Publicat el 21 de novembre de 2006
Treient Foc pels Queixals
Després de les eleccions al Parlament de Catalunya, calia prendre’s un temps per reflexionar i pair els esdeveniments. En aquestos moments, el silenci és un bé preciós que de vegades no valorem com cal. I és molt necessari per poder escoltar. Sigui a un mateix o als altres amics i companys. Per poder saber d’on bufa el vent, veure’m com dança el pomer, que diu la cançó popular. Però a Sant Boi s’ha produït una turbonada que no deixarà ningú a Catalunya indiferent.
Ahir es van produir unes manifestacions al ple de l’ajuntament com no s’havien vist feia molts anys. Una constructora familiar va declarar una guerra immobiliària al consistori. Potser algú pensarà que és un fet interessant, però intrascendent. Crec que aquest no és el cas. Si Eugeni d’Ors treia punta de les coses, i l’anécdota es convertia en categoria, exposaré perquè crec que és un exemple paradigmàtic a tot Catalunya. Algú dirà que no ho podem comparar amb els escàndols immobiliàris de Marbella. Caldrà analitzar-lo.
Per una banda, malgrat que no es pot demostrar res, tothom dóna per segur que existeixen lligams molt estrets entre els constructors i els ajuntaments. La necessitat de finançament municipal, i dels partits, fa que s’hagi establert un sistema retroalimentat d’ingressos per urbanisme i edificacions en tots els ajuntaments. Ser el responsable d’urbanisme és el càrrec més cobejat de tot el país. Però els temps de les vaques grasses s’estan acabant.
Els marges de beneficis s’estan reduint a tots els sectors econòmics, incloent la construcció. Això representa que qualsevol entrebanc pot portar una empresa petita de mal borràs. I això que ha passat a Sant Boi demostra com les coses funcionen sobre expectatives, o sobre especulacions. S’emparaulen coses que es legalitzen posteriorment. I com que ara s’ha dit que no, quan sempre es diu que sí, es produeix el conflicte. Des de fora es pot veure fredament, però res més lluny de la realitat: sembla ser que sentiments personals poden haver provocat aquesta situació.
Ahir mateix al ple es van contractar moltes persones. Als ajuntaments s’hauria de fer un estudi per saber quantes persones de la mateixa família hi treballen, quanta gent contractada està afiliada al mateix partit o sindicat dels que governen el municipi. Si tot va de cara, no hi ha cap problema. Però què passa quan la gent que treballa en la mateixa empresa es baralla? Doncs que l’empresa es ressentirà per les lluites personals. I aquest foc soterrat s’escampa per les connexions i vincles establerts, afectant als partits, als municipis, als constructors, i en definitiva, als ciutadans. I això es pot extrapolar a molts ajuntaments del nostre país. En aquest cas, caldria prendre aquestes crisis com una oportunitat de fer net, i afrontar el futur amb optimisme. Per al bé de tota la nostra societat.
Per una banda, malgrat que no es pot demostrar res, tothom dóna per segur que existeixen lligams molt estrets entre els constructors i els ajuntaments. La necessitat de finançament municipal, i dels partits, fa que s’hagi establert un sistema retroalimentat d’ingressos per urbanisme i edificacions en tots els ajuntaments. Ser el responsable d’urbanisme és el càrrec més cobejat de tot el país. Però els temps de les vaques grasses s’estan acabant.
Els marges de beneficis s’estan reduint a tots els sectors econòmics, incloent la construcció. Això representa que qualsevol entrebanc pot portar una empresa petita de mal borràs. I això que ha passat a Sant Boi demostra com les coses funcionen sobre expectatives, o sobre especulacions. S’emparaulen coses que es legalitzen posteriorment. I com que ara s’ha dit que no, quan sempre es diu que sí, es produeix el conflicte. Des de fora es pot veure fredament, però res més lluny de la realitat: sembla ser que sentiments personals poden haver provocat aquesta situació.
Ahir mateix al ple es van contractar moltes persones. Als ajuntaments s’hauria de fer un estudi per saber quantes persones de la mateixa família hi treballen, quanta gent contractada està afiliada al mateix partit o sindicat dels que governen el municipi. Si tot va de cara, no hi ha cap problema. Però què passa quan la gent que treballa en la mateixa empresa es baralla? Doncs que l’empresa es ressentirà per les lluites personals. I aquest foc soterrat s’escampa per les connexions i vincles establerts, afectant als partits, als municipis, als constructors, i en definitiva, als ciutadans. I això es pot extrapolar a molts ajuntaments del nostre país. En aquest cas, caldria prendre aquestes crisis com una oportunitat de fer net, i afrontar el futur amb optimisme. Per al bé de tota la nostra societat.
Comparteix això:
Respon a Francesc Cancel·la les respostes
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Societat per Els Ponts de Sant Boi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Cada vegada que passejant pels diaris electrònics veig comentaris sobre el concubinat ajuntaments-constructors, col·loco sempre el mateix link:
http://www.avui.cat/avui/diari/06/abr/21/182574.htm
L’article és de fa mesos, però de rabiosa actualitat.
Salutacions des de Castelldefels