Transició energètica

Quan parlem de transició energètica amb visió sistèmica, veiem que si les fonts d’energia, o els sistemes de generació d’electricitat són diferents dels actuals, això pot comportar canvis al sistema productiu i social.

Sembla que hi ha acord en la necessitat de fer una transició que ens ha de portar de la situació actual, basada en l’ús de combustibles fòssils com si es tractés d’un recurs il·limitat, cap a un model energètic basat en fonts de generació renovables, doncs volem un futur sostenible, que no és possible si es segueixen cremant els estalvis energètics que hi ha al subsòl, acumulats al llarg de milers d’anys.

Es poden apagar totes les centrals nuclears i substituir-les per plaques solars i molins de vent?. No hi ha cap problema, ni des del punt de vista tecnològic ni econòmic. Ara bé, hem de saber que podrem tenir la mateixa energia, però no la mateixa disponibilitat de potència.

Una central nuclear o una gran central hidràulica, com les que tenim al Pallars, acumulen molta energia, que si la aporten en poc temps representa molta potència. Un equip per fer ressonàncies magnètiques necessita molta potència, és a dir, molta energia feta servir en un espai de temps molt curt i, per això, de cap manera podria funcionar alimentat per plaques solars, mentre no es disposi de sistemes que puguin acumular molta electricitat.

El model econòmic i social dels països desenvolupats es basa en la disponibilitat de tanta potència com es desitja. Si només comptem amb fonts d’energia renovable, la potència a l’abast de la indústria serà limitada, mentre no es desenvolupin nous sistemes d’acumulació d’electricitat a gran escala.

Ens van convidar a fer una ponència a unes sessions sobre transició energètica, el primer cap de setmana de desembre, a Errekaleor, un barri molt especial de Vitoria-Gasteiz.

Errekaleor (“un món millor” en Euskera) es va construir els anys 50, per acollir els treballadors que hi van anar per ocupar els llocs de treballs creats per l’expansió industrial d’aquells anys.

Després de moltes vicissituds, el 2013 es volien desallotjar els últims residents, amb l’objectiu d’enderrocar els edificis i promoure una nova  urbanització, però els pisos buits van ser ocupats per deu estudiants del campus de Vitoria-Gasteiz, de la Universitat del País Basc, donant-li el nom d’Errekaleor Bizirik (Errekaleor és viu), per iniciar un projecte social, trencant motllos per explorar sistemes cooperatius de treball i convivència i aturar l’especulació immobiliària.

No cal dir que l’Ajuntament de Vitoria-Gasteix no ho va celebrar pas.

Actualment hi viuen uns 120 okupes, organitzats en diferents comitès que es reuneixen setmanalment, que fan anar el forn de pa, una impremta i uns horts per al seu auto-abastiment, a més de tallers i cursos oberts a tothom, com aquell en el que vam participar.

Al maig del 2017 es va produir un canvi radical en el seu dia a dia, doncs els van tallar el subministrament elèctric. No per això van renunciar al seu projecte, sinó que van voler explorar la transició energètica al seu extrem. Com expliquen, en cap moment s’ho havien plantejat, però la necessitat els va portar a tenir que prendre decisions de caire energètic.

Van fer sessions informatives i manifestacions, desprès de les quals van obrir una campanya de coopfunding, a la que 1.100 ciutadans van aportar els 100.000 euros que necessitaven per comprar i instal·lar un sistema d’autoproducció. Ho van aconseguir en només 35 dies.

Les plaques ja estan instal·lades, les bateries també, el petit generador que ha de permetre cobrir emergències és al seu lloc, així com el variador de potència i el transformador. A finals de desembre confiaven en poder-ho posar en marxa.

Si prenem com a referència el nivell de confort de les llars okupades abans del tall de subministrament, la llista de renúncies és molt important.

Elles fan servir molt la paraula precarietat.

Ara, als pisos no hi pot haver electrodomèstics, i tant les rentadores com les neveres són en una zona comunitària, com les dutxes. Als pisos es pot carregar el portàtil, el mòbil i tenir il·luminació, depenent del generador, i més endavant en funció del nivell de càrrega de les bateries.

El que han de fer, bàsicament, és adaptar el seu consum al cicle solar, com han après dels veïns de Lakabe, un poblet abandonat i okupat l’any 1980, on ara ja hi viu una tercera generació, en una comunitat d’unes 50 persones. Tenen una nevera, dos congeladors, i un forn on produeixen 800 kg de pa a la setmana que els procuren els ingressos suficients per fer viable el projecte.

En aquests moments, ningú a Errekaleor acceptaria tornar a estar connectat a la xarxa de distribució, doncs per a elles prima l’autonomia i la vivència, que reforça el seu projecte de canvi social.

Plantejar la transició energètica ha de servir com a element de reflexió, perquè totes les decisions tenen conseqüències, i les decisions en matèria energètica solen comportar la creació o destrucció d’infraestructures, que no només tenen costos molt elevats, sinó que a més son perllongades en el temps.