tot ha començat amb la interpel·lació directa sobre la hipotètica insolidaritat dels catalans que l’individu ha fet a un matrimoni de Barcelona que degustava plàcidament uns canapès. L’envestida ha causat, en un primer moment, incredulitat. Però lluny d’arronsar-se, l’home ha continuat amb la tirallonga de tòpics habitual. Suposo que es deu haver molestat en veure que el 90% de les persones que formem l’expedició som catalans (“qué bien que seamos de diversas partes de España, así podremos hablar en castellano“, ha etzibat)… El lloc, evidentment, no era l’adequat; hem vingut fins aquí per homenatjar els antics deportats republicans, i la cosa no ha anat més enllà pel respecte dels assistents. Però aquest senyor es mereixia una resposta molt més contundent. No sé si l’ambaixador està al cas de la mala educació del seu agregat, però a tots ens ha sorprès que no gosés dir ni mitja paraula ni cap de benvinguda al viatge de l’Amical. Confesso que no estic gaire bregat, en això de les recepcions oficials, però és normal que no s’hi faci cap discurs? M’ha semblat una desconsideració greu. I no sóc l’únic que ho pensa. Una senyora ha sortit de l’ambaixada queixant-se’n: “no cal que em portin aquí per donar-me de menjar”. Ni un detall, ni una menció, quan em comenten que en altres ocasions anteriors sí que n’hi havia hagut.

En fi, demà serà un altre dia. El primer dia, de fet, d’actes als camps. Tinc una barreja de sentiments. Per una banda, la curiositat em corseca (sempre havia desitjat venir a Mauthausen), però si em vaig passar mitja pel·lícula de La vita è bella plorant, què no faré en ser a l’escenari dels crims acompanyat de les víctimes que queden vives? L’emoció del retrobament dels deportats amb l’escorxador serà gran. I la redacció del Sàpiens serà allí per explicar-ho.

Fins demà.

Joan Morales i Morera
Cap de redacció

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!