L’altra nit vaig voler anar a dormir d’hora, perquè a l’endemà treballava, malgrat que feien el partit de futbol de la final de la Supercopa d’Espanya del Barça-Madrid a les 11. Més m’haguera valgut veure’l per la televisió, perquè els crits dels aficionats i les celebracions posteriors no em van deixar dormir. Sabent que el Barça havia guanyat, però no com, vaig veure al matí tot el rebombori passat. En fi, apart de la victòria merescuda pel Barcelona, les imatges ens mostraven l’espectacle creat per Mourinho. Això de ficar el dit a l’ull per part de l’entrenador portuguès no deixa de ser tota una declaració de catalanitat. Aquest gest, molt habitual en el nostre país, em va recordar també la dita bíblica de la “la palla a l’ull de l’altre i la biga al propi”. De fet, ja veig que tot això és culpa de les idees que volten pel seu cap, i que no hi veu gaire clar.
El Mourinho diria que té un problema de “falsos amics”. Aquest fenòmen molt habitual en llengües properes, com el català, el portuguès i el castellà, provoca molts estralls. Quan hom pensa que coneix prou una llengua estrangera, i es troba que la mateixa paraula té un significat una mica diferent. El mateix mot “obrigado” en portuguès, no vol dir “obligat” en català, per a nosaltres seria un “gràcies” com una casa. I així li passa al Mou, que té greus problemes comunicatius, algun dels quals intentaré aclarir.
El primer d’ells va ser ben evident quan va anomenar el Tito Vilanova. El Tito va ser víctima d’un gest malentès, doncs el Mou es pensava que es deia “Pito”, i això en portuguès vol dir “pollastre”! I com que la cosa anava de baralla entre dos gallets al corral, li va ficar l’ungla de la seva pota on no tocava. Parlant de gallets, hi ha paraula portuguesa “fofo” que com diuen ells “fica muito engraçada”. No sé si té relació amb els enyorats pallassos de la tele, el Fofó i el Fofito, però el cert és que un “fofo” vol dir un que es fa molt el pinxo. I de tant que es fa el dur per fora, a la cap i a la fi acabem descobrint que en el fons, és una mica tou! No vaig descobrir aquesta paraula al diccionari, va ser en una excel.lent restaurant de Viana do Castelo, “Casca de Batata”, que van fer unes postres delicioses batejades així: un magnífic “coulant” de xocolata negra, dur per fora i fos per dins, acompanyat d’una enorme pilota de vainilla gelada. La meva dona en va quedar enamorada del “fofo”, què hi farem!
Ja ho veieu, és un tema de “falsos amics”. El Mourinho es pensa que els espanyols són els seus amics, especialment el Florentino, quan li caldria llegir l’entretingut llibre del Marco Horácio: “Como tourear aos espanhois e sair en ombros”. És un llibre molt didàctic que obriria els ulls i l’enteniment de Mourinho, encegat per l’enveja i la ràbia, les quals el fan tornar més fosc de cara que a un moret. Jo, del Pep, regalaria al Mou un diccionari Portuguès-Català, i el revers Català-Portuguès, de l’Enciclopèdia Catalana per establir una comunicació autèntica entre tots dos. Qui sap si això seria el principi d’una gran amistat, un cop s’hagin desfet tots els malentesos?
