MANDONI O MANDRONI, O TOTS DOS ALHORA
Quan ens expliquen històries d’aquelles que ens fan aprendre, com si fossin axiomes o lemes determinats, podeu comprovar que amb el pas del temps el maquillatge que emmascara la veritat va caient. Es va esvaint fins que un fet determinat palesa la desfeta, i se’ns mostra com són les coses. Aleshores també veiem els qui i perquè van fer aquesta pintura esbiaixada. Ja sabem que els que manen avui dia controlen el passat, per poder continuar manant en el futur.
Així, gairebé ni ens adonem que davant de certes lliçons d’història apreses a l’escola, que pensem que no ens condicionen el pensament propi, ho fan per estalviar-nos els raonaments que molts vegades ens caldrien per redreçar la nostra vida present. Una d’aquelles coses explicades seria la lluita coratjosa dels ilergetes contra els romans. A Lleida es va aixecar un monument al seu heroisme, personificat en els cabdills Indíbil i Mandoni. Què podem dir d’ells que no ho hagin mirat i remirat un munt d’historiadors?. Doncs que hi ha coses que no quadren, i malgrat que el mètode científic accepta un marge d’error, aquest marge ens obre una escletxa per avançar el progrés i la recerca.
El cas que plantejo és la semblança entre el nom de Mandoni, i el de Mandroni. Aquest segon nom es troba recollit en una llegenda explicada per Joan Obiols al seu llibre titulat “La Gramola”. És un recull etnogràfic dels Pirineus, i recull la llegenda segons la qual Mandroni va resistir als romans a les valls altes. Se’l presenta com un guerrer gegant a Betlan que va contenir l’avenç de les legions, i que al final va morir lluitant. La llegenda recollida a la Vall d’Aran explica que quan Mandroni va morir, van agafar el seu cap i el van foradar amb un clau, i les seves restes descansen al poble de Garòs, a tocar de Vielha. Allà les hi guarden encara, i és digne de meravella que el guerrer de l’Aran tingui tanta semblança amb el nom del cabdill ilerget. No serien la mateixa persona, malgrat que un estigui a la banda del Noguera, i l’altre al vessant del Garona? I encara em meravella més que sent ilerget, la seva mort segueixi el costum celta, o gal, de foradar el crani amb un clau. Aquest seria un altre argument que reforçaria la teoria de què els iler-getes són també iler-keltes?. El costum funerari dels cranis clavats ja s’ha trobat a Ullastret, a la banda indi-keta, però més recentment. I com sinó surt el nom d’Indi-Bilis, l’altre heroi?. Si la llegenda de Garòs s’explica des de fa segles, no deixa de ser un exemple de la connexió entre les dues poblacions, malgrat el pas del temps. Voldria dir que el costum compartit forma part des de fa segles de la història del nostre país, i del substracte que conformava el nostre poble. Caldria deixar de fer el “mandroni” com diuen en sard, i posar mans a la feina per desenterrar unes quantes històries sepultades per un munt de mentides interessades.
Segons els recents estudis d’Euskadi sobre relacions entre els romans i els bascos, aquests haurien pactar, deixant que els bascos s’expansionessin per tot el Pirineu fins arribar al Pallars (noms com Esterri, Escalarre o Isil, amb arrels clarament basques ho certifiquen segons molts lingüistes). Els Ilergetes, haurien basat la seva expansió entorn del riu Segre i l’Ebre. Com tots els pobles íbers, les restes funeràries certifiquen que enterraven sencers als seus morts en tinalles i forats (molts cops a l’interior d’habitatges), per tant, el costum celta de taladrar el crani no correspon ni a Indíbil ni a Mandoni (que van ser enterrats vius, un d’ells sota l’Arc de Barà).