Temps enllà, en el segle XII va néixer l’actual vila de Montblanc a la Conca de Barberà. Els poblaments antics de Duesaigües i Vila-salva es van traslladar a l’empara del castell del Pla de Santa Bàrbara. En el nou terreny conviuran els tres ordes, el militar, el religiós i el popular. Cadascun haurà de costejar-se el seu hospital, fins que el progrés i l’evolució de la vila portarà a un canvi polític, social i religiós sota el paratge del comte de Barcelona.
Els canvis van comportar que el senyor del castell residiria al lloc de la castlania, a la seva vora, l’església de Sant Miquel. L’allotjament del plebà, el títol del rector, a la banda de l’església de Santa Maria. Aquesta edifici es va projectar com una catedral magnífica, que es va quedar literalment a mitges. La crisi del final de l’Edat Mitjana, amb les pestes i els problemes econòmics, no van permetre l’acabament, però impressiona encara el seu testimoni monumental. I el tercer i darrer orde popular s’arrecerava sota la protecció del comte. En Pere el Cerimoniós va fer encerclar i emmurallar la ciutat. Els tres hospitals inicials s’ajuntaran i esdevindran l’Hospital de Santa Magdalena, a l’entrada pel riu Francolí. Mentrestant, a l’altre costat de la ciutat, s’aixecarà el convent de Sant Francesc, però les dues construccions ja estaven fora muralles.
Ens aclareixen que el significat de Montblanc neix de l’adjectiu “blanc” considerat com a lloc buit o erm, com és el turó del pla de Santa Bàrbara, i que es reflexa en el seu escut. El cim està coronat amb la flor de tres pètals, símbol dels tres ordes feudals, que no és pas la flor de lis. Una ciutat que va florir a la Baixa Edat Mitjana, i que va patir el final d’aquella època. Malgrat els cops i les sotragades, va ser capaç de tirar endavant. Entre el segle XIV i XV, fins a quatre cops, s’hi van celebrar Corts catalanes amb tota la seva majestuositat. Una de les seus va ser l’esglèsia de Sant Miquel, i per sobre dels caps dels deputats, s’estenia el seu teginat meravellós. Un tresor que va quedar amagat durant segles, cobert pels elements arquitectònics que seguien les modes del renaixement i del barroc. Això va permetre recuperar aquest enteixinat en tot el seu esplendor aquest segle XXI, tal com s’han anat recuperant els trossos de la muralla de la població.
I per tancar aquest article, ho farem esmentant una troballa. És sobre la família Marçal de Montblanc, una de les benefactores de l’esglèsia de Santa Maria. En les seves parets està representat son escut. Casualment, he pogut reconèixer-lo en una miniatura del Llibre d’Hores catalogat amb el pseudònim d’Almogàver. És una imatge de Sant Jordi matant el drac. Als marges els escuts d’armes, motius florals i faunístics. Representa que està fet entre el 1510-1520, però crec que és més antic, del segle XV. Actualment és el manuscrit W.420 del Museu d’Art Walters, excel.lentment conservat a la ciutat de Baltimore, als Estats Units. Seria fantàstic aconseguir un facsímil de l’obra. Així podríem afegir-la a la llista dels tresors i meravelles de Montblanc.