Els Ponts de Sant Boi

Les portades dels diaris obriran amb el naufrafi del vaixell de creuer a la costa toscana. Davant del drama esdevingut tothom buscarà una explicació, fins i tot un culpable, però qui coneix la vida, sap que no hi ha mai un únic responsable: normalment està repartida, i en diferent proporció respecte als protagonistes. Durant l’entrevista feta al Canal 3/24 la nit de dissabte amb el director de la companyia naviliera es van fer evidents les grandeses i misèries dels homes. En aquella entrevista vam recordar la previsió del temps del divendres a la nit, on el presentador ens mostrava amb una fotografia d’un aficionat presa a l’Escala el fenòmen de la natura que coneixem amb el nom de les minves de gener.

Les fortes pressions atmosfèriques fan baixar el nivell de l’aigua, i els illots o rocams estan més aprop de la superfície del mar. No és que després desapareguin, sinó que en situació normal no es veuen, ni acostumen a estar ben assenyalats en els mapes. Això devia passar amb aquesta nau, dissenyada per a encabir el màxim nombre de persones, i aconseguir una estabilitat d’equilibrista. Uns illots van perforar el buc del vaixell, i com al Titanic, es sabia que s’aniria enfonsant. Però un port amb prou calat estava lluny, no hi havia temps d’arribar abans que tota la nau bolqués i s’enfonsés. Perduda la nau, només es podia salvar el màxim de gent buscant un lloc a terra on embarrancar el vaixell. Les escenes d’aquella pel.lícula sobre el “Poseidó” ens venen al cap ben aviat, i el trident estava aixecat. 

Però a diferència del film, la maniobra del capità va tenir força èxit! Quan els passatgers anaven a sopar, el vaixell acabava d’embarrancar, i es van apagar els llums doncs els generadors ja no funcionaven correctament. Calia treure a tothom i aleshores es va saber fins on podem arribar els homes: en heroisme i en baixesa competidors. La gran majoria de gent es van salvar, i això és va poder fer degut a la perícia dels tripulants. Cal respectar la natura, i els homes no acostumem a fer-ho, i passa lo que podia passar amb les minves de gener. “Oh, Captain, my Captain!” deia el poeta, el qual ha estat empresonat, i anirà a judici. Enmig de la tragèdia heu fet tant com heu sabut. Que més es pot demanar?

En tot cas, les companyies han de tenir personal qualificat per atendre als passatgers, no quan va tot bé, sinó quan les coses van malament. No es pot contractar gent amb sous baixos: la majoria era força gent immigrant com es veia a les imatges, per abaratir costos en uns creuers que tenen un preu molt alt per als passatgers. Si el responsable de la companyia a l’estat espanyol va respondre l’entrevista amb seny, també hauria d’haver-lo tingut reclamant als seus superiors que calia tenir el personal ben pagat, ben format, i més professionalitzat.

La natura té les seves lleis, i no acostuma a enganyar. Som els homes qui no fem servir els nostres sentits, embafats pel nostre orgull o els diners. Sigui la tecnologia, o les raons que ens justifiquen, de tant en tant, topem de cap contra una i altra soca, com “la Vaca Cega” del Joan Maragall. Què en direm del capità de la nau, quan altres dirigeixen empreses navilieres? No ens podem enrecordar dels executius de moltes companyies, estats o autonomies, i és que en gran part, molta culpa és dels generals? No hi ha gent que es vanta de tenir un timó penjat a la paret del seu despatx, i no sap quan la nau s’està enfonsant?